Biblioaprenent

APUNT  NO  Text si, article si, comunicació si, anunci si, notícia si, nota si, carta si, escrit si, poesia si, anotació si, qualsevol cosa si, etc si, història si, quatre ratlles si, comentari si, missatge si, crítica si, APUNT NO.

 Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística, n. 28, 23 febrer 2009: Aprovació de la forma APUNT per referir-se a la paraula anglesa POST. Es basa en poques coses i diuen : “..., pot considerar-se una denominació lingüísticament i semànticament adequada – a partir del significat del verb APUNTAR, del qual deriva APUNT”, i :

 APUNTAR ( DIEC2 + Enciclopèdia Catalana):

 1.       v.tr. Prendre nota ( d’alguna cosa).

2.      1. tr. Inscriure en una llista.

2.   2. intr. Pron. S’apuntava a totes les iniciatives culturals.

3.      tr. Algú, posar sobre una carta, assenyalar de qualsevol manera (la quantitat que vol jugar).

4.      tr. Insinuar, tocar lleugerament ( un assumpte, una matèria) en una conversa, un discrus, etc.

5.      1.tr. Anar dictant baix a algú ( allò que ha de dir) quan la memòria li manca, quan no ho sap bé, etc.

5.      2.tr. L’apuntador, dictar en veu baixa ( el text de la peça) als actors.

 APUNT ( DIEC2+Enciclopèdia Catalana):

1.       Dibuix o pintura feta de pressa, amb poques línies o pinzellades...

2.      Notes més o menys sumàries presses en llegir un llibre, un document, etc., en escoltar una explicació, un discurs, etc., per ajudar-ne la recordança o aprofitar-les a qualsevol altre fi.

 Crec que del verb APUNTAR i de la seva derivació APUNT poca consideració lingüística i semàntica adequada es pot treure. Però no soc expert en aquestes coses i segur que ja ho explicaran millor.

 POST: vol dir moltes coses diferents, moltes. Una cosa que ens pot ajudar és:Http://dictionary.reference.com:... Computers: ... To place text on a web site. 

A la Neoloteca de Termcat posen :

“APUNT: Text que un internauta publica en un fòrum o en un bloc.

     Nota: Els apunts també poden ser, de vegades, imatges o altres arxius associats.

     Nota: Segons el context, també poden ser adequades com a denominacions d’aquest concepte, entre d’altres, les formes aportació, comentari, intervenció, nota, missatge o, quan el text té una certa especialització i extensió, article”. 

Vaig recordar una marca de paperets de color grog ( i d’altres colors) d’aquests que s’enganxen amb coses escrites i notes per deixar penjades en qualsevol lloc, el nom es POST-IT i crec que la seva funció és molt semblant a les coses que posem en els nostres vloks. A vegades he posat article, d’altres “post” ( entre cometes), altres sense cometes, i he posat més noms; escriuré, deixaré notes, notícies, comentaris i altres coses i i mai posaré APUNT, no APUNTARÉ res.

 “ Mentrestant, han anat passant els dies i les setmanes. El llibre s’ha escapat de la vostra tutela. Gairebé l’heu perdut de vista. De quan en quan el retrobeu, i teniu la satisfacció de constatar que la teva amistat és sol.licitada. El trobeu a la butxaca de l’amic, a la mà del desconegut, als prestatges de les llibreries. El llibre s’ha cercat bones companyies, i podeu estar tranquil quant al seu futur. Però heus ací que un dia vagueu Rambles avall, amb la cigarreta als llavis, i el pas d’un home desvagat. Vagueu Rambles avall, i arribeu al final. No teniu una feina concreta, i les barraques de libres vells se us ofereixen com una espontània solució per al vostre avorriment. No és pas la primera vegada que hi aneu. Fa temps ja que coneixeu aquella fira del paper imprès, on les obres més rigorosament intrascendents i els volums de més categoria històrica jeuen plegats en una barreja delirant de races, de sexes i de costums... I allà, en l’aiguabarreig del paper polsós, retrobeu la vostra obra. No us preocupeu. Per a arribar a la Història, mai serà per demés una avantsala en aquest indret”.

   Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934. 

 “ Yo sabía de aquellos cuya pasión colectora les inducía a acumular en su casa el mayor número de volúmenes posible, cualesquiera que fuese su especie, con tal de conseguir la biblioteca particular más copiosa posible, a cuyo fin dedicaban todo su esfuerzo, dinero y medios, incluso los más dudosos. ( Ahí está el célebre Richard Heber, que al final de sus días había atesorado más de cien mil volúmenes repartidos en ocho casas.) Sabía de quienes todo su afán era llenar una habitación de libros hasta el techo y para ello iban almacenando en ella paquetes enteros de libros que ni siquiera se molestaban en abrir ( como aquel conde de Estrées, citado por Saint-Simon, el cual tenía 52.000 volúmenes que permanecieron toda su vida empaquetados en el local que para este objeto le había prestado su hermana en el palacio de Luvois). Sabía también de biblioparvos – gentes tacañas de libros -, y de bibliotafios – enterradores de libros -, cuya obsesión era adquirirlos para, seguidamente, encerrarlos bajo llave en arcones, armarios,baúles y cajas fuertes para que no se los viese nadie, o de reconocidos cleptómanos y robadores de libros...”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57

No       ,        ,   N0 

No, Avui, no (2) 

                       El 12 de setembre de 2008 vaig escriure en el meu vlok " No, Avui+, No". Parlava dels diaris en general i de l'Avui en particular.

  Avui vull tornar a escriure de l'Avui perquè cada dia em defrauda més. 

 7 de febrer de 2009: Suplement Cultura ( Suplement setmanal de llibres i art).

  Té 20 pàgines, la lletra es de mida més gran que la normal de la resta del diari: 

Primera pàgina: foto de Darwin en blanc i blau.

  Espais en blanc: quasi 2 pàgines.

  Espai ocupat per fotografies: quasi 5 pàgines.

  Anuncis: 1 pàgina i una miqueta més.

  Pàgines escrites: 20 - (+-)8 = 12 de 20 (+-).

  La lletra és més grossa i els tamanys  dels titulars van des de 14-16-18 a 100 (+-); no ho sé exactament, com a mostra a les pàgines 8-9 parlen de Darwin, hi posen el seu cognom ( 6 lletres) com a títol, ocupant al menys mitja pàgina i hi afegeixen 3 fotografies que sumades als diferents titulars i frases als marges donen un article d'una pàgina escassa. 

  Crítiques de llibres: ja ho vaig escriure, però hi afegeixo quelcom més, això de les puntuacions d'1 a 5 no m'agrada. Segons els crítics, 1: Dolent, 2: Regular, 3: Bo, 4: Molt Bo, 5: Excel.lent. Crec que el 2 sobra, o es bó o és dolent ( o t'agrada o no t'agrada), o molt bo o molt dolent i si voleu, fins i tot, excel.lent, etc. Però Regular ¡¡¡, no em sembla apropiat per un llibre. I es possible que molta gent pensi que no val la pena llegir un llibre considerat Regular, que potser és molt millor del que diu el "crític", aquestes coses són, crec, molt variables, molt de cadascú. 

 En el cas d'avui, el llibre considerat Regular ocupa 1 pàgina del suplement Cultura, bé mitja, doncs l'altra meitat està ocupada per una foto gran de l'autor i una petita del llibre i titulars a quin més gran, penso que dedicar una pàgina sencera a un llibre d'aquesta mena és una pèrdua de temps i d'espai.

 Per acabar-ho d'arrodonir, a la pàgina 2 i en l'apartat "Jo ja ho sabia", escriuen: ‘INFRAESTRUCTURA: "Qui no llegeix és perquè no vol... ACABEN DE PUBLICAR " Llibreries de Barcelona", una guia...’ .ACABEN DE PUBLICAR em sembla una falta de professionalitat de l'autor de l'article o al menys denota que no està al dia de publicacions.

  Aquest llibre el van publicar el novembre de 2008, fa més de 3 mesos, crec que ACABEN DE PUBLICAR seria més afortunat si el llibre hagués estat editat aquesta setmana o l'anterior, però si ja fa 3 mesos em sembla fora de lloc.

   Ah¡ i el llibre té bastants errors, ja em vam parlar en el vlok Diari d’un llibre vell ( 11 novembre 2008), però hi torno, ja que a l’Avui està d’actualitat i li sembla molt interessant.  Només quatre coses: 1: hi falten llibreries de vell molt importants, 2: diuen en el llibre que unes poques llibreries tenen contacte o estan a Iberlibro o a Uniliber quan de les de vell, rars, usats, saldo, etc., el 90% al menys són en aquests llocs o a Internet, 3: d’algunes llibreries diuen moltes, moltíssimes coses i escriuen moltes línies, d’altres quasi no diuen res, algunes nomès 1 línia.

  Hi ha més coses, però, per acabar, d’una llibreria diuen “ estan col.locats amb força rigor” ( els llibres) i penso o que no hi han entrat o que no ho han mirat tot, es una llibreria amb algunes coses més o menys ordenades, però el 70% o més dels llibres estan posats per anar buscant i anar trovant qualsevol cosa a qualsevol lloc.

    En fi potser hi te alguna cosa a veure que Columna i Avui estiguin en el Grup Planeta. 

         Bé, jo volia parlar de l’Avui, ho sento. Però curiosament en el Quadern d’El País del dijous amb 8 pàgines amb fotos i anuncis quasi hi ha més informació que en tot el Suplement Cultura de l’Avui.

“ No es que jo menysprehi les relligadures esplèndides d’ara, que són molt enginyoses y devegades són petits quadres en mosaich ahont s’hi veuen llirs, iris, carts, perfils de dones y caps de morts. La execució es d’una perfecció abans may assolida. Fins quan la decoració sols consisteix en filets, petits ferros o plaques, resulten d’una netedat y exactitut que no havien pogut lograr los antichs dauradors.Mes ¿ què us diré jo? Precisament lo que més me plau en los dibuixos de les antigues relligadures es que no són d’una geometría irreprotxable; sempre hi notarèu un tremolor ò vacilació en les ratlles que’ns recorda y’ns fa reviure la mà en acció del obrer. Afegiu que’l temps ha entelat deliciosament l’or y que ha donat a les pells, sobretot a les vermelles y verdes, uns tons d’una dolçor, d’una riquesa, d’una sumptuositat mitj apagada, d’un esmortuhiment y fins podriem dir d’una unció inimitables.Y encara no ho he dit tot: lo contingut d’aquests llibres vells sembla millor qu’en una reimpressió moderna. Parlo especialment de certs textes de segona calitat, que són curiosos, qu’havien semblat bons y encara conserven llur mèrit, però que costa molt de llegirlos en una edició d’ara. Donchs bé: llegiulos en la edició antiga, sobre’l paper y ab les lletres que li foren contemporanies, y la lectura vos serà fàcil. Vos succehirà com si la vista y’l contacte del vell llibre un inclinés al estat d’esperit dels passats pera’ls qui aquelles histories y moralitats foren escrites. Les locucions avuy arcaiques no us sorpendràn tant y entrarèu insensiblement en l’estil d’afectació ò de pedantisme propi del temps en que fou estampada aquesta venerable velluria. Y diré més; jo’m penso que fins los grans escriptors guanyen llegintlos en una edició de llur temps. ¿ Y no dich res si aquesta es la primera, la edició original”. 

 Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).  

 “ Yo sabía de sujetos que se parecían por un único libro – uno tan sólo – y que todo su afán era llegar a conseguirlo, aunque el tal libro no hubiese existido jamás, y de otros que sólo les interesaba coleccionar los de un solo tema, o de un solo autor, editor, impresor o encuadernador; de un determinado tamaño ( del grande folio al pequeñísimo 32 vo., pasando por los cazines en 18 vo.), de un particular período o incluso de un año. Yo sabía de quienes se dedicaban exclusivamente a las ediciones prínceps o a los incunables, o de quienes preferían los ejemplares de segunda mano, o los ad usum Delphini, los intonsos, los defectuosos, los censurados o los prohibidos...; o bien de quienes se especializaban en algunas partes concretas, tales como ciertas portadas, colofones, viñetas, estampas, tejuelos, ex libris, guardas, cul-de-lampes,  fe de erratas, dedicatorias, autógrafas, restituatur... y a los que el resto del libro les importaba muy poco o nada”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57.

“ Més tard, quan la nit cau i el barri pren aquell polsim tèrbol que li ha donat fama, les barraques s’il.luminen amb una llum esblaimada d’agonia d’acetilèn, la qual envermelleix una corrua de gent que passa i hi fa el nas sense entretenir-se gaire; que fulleja, ací i allà, algun petit llibret de presència insignificant. L’hora de la literatura higiènico-venèria ha arribat. Molta Higiene Sexual. Moltes Físiques de l’Amor. Molt d’El Instinto Sexual... Llibres de l’hora del capvespre a Santa Madrona.Els bustos greus i severíssims d’Esculapi i Hipòcrates, vistos a través de la fantasia d’un dibuixant de cromos de tauletes de xocolata d’aquells que historiaren la guerra del Rif per a la casa Juncosa, encapçalen i enquadren una obra d’una importància cabdal segons el títol: La Calipedia Moderna. Conocimientos para la vida privada.Allò de Los Misterios de la Inquisicion corre de mà en mà i és fullejat amb interès per certa classe de públic en els quals els soldats de les Drassanes son majoria. Aquell soterani de claustre, lúgubre, de les cobertes, gravat terrorífic on uns frares, rodejats de torxes enceses, rosteixen a l’ast una dona tota nueta, és un imant per als encuriosits passants d’aquesta hora del capvespre.Entre tanta calipèdia i tanta literatura de lacais, una absència, sortosament, es remarca. La del llibre català. El nostre llibre no abunda en aquests llocs de llibres rebutjats. El lector de llibres catalans no es desprèn tan fàcilment dels deus ( seus) amics. La qualitat, la finesa, la estilització, el gust dels nostres impressors, dels nostres editors, ressalta i brilla amb unes arestes prou fines i vives perquè hom s’adoni sense esforç de tots els pocs i de cada un dels que hi ha entre tanta paperassa impresa encapçalada amb grollera coloraina.  Llavors ens adonem que l’art d’imprimir llibres és un art ben català. Cada cop que en veiem sotsobrar un en aquesta mena d’apocalipsi literària de Santa Madrona, no podem menys que rescatar-lo.Quan mitja nit s’atansa, les barraques tancades projecten sobre l’empedrat humit i tortuós de les Drassanes una taca bruna. A dintre, com en el somni del fabricant de nines,  en el recó de les meravelles una pantomima comença. Els mil i un personatges escampats pel fullam de les prestatgeries,  premsats dintre d’aquell atapeïment de volums arrenglerats senten la fressa del barri que els envolta i prenen nova vida. És llavors que l’atribulada Valentina surt del braç del Comte Arnau i junt amb els frares de la Inquisició, la Dama de les Camèlies, la família Lloberola i els quatre Mosqueters obren la dansa i ballen uns rigodons amb música de Mozart, mentre Orlando Furioso grata l’estradivàrius i el Divino Impaciente, esverat, damunt un empostissat de Calipèdies i Credos Libertadores, aixeca les mans enlaire i posa els ulls en blanc mentre per la banda de fora un ca vagabund s’apropa zigzaguejant a les tanques de fusta i discretament aixeca la pota del darrera... Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.