Biblioaprenent

“ Es el mateix llibreter qui, per instruirnos, ens precisa la significació d’aquestes darreres denominacions ( Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres). A les explicacions hi acompanya la lectura del següent fragment del llibre de Charles Nodier, ‘ L’Amateur de livres’, que ha tret d’un prestatge de la seva rebotiga: ‘ La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri... Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Del bibliòfil al bibliòman tan sols hi ha un tombant. El bibliòfil esdevé sovint bibliòman quan el seu esperit decau o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients, als quals les persones més honorables estan exposades a caure.’

- Així com el bibliòfil – ens diu el llibreter – és l’home que estima els bells llibres, les millors obres de la literatura universal, o els tractats bàsics de la filosofia en bones edicions, els llegeix i els guarda, magníficament relligats, com a testimoni de bon gust, com a sublimació bibliogràfica, el bibliòman, igual que el bibliòlatra, constitueix una desviació o exageració del primer. El bibliòfil és el que estima els llibres, el bibliòman i el bibliòlatra  són els que els adoren, els que de l’amor han passat a una passió excessiva, desenfrenada i, a voltes, anormal. 

Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim d’Agustí Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)  

  “ Lo que el librero nunca le contará”. Cinc normes i un corolari força interesants sobre com comportar-se amb un llibreter, com tractar amb generositat el llibreter per poder entrar sense problema en el “ camp minat de llibres”;  no parlar de preus; ser amic d’ells; ésser humils i respectar el seu treball, per acabar tenint en compte la seva paciència.  

  Un altre Art. a Bibliofilia.com. Molt interessant .                  http://www.bibliofilia.com/Html/curso/loqueellibrero.htm

“ Ésser llibreter de vell a Barcelona és una cosa summament fàcil. Mireu si ho és, que qualsevol analfabet pot ingresar al gremi i fer-hi un bon paper. Per causa d’aquesta facilitat, abunden no sols els analfabets, sinó també els detritus d’altres gremis, o sigui, els qui han estat foragitats d’un estament o han estat incapaços d’exercir un altre ofici qualsevol. En aquest gremi la qüestió de la intrusió, que tan vigilada és en altres professions, mai no ha preocupat cap dirigent i és tolerada a gratcient i, per tant, desorbitada i perjudicial.   El meu amic, doncs, es va trobar, després de fer una colla de tomballons, exercint un ofici que mai en la seva vida no havia desitjat i pel qual no es creia pas gaire apte. Una vegada es va trobar a dins va veure que no era tan complicat com es pensava i que amb una mica de bona voluntat es podria tirar endavant. Va obrir, doncs, les portes de la barraca i després de treure una petita part de la pols acumulada durant quaranta anys, tot cofoi va col.locar estratègicament en els prestatges davanters els trenta-quatre llibres que li restaven de la seva biblioteca. Els seus companys de mercat, en veure un nou llibreter amb una quantitat tan migrada de llibres, se´l miraven tots extranyats i el deixaven amb una mitja rialleta i una mirada de commiseració. Ells no sabien que el novell llibreter s’hauria agafat a un clau roent i que estava decidit a reeixir fos com fos. L’endemà va anar a veure un distribuidor amic seu i va comprar-li una quantitat de llibres per un import de tres mil pessetes a pagar a mesura que anés venent. També va visitar l’editor Joseph Janés, igualment bon amic seu, el qual va enviar-li dos paquets ben grossos de llibres que ell havia editat. Amb tots aquests volums, les prestatgeries ja no feien tanta pena i ell ja podia considerar-se amb el negoci iniciat. Un negoci ben pobre, per cert, però no calia més per a crear-se ell mateix un clima de responsabilitat”. 

            EROLES. Emili: “Memòries d’un llibre vell”, Ed. Pòrtic, B, 1971; pp. 317-318.

Fa dies vaig demanar una maquineta de fer punta al llapis, la bibliotecària no la trobava i finalment va treure un " sacapuntas" , he buscat el nom d'aquest instrument en català i no hi ha manera, potser no té traducció, no ho sé, només he trobat "Maquineta per treure punta...". El cas és que em va recordar temps llunyans i després de tants anys vaig veure que això de treure punta al llapis és com anar en bicicleta, no s'oblida pas, fins i tot deixant el llapis en condicions vaig gaudir, bé, no tant, però quasi quasi.
  Vaig a la biblioteca tantes vegades com puc, una estona al menys, dos o tres dies a la setmana.  Consulto llibres i revistes, i cada dia, quasi cada dia, m'ensenyen alguna cosa nova. Coses que qualsevol persona sap o coneix, però jo soc ignorant total en aquest tema, ara ja no tant, a poc a poc vaig aprenent.
  Desprès he vist que la cosa és més senzilla, tot ha sigut possible perquè la gent que treballa a la biblioteca m'ha tractat molt bé i m'ha posat al dia d'aquestes coses que ara ja sé de què van o què volen dir, com que CL és Col.lecció Local, FH Fons Històric, etc.
  La fotocopiadora no va gaire bé, però sempre m'ajuden i ahir vaig descobrir que fins i tot fan fotocòpies per encàrrec, pagant si, però poc, i la feina que fan val la pena, facilita molt les coses.
  No sé els noms dels que hi treballen, quasi tots són dones/noies i potser un parell d'homes, no n'estic segur, és igual.  Tots estan sempre, en el meu cas, atenent qualsevol qüestió sense posar cap problema, informant i explicant tot el necessari perquè la busca de llibres o revistes sigui d'allò més fàcil.
  A vegades hi ha una mica de xivarri, sobretot en el pis de sota, dedicat a les revistes, els diaris, la música i on també tenen les pantalles d'Internet, però de tant en tant s’escolten  alguns shhhhhh... i la cosa torna a la normalitat.
  Sé que fan diferents coses per nens i per adults, contes, conferències, mini cursets, presentacions, etc., normalment no hi vaig, però fa temps va fer una xerrada l'escriptor Emili Teixidor, va ser una estona molt profitosa.
  Què no m'agrada?, l'ascensor és molt molt lent; a vegades fa molta calor, i alguns dies no hi ha lloc per seure malgrat que les cadires són buides, les ocupen, omplen la taula de papers i llapis i marxen al carrer a petar-la i de tant en tant tornen i s'estan una estona a la biblioteca, xerren, es miren, riuen i estudien, i sembla que hi ha gent que reclama més temps i més espai a les biblioteques per estudiar (¿), crec que als Instituts i altre col.legis hi ha força espai ( i biblioteques) per fer aquestes coses, però sembla que aquests llocs no agraden gaire (¡), no sé perquè. Fa no gaire en un article a la premsa es parlava d'un estudi sobre aquest problema i les conclusions més clares, en un percentatge molt alt, eren que la gent que va a les biblioteques hi va a passar l'estona fent diverses coses, i la majoria d'elles tenen poc a veure amb l'estudi.
  Més. Tinc un llibre a casa, vull renovar el préstec perquè no he acabat de llegir-lo i m'interessa treballar amb ell. Ja l'havia renovat una vegada, però a la biblioteca, un noi em diu que es poden renovar les vegades que vulgui *, fa temps em van dir que només es podia renovar dues vegades, es tornava i en uns dies es podia tornar a demanar ( + -).

  Ahir ( 28 novembre 2008) el volia renovar perquè el tenia que tornar el dia 4 de desembre, però marxo fora de la ciutat i el dia 4 no hi seré; a la biblioteca una noia em va dir que el tenia que tornar, vaig pensar que ja l'havia renovat dues vegades i no vaig posar cap objecció.
  Aquest matí he anat a la biblioteca ( a les deu del matí) a tornar-lo, però com no ho tenia clar he preguntat a la noia quantes vegades l'havia renovat, m'ha dit que una, però que no el podia tornar a renovar perquè estava reservat **.
  Em pregunto, si estic fora de la ciutat, per feina o esbarjo i vull renovar un llibre per telèfon, com he fet altres vegades, si em diuen que està reservat i no el puc renovar, què he de fer ?, tornar de vacances, deixar el que estigui fent en un altre lloc encara que sigui lluny i tornar a casa per tornar el llibre ?, m'arrisco a que em posin "càstigs" *** per tornar-lo amb retard, alguna vegada em va passar, vaig tornar un llibre fora de plaç i no vaig poder tornar a agafar llibres en préstec fins uns quants dies, no recordo quants, després. 

               I els horaris  ?, molts joves amb ganes d'estudiar es queixen dels horaris, volen que la biblioteca es tanqui molt més tard de l'horari normal, jo no demano tant, però l'horari no em sembla gaire adequat, és el següent: Dilluns, dimecres, dijous i divendres de 10 a 20; dimarts de 16 a 20 i dissabtes de 10 a 14 i de 16 a 20. Crec que l'horari no és un bon horari, clar que aquest tema és complicat, hi ha gent que vol biblioteca per la nit, diuen que per estudiar, jo en tindria prou si obrissin a les 9 del matí i tanquessin a les 9-10 de la nit, però cadascú té les seves preferències.  Una cosa de l'horari que no m'agrada és que el Servei de Préstec **** finalitza 15 minuts abans de tancar la biblioteca, en el moment que sona un timbre. Dues o tres vegades he sentit el timbre i he deixat de treballar per baixar al pis de baix per demanar llibres en préstec, entre que ho deixo, recullo les coses i em poso la bufanda i l'abric han passat al menys cinc minuts; quan arribo a baix em fan mala cara i em diuen que el timbre ja ha sonat. Així i tot crec que les dues o tres vegades que ha passat això m'han deixat agafar els llibres, però no em sembla bé aquesta norma.
  I a la sala de lectura no hi ha ni un penja-robes, a l'estiu no és problema, però ara a l'hivern fan falta, tothom té abrics, bufandes i gorres per terra, perquè a vegades es poden posar a la cadira del costat, però moltes vegades estan totes les cadires ocupades ( i que duri ¡) i no hi ha manera de deixar les coses en condicions.  Tampoc em va agradar, un dia buscant llibres a l’ordinador, trobar un lloc on posava  “ No retornat”, on normalment posa Exclòs de préstec, Reservat, No disponible, etc. I no em va agradar perquè crec que si un llibre no el tornen el que haurien de fer es comprar-ne un altre igual o semblant, a vegades alguns llibres ja no es troben, però el que jo vaig veure amb aquestes paraules és un llibre crec que bastant fàcil de reemplaçar per aquell llibre que algú no va retornar. Suposo que deuen ser coses de la Normativa, coses que molts desconeixem. Em tindré que mirar millor això de la Normativa, segur que aprendré més coses.
  Només vull deixar clar que les Biblioteques i la gent que hi treballa són molt importants, fan una feina necessària perquè els que hi anem puguem fer coses, puguem treballar i puguem gaudir de les bones estones que allà dins es poden passar.   I a la Biblioteca de LG i V crec que la professionalitat dels que hi treballen està garantida, però el més important és que el tracte amb els usuaris és molt molt bo. 

(* Normativa : es poden renovar dues vegades.

“ La pols, el sol i la serena solament amanyaguen les cobertes policromades estil Sopena, Maucci i Tasso i les dels editors madrilenys tan amants de la coloraina barroera i de la taca de color com a estri per fer lectors. El llibre bo té, en les barraques de Santa Madrona, un reconet especial a l’abric de la intempèrie...Les barraques tenen el seu recò de les meravelles. Llibres que els dits encuriosits de la plebs marcirien aviat i els quals poden produir un benefici interessant o immediat. El recò de les meravelles està envoltat d’uns murs formats per uns toms gegants de la Divina Comedia, Orlando furioso, El Paraíso perdido, Històries Naturals, Atlas de Geografía i Enciclopèdies variades amb unes quantes dotzenes de Miserables de Victor Hugo i de Mosqueters del pare Dumas esgrogueits fins i tot per damunt les cobertes i corcats per l’ús i el temps. Les cobertes, doncs, són la vella guàrdia d’aquest fons de reserva del marxant. Al mig hi ha un tauló damunt del qual esperen destí tots els volums arreplegats al vol que encara poden explotar-se amb bon profit... Un Stendhal, Del Amor, en prou bon estat per demanar-ne quatre pessetes; dos Premis Crexells regalimant d’actualitat: Vida Privada un xic espellofat i Valentina; Las Obras de la Sublime escritora del Amor Divino Sor Teresa de Jesús María, armelita descalza, en un volum; L’Estudiant i la Pubilla i El Comte Arnau..; unes quantes obres en bon estat editades per Mundo Latino i Renacimiento de Madrid a base de ninots acolorits a la coberta, sempre vendibles per les terrasses dels cafès entre certa clientela habitual de Crónica i Estampa; un diccionari en impecable estat d’higiene i conservació; l’obra de Pompeu Fabra, per unes quaranta-cinc pessetes. Un Pallas també ben conservat i El divino impaciente, un èxit de circumstàncies, per duplicat un volum dels quals no ha estat tan sols desfullat...

Al recó de les meravelles hi ha de tot, fins algú hi té telèfon...”.

  Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.

    “ Otra cosa son el coleccionismo o la bibliofilia, en las que se mezcla el afán que todo coleccionista tiene por impedir la pérdida o la desaparición de piezas que considera, a un tiempo, atractivas y de relevancia cultural, y sobre las que va madurando una actitud fetichista, con la pura inversión en bienes cuyo valor se supone que aumenta sin cesar año tras año. Los libros bellamente editados en el pasado más o menos distante suelen ser los objetos de mayor interés para los bibliófilos. Pero también existen los coleccionistas sectoriales que reúnen versiones de una obra concreta, primeras ediciones de una determinada generación de escritores, diccionarios de todo tipo, devocionarios de época o cualquier otro conjunto de volúmenes acordes con alguna acotación más o menos coherente y adecuada.Evidentemente, la función social de los coleccionistas de libros como conservadores de memoria escrita y de estilos editoriales, que pudo existir en algún momento – a la sombra de los ilustrados del siglo XVIII, por ejemplo – no parece que sea hoy relevante ni apreciable. La actividad se queda, más bien, en un entretenimiento y un goce que estima los libros como piezas cuya posesión, contemplación, manejo y exhibición ante los demás produce satisfacciones a quienes ocupan tiempo y dinero en ello. Pero la principal preocupación de los coleccionistas de libros debiera ser, y no parece que siempre lo sea, que su acumulación no se disperse y se desbarate una vez que ellos falten, sino que pase a disposición del público a través de los adecuados mecanismos de acceso que cada cual tenga a bien determinar”.

      Del llibre: El libro en un libro, de Manuel Alonso Erausquin, Ed. De la

 Torre, M, 2004, pp. 173

«  En el conjunt dels mercats situats al voltant del Pla de la Llotja – el nucli comercial més representatiu de la ciutat, on se situaven els edificis de la Llotja, dels Pallols. L’Arsenal i la Casa de la Bolla – es realitzava una de les activitats més dinàmiques i sociables de la ciutat: la venda a l’encant públic. Aquest centre comercial posseeix un interès especial per a la història del llibre i de l’imprès en la Barcelona del segle XVI. Primer a les Voltes d’en Guayta, després a les Voltes  de l’Encant, i finalment, a tota la Llotja de Mar i, concretament, en el Pla dels Encants, es venien i es compraven llibres i tota mena de ‘papers estampats’ procedents, principalment, de les subastes publiques de béns registrats en inventaris post-mortem i que, en nombroses ocasions, s’adquirien juntament amb robes, mobles o qualsevol tipus d’utensili de segona mà com a mínim.‘Ay también muchos libreros, cerca de la plaça de Santiago en medio de la ciudad, y copia increíble de libros no menos que en París, Tolosa y Salamanca en tanto que la gente forastera se admira’( D.H. Jorba, Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona, Barcelona, 1589, p. 26).

Dionís Jorba glossava, amb aquestes paraules, l’ambient llibreter del carrer de Llibreteria i dels seus voltants”. Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), p. 28.

“ Als llibreters ens passa igual davant dels particulars que volen vendre llibres. Hi ha una biblioteca per vendre. Ens agrada i demanem preu i ens diuen un disbarat. Tot i això oferim el màxim. Res a fer; els han dit que val molt i que els han ofert tant i quant. Endebades remarcar que els nostres diners són positius, que pagarem a l’acte i que el demés són fantasies. Res. Aleshores cal clavar prometent una suma que ningú pot desembossar. O bé fer com un llibreter estranger que els deia: ‘ Bé; jo us he taxat la biblioteca. El meu treball val diners. Correu, especuleu i si no trobeu millor comprador, veniu a cercar-me. Jo sostindré el meu preu, però en arribant aquest cas, caldrà descomptar un deu per cent pel meu treball”.

 PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 111.