Biblioaprenent

És curiós observar que el llibreter de vell té mala fama...La fama d’estafadors ve pel nostre marge de beneficis. Precisament, tot llibre que comprem és nostre i no tornable a ningú, per què ningú no es responsabilitza d’allò que ens acaba de vendre, tant si els llibres no els compra ningú, tant si els llibres estan incomplets. Només entre els comerciants, i de vegades, si en compres un, i està incomplet, se’n fan responsables del que t’han venut”.  

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

 “ Pasados algunos años, surgió el comprador de libros de buena fe y movido sólo por un entusiasmo noble y desinteresado. Llamóse don Jaime Andreu y Pont, y no hay ciertamente bibliófilo de la generación actual que no recuerde su autoridad y su trato abierto y comunicativo. Empezó coleccionando grabados de autores catalanes. En su inexperiencia, arrancó portadas, viñetas, cabeceras, letras capitales y hasta colofones de libros raros, que quedaron así mutilados y sin valor alguno. Recorrió toda España, pagando a buen precio todo cuanto encontró disperso, y pudo reunir así una colección de grabados y de libros rica e interesante a la vez. Dice Antonio Palau, a este propósito: ‘Su casa, donde todo el mundo tenía acceso, era un mercado abierto a las compras, ventas y cambios, siempre a gusto del cliente. Y así, no faltó quien abusaba de las nobles cualidades de Jaime Andreu dándose el caso de siempre, entre la mayoría de los aficionados, de que siendo personas de una reputación inmaculada, incapaces de tocar al más leve interés del prójimo, tenían sus complacencias engañando al negociante. Y todo para que al mostrar satisfechos sus adquisiciones puedan alabarse de haberlas pescado baratas. Con Andreu se repetía a veces el siguiente ardid: un cliente cualquiera le compraba un libro y al siguiente día aquel se lo devolvía con el pretexto de que le faltaba una hoja, ( que el cliente había arrancado y retenía en poder suyo). El bueno de Andreu, devolvía el importe del libro, que quedaba como mercancía invendible en manos del vendedor. El cliente dejaba pasar algún tiempo, después del cual se presentaba  a Andreu, diciéndole: ‘Este libro no lo venderéis jamás, por ser defectuoso; si me lo cedéis por cinco pesetas, me quedaré con el’. Lo mismo ocurría si el comprador ofrecía solamente dos; el libro era ya suyo, y al regresar con él a su casa, le añadía la hoja sustraída, y así con poco dinero, lograba obtener un ejemplar rico y completo”.

Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.

             Poso una espelma, no es gaire, però 299.000 vlokaires m’han dit que també posaran una espelma perquè bufis ben fort, t’ajudarem tots i quan arribis al milió les tornarem a posar, i si cal , tornarem a bufar amb tu.

                                                                                        (PalliDiseny)

“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fonfre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762... essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música moibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.

             “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.

     “ El tener en nuestras manos la primera edición de un libro de un autor memorable es emocionante. Siempre recordaré cuando fui dueño de la primera edición de Azul... (1888) de Rubén Darío. Esa es otra historia. El libro debe ser venerado, y a pesar de la cibernética, el correo electrónico, y la red con sus múltiples raicillas, seguirá siendo el principal punto de referencia para el genuino conocimiento. Alabada sea la tinta; púrpura, roja, negra, en la nueva civilización del libro.

En el III Congreso Internacional de la Lengua, celebrado en Rosario, Argentina, el 20 de noviembre, 2004, José Saramago dijo:’ hagan lo que hagan la Internet y la computadora, no hay nada en el mundo que pueda sustituir al libro. ¿ Por qué? Porque sobre la página de un libro se puede llorar, pero no se puede llorar sobre el disco duro de la computadora’. El demiurgo Borges ya había dicho: ‘ De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación’.

   Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata.

          NO,           ,  NO

Compro l'Avui quasi cada dia, els diumenges no, alguns dimecres tampoc i algunes vegades compro El País, però ho faig perquè els altres diaris són més o menys per l'estil o pitjors i la major part són en castellà. El Punt el vaig deixar de comprar perquè criticaven a J. Losantos i al mateix temps posaven anuncis de la COPE. 

           Moltes coses d'aquest diari no m'agraden, moltes, i alguna cosa no la llegeixo, com la columna del SS que porta el títol a l'inrevés i que per cert últimament han sortit, crec que dues cartes a la Bústia posant-lo en el seu lloc, una és d'avui mateix .  

          El cas és que aquest diari te poques pàgines, la lletra és molt gran, els espais en blanc ocupen molt de lloc i de fotos quasi n'hi ha tantes com a El Periódico o més.  

          Avui el diari el conformen 44 pàgines, 16 pàgines escrites amb lletra normal, la resta són fotos, anuncis, espais en blanc, títols amb lletres gegantines, subtítols amb lletres una mica més petites, mapes i gràfics .  

          Per exemple els anuncis ocupen, al menys, nou pàgines, la Cartellera 6 pàgines amb la columna del SS inclosa, d'Economia hi ha 6 pàgines amb 1 i ½ de números de Borsa i coses semblants, de Comunicació hi ha 3 pàgines amb 2 i 4/5 parts parlant de televisió i menys de 1/5 part dedicada a la ràdio, etc., etc. 

           Ah¡, però avui es dijous i tenim el suplement Cultura, 20 pàgines més, quin goig, però entrem entrem i, quasi 9 pàgines són imatges vàries ( fotos, acudits, dibuixos, cromos, etc.) i la última és un anunci cultural, d'un llibre; i les pàgines escrites ho son amb grans títols, molts espais en blanc, i la lletra del 12 com a mínim.   

         I ja no em poso amb les classificacions de les crítiques de llibres, avui n'hi ha un amb 1 punt sobre 5, o sigui, segons l'Avui és un llibre Dolent i li dediquen quasi una pàgina amb foto inclosa.  

          Demà compraré l’Avui, més que res perquè el suplement Sortim és de les poques coses bones o al menys que a mi m’agraden d’aquest diari.  

          És la tercera vegada que escric en aquest vlok coses sobre l'Avui, m'agradaria escriure'n més, però parlant d'un diari millor, d'un Avui+ millor.  

        Ah¡ i una cosa que no ve al cas, però que em sembla curiosa, tan el senyor Joan Solà com el senyor Albert Pla Nualart ( aquest últim de vegades si i de vegades no) fan servir els dos signes d'interrogació per fer preguntes. ¿ Ningú diu res d'això?.        

    ( L’Avui.cat, líder absolut posa a la portada d’avui, ja m’ho miraré).

“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y Jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fondre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762... essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música mobibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.   

                      “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.

“ Un llibreter de vell ha de sentir una estima especial pels llibres, ha de tenir el neguit d’ampliar els seus coneixements i d’apreciar el material que li passa per les mans. Almenys C. No concep que algú que no ho senti així es pugui dedicar a aquesta professió- A ell mateix, un particular interès pels llibres el va fer decidir-se ‘ el fer saberut, el voler saber coses, el voler recuperar la història, els costums del passat, juntament a la meva estima pels llibres va ser decisori’. I així s’explica que quan es troba un exemplar molt buscat, se senti còmplice del col.leccionista i gaudeixin plegats de la troballa.? Sense aquestes característiques, difícilment un llibreter de vell tirarà endavant. Perquè has de lluitar molt, llegir molt, estar al cas de moltes coses i sense aquesta base es poden fer quatre coses puntuals, però res més’, afirma.Una opinió corroborada per MG ‘ és una professió que qui la fa en gaudeix. T’has d’estimar la feina, perquè la gent es pensa que compres un llibre i el poses en un prestatge i ja està. I no és així’. Efectivament, quan un llibreter comprova el seu estat, el neteja i l’arregla, el valora, fa un estudi sobre l’edició i es preocupa de saber si hi ha un mercat establert buscant-lo. Un munt d’hores invertides per amor a l’art, ja que de cap manera poden revertir en el preu de venda del llibre. Com diu G. ‘ aquesta és una professió que et dóna per anar vivint, però poca cosa més. No conec cap llibreter que s’hagi fet ric venent llibres de vell’”. 

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 8-9  

 “La impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres va imprimir El primer llibre d’ex-libris d’en Triadó (1906), obra cabdal de la impremta modernista. ‘L’Avenç, del 1891, està estretament lligat al moviment literari renovador del començament de segle i fou un centre d’irradiació del Modernisme literari. L’excel.lent impremta de Fidel Giró, fundada l’any 1886, publicà dins aquest segle algunes belles edicions, entre d’altres els vols. II i III de l’esmentada ‘Revista Ibèrica d’Ex-libris’, el Canigó, il.lustrat per Alexandre de Riquer ( 1902), Ayres del Montseny, amb reproduccions de pintures i vinyetes de Josep Triadó ( 1911), la bellíssima edició de Dafnis y Cloe; els dos volums de ‘Bibliofília’ (1914-1917) i altres edicions de Ramon Miquel y Planas”.  

  Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.182.

“ Un industrial, que tenia un taller de litografia i era home de gran posició econòmica i,  més, tenia una gran afecció a la relligadura, Hermengild Miralles, va fundar un taller de relligadura i cridà el daurador alsacià Pierre Schulz, que fou mobilitzat quan hi va haver la primera guerra europea i després se’n va perdre el rastre. Més endavant, Miralles va contractar el francès Pierre Guerin, que després va treballar pel seu compte i va morir a Barcelona.

Aquest fou l’iniciador dels tipus d’enquadernació d’art que hem esmentat: restauració d’estils antics i enquadernacions inspirades en l’art de l’època. Qui més s’ha dintingit en la recreació dels estil clàssics ha estat Ramon Miquel y Planas, home com us he dit molt erudit i gran coneixador del llibre de totes les èpoques, que va estudiar molt a fons els estils antics de la relligadura i va tenir una gran figura al seu costat, que fou Joaquim Figuerola, de qui us acabo de parlar, el qual dibuixava les seves enquadernacions. Va tenir també un excel.lent daurador, home molt modest, un senzill operari que treballava obscurament, com un obrer qualsevol, però que tenia molt bones mans. Em refereixo a Rafael Ventura, nom digne d’ésser recordat pels historiadors de la nostra relligadura moderna”.

   Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 186.

“ Todos los bibliófilos tienen tendencia a vivir en el pasado, pero deberían hacer el esfuerzo de comprar libros nuevos de autores nuevos antes de que aparezcan en los catálogos de los libreros de viejo. Y eso, evidentemente, implica leérselos. ¿ Hasta dónde debe llevarse el amor por determinados autores? ¿ Debe extenderse a coleccionar las siguientes ediciones de sus libros? No. Ocupan demasiado espacio. ¿ Debe coleccionarse la prosa de los poetas y la poesía de los prosistas? Sí, si está publicada en forma de libro. ¿ Deben coleccionarse sus contribuciones a libros de otros? Sí. ¿ Sus contribuciones en las publicaciones periódicas? En mi opinión sólo en el caso de los poetas. La prueba para nuestra devoción por un autor es si estamos preparados para coleccionar sus artículos periodísticos. La prueba de la devoción de un autor por sus coleccionistas es no afrecernos ninguno”.

                          “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000pp.90.

“ Contribueix a la perpetuació del llibre la bibliofília, que per definició fa edicions que es componen i es tiren per procediments manuals damunt papers de fils o d’altres matèries vegetals resistents, fabricats a la forma. Aquestes edicions, quan són bones, poden assolir la categoria de monument tipogràfic i contribueixen a mantenir en un bon nivell les arts gràfiques en general. Però aquestes edicions no arriben al gran públic tant pel seu preu com perquè agraden als bibliòfils les edicions de reduït nombre d’exemplars, fetes especialment per a ells. Això no obstant, la bibliofília acompleix una missió social, car, gràcies a col.leccionistes benemèrits, molts llibres valuosos no han sortit del país i després han estat donats generosament a biblioteques públiques”.  Article de Pere Bohigas en el Dossier dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.    “ La il.lustració de les edicions de bibliòfil exclou els procediments fotomecànics i ha contribuït favorablement al manteniment dels procediments tradicionals. Però la perfecció a què han arribat els procediments del gravat fotomecànic ha fet que a través d’aquests hagin arribat al públic en general obres de grans artistes i de grans il-lustradors. Catalunya ha comptat amb noms importants d’il.lustrador a principi d’aquest segle, com Padró, Manuel Moliné, Eusebi Planes, Josep Puiggarí, Pellicer, Pahissa, Apel.les Mestres, etc., i en el nostre temps Nogués, Obiols, Ricart entre molts d’altres.El llibre de bibliòfil és una llaminadura, i no solament el públic en general sinó també el lletraferit i els estudiosos necessiten una altra mena de llibre, compost mecànicament amb linotip o monotip i tirats amb la premsa cilíndrica o la rotativa. Aquestes màquines han fet més ràpida la fabricació del llibre i han fet baixar els preus. Pel que fa a la il.lustració avui s’utilitzen normalment gravats obtinguts per procediments fotomecànics susceptibles de tenir interès artístic, quan el tenen els originals que reprodueixen; quan són de caràcter documental tenen el valor que els dóna l’objectivitat de la fotografia. Per això aquests sistemes de gravat són els més adients per il.lustrar els llibres tècnics i científics”. Article de Pere Bohigas en el Dossier: dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.

“ Si bé per qualificar un objecte o un moble d’antiguitat, cal que aquest tingui més de cent anys, en el camp dels llibreters de vell ja es consideren d’interès els llibres editats durant la República ‘ perquè durant la Guerra Civil en van desaparèixer moltíssims i ara van molt buscats, diu C.

 La demanda, però, i segons explica el vicepresident del Gremi de llibreters de vell, és molt cíclic. Amb l’arribada de la democràcia i l’establiment de biblioteques públiques, el sector va experimentar un ressorgiment, perquè va haver d’abastar totes aquestes entitats. ‘Ara les biblioteques s’han anat omplint i les entitats també i si bé no estan encara saturades, sí que es troben en aquell punt gairebé límit, i si a sobre pateixen manca de recursos, ja són menys els clients potencials. Llavors ha de ser el client particular, però generalment ja té una certa edat i un munt de material recollit. Per tant, mentre no surti un nou bibliòfil, un nou comprador de llibres, la resta els tens saturats del que busquen’”.  

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 7.

 “ Lluís Millà, un altre dels pioners en la venda clandestina des del 1939 de llibres catalans d’abans de la guerra, m’insisteix en el fet que no totes les edicions numerades i en paper de fil de la primera postguerra podien en puritat considerar-se de bibliòfil, ateses llurs deficiències. Tanmateix hi havia una munió d’autèntiques joies bibliogràfiques, ben dissenyades, amb il.lustracions de qualitat i una exquisida ornamentació en els detalls. En aquella dècada, d’altra banda, es van fer negocis fabulosos, sobretot en el camp industrial, i es popularitzà anomenar-ho ‘estraperlo’. I aleshores es produí el fenòmen d’alguns nous rics que mai s’havien interessat pels llibres i menys encara pels de qualitat especial, que compraven les edicions de bibliòfil en castellà i algunes en català com a inversió o com a presumpció intel.lectual o artística. A la mateixa època, també segons Millà, es posaren de moda les enciclopèdies en diversos volums i relligadures sumptuoses.

No obstant això, una bona part dels qui compraven edicions de bibliòfil eren persones riques – industrials o de professions liberals, fins i tot clergues – i suficienment il.lustrades per a saber-les valorar com a producte artístic, i alhora comprenien que llur gest econòmic servia per a ajudar editors catalanistes – quan les edicions eren en castellà – que tractaven temes de ‘barcelonisme’ com a acte d’afirmació, ja que els primers cins o sis anys no es podia fer res més, llevat de les edicions clandestines, com les Elegies de Bierville  o les Poesies de Rubió i Ors.”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 323-324.

“ A un nivell una mica per sota d’aquests llibreters-impressors es trobava un grup de quatre o cinc mestres. Eren propietaris d’unes botigues amb un assortiment força important de llibres, però sobretot destaquen per protagonitzar, amb el grup anterior, la seva tasca d’editors, així com per participar en la majoria de les actives companyies d’impressió i de comerç de llibres i comèdies que sovintegen a la segona meitat del Set-cents. La resta de llibreters amb tenda pròpia – fins a un total d’entre vint i vint-i-cinc que hi va haver de mitjana en aquest període a la ciutat – disposaven d’un petit fons de llibres ( en alguns casos a la botiga ocupava, tan sols, un parell d’habitacions del pis on vivia el mestre), amb dos o tres centenars de títols destinats a un comerç d’abast local - ; es dedicaven, sobretot, a l’enquadernació i a la venda al detall de paper per escriure. Per últim, fins a completar la xifra d’entre trenta i quaranta confrares que integraven el gremi, trobem els anomenats fadrins o mestres sense tenda, que treballaven a la botiga d’un alte confrare”.