Biblioaprenent

“ Fins i tot, teniu fama de no interessar-vos pels llibres...

            El dia de Sant Jordi vaig començar a llegir el llibre Impremta Babel d'Andreu Carranza, avui diumenge, a les sis i escaig l'he acabat. 

           Llegir llibres en tant poc temps no em passa gaire, és molt difícil iniciar la lectura d'una novel.la i restar impacient per continuar-la una vegada deixes de llegir-la per fer altres coses. 

           Aquest llibre parla de d'impressors, de llibreters, d'editors, parla de llibres, i voldria dir moltes coses, però ja hi ha gent especialista en aquestes matèries que en parlaran, jo només puc dir que m'ha emocionat i escriuré aquí una frase del llibre que em sembla molt maca, es la frase que inicia el capítol 21: 

           " La memòria, més que un punt final, estàtic, l'escena immòbil d'un retrat, és un riu, un corrent d'aigua que sempre està en moviment, que es regenera amb l'acte de rememorar. És capaç de fer-nos veure les coses velles amb ulls nous i això ens obre portes secretes, connexions insospitades, i ens sorprenem de nosaltres mateixos perquè anem ampliant o inventant el mateix record amb detalls que ens havien passat desapercebuts que ens obren finestres a mons ignorats".    

        I en aquestes quatre ratlles, que no apunt, només afegir que llegir és una de les millors coses que aprenem, i si les lectures són com la d’aquest llibre, aleshores la felicitat que podem sentir mentre llegim no és gaire lluny.

“ Més enllà de l’estatus jurídic de mestre llibreter, que donava dret de tenir botiga, de fet no hi havia gaire diferència entre la situació d’un oficial i la d’un fadrí. Només una relació familiar amb un confrare amb llibreria els podia millorar la situació present o futura, si bé sempre sotmesa a una relació de dependència vers el parent amo de la casa. D’ací la importància que tenien les estratègies familiars i les solidaritats de parentiu a l’hora d’ocupar un lloc al si de l’ofici. Certament, les diferències de nivell de riquesa dintre d’aquest món professional eren notables, però més evidents eren les existents entre el gruix dels llibreters i els impressors, situats fora del gremi. Aquests últims – a part del grup de quatre o cinc propietaris de taller – eren oficials estampers ( componedors i premsistes). A diferència dels llibreters, la majoria havia nascut fora de la ciutat, eren treballadors d’escassos recursos. La seva condició de treballadors lliures impedeix saber quants n’hi havia a la ciutat en un moment donat.El cadastre de 1716 mostra l’alt grau d’homogeneïtat dels impressors enfront a una comuna migradesa de recursos, enfront del nivell  mitjà força més alt dels llibreters. Prova d’això són dades tan significatives com l’elevada proporció de llibreters propietaris de la seva llar, i amb un lloguer ( estimat o real) molt superior al dels impressors. També és indicatiu que els grups residencials dels llibreters fossin més grans, amb més fills i amb una presència notable de membres dependents ( fadrins, aprenents, criats).” Article: “ El Món del llibre a la Barcelona del set-cents” de Javier Burgos a L’Avenç, 198 de gener de 1996, pp.34

“ Per comprar a ignorants, és menester conèixer a la perfecció els preus dels llibres, i així i tot hom s’exposa a un desengany. Els ignorants es situen als dos extrems; o barat o car. Suposant que una peça us interessa i us en demanen un preu exagerat, vós, per tal de completar la vostra col.lecció, oferiu el màxim, ultrapasseu el veritable cost de l’objecte en qüestió; no logreu la victòria, i haveu de sortir decebut. En canvi, si el mateix cas es presenta a casa d’un negociant seriós i de prestigi, aviat us entendreu”.

PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 111.

“ Los fans de Chesterton somos una especie que aumenta en proporción inversa a la cantidad de ejemplares disponibles tras décadas de comer polvo en trastiendas de librerías de viejo. Nuestra recompensa: ediciones infantiles con atroces ilustraciones, tipos de imprenta de los llamados ‘pulga’, formatos imposibles y otros insultos a la bibliofilia y al menos común de los sentidos, todo por deleitarnos con los trajines de poetas lunáticos, asesinos moderados, sacerdotes detectives y anarquistas varios”.

“ Per això cal insistir en els conceptes de la dignitat del llibre i del llibreter, que consideren inseparables de l’activitat del llibreter antiquari. La dignitat d’un i altre són compatibles amb la modestia exterior del llibre. La categoria d’una obra no depèn, en exclusiva, ni del seu contingut, ni del seu continent. L’edició luxosa d’una obra anodina no millora pas l’obra; però, a l’inrevés, un bon llibre indignament editat o imprès, degrada la dignitat del text. És correcte el llibre que harmonitza fons i forma, síntesi ideal; el continent pot ennoblir – convé que ennobleixi – el contingut. Aquest plantejament, però, és irreversible ». 

               Catáleg Llibreria del Sol i de la Lluna de l’any 1976, pp.6. 

    “ El tiempo sólo mejora lo que ya es mejor. Así, esa frase que nos advierte, con gesto solemne y pausado, que determinado libro ‘tiene más de cien años’ no está diciendo nada, ? y qué, que sea ya centenario?. Podría tener esa antigüedad o doscientos años más y no valer nada. La rareza, igualmente, no es indicativa de nada”. 

Quinta Sala ( La Valoración del libro antiguo) a Libroantiguo.com i a Bibliofilia.com.

“ L’existència del gremi de llibreters suposà, doncs, un clar reforçament de la subordinació del sector productiu al comercial, tret ja característic de l’Antic Règim tipogràfic. No cal dir que els impressors no acceptaren sempre de bon grat aquesta situació. A l’ordre del dia constaren els embargaments i els penyoraments fets pels síndics llibreters als impressors que violaven les ordinacions? Això va provocar molts plets entre tots dos oficis. A finals del XVII la majoria de les impremtes de la ciutat eren d’individus de diferents estats i condició: mercaders, advocats, notaris públics, botiguers, escudellers, paraires, sombrerers, daguers. Aquests propietaris aliens a l’ofici van desaparèixer a principis del Set-cents. A part d’algun cas d’extinció familiar, els obstacles imposats pel gremi a la seva activitat i la crisi del sector tipogràfic posterior a la Guerra de Successió jugaren en contra seva. A la primera meitat del segle XVIII els pocs impressors d’ofici que restaven ( Figueró, Campins, Jolis) compartiren progresivament el protagonisme de l’edició barcelonina amb els llibreters-impressors, grup emergent que es convertirà, a la segona meitat de la centúria, en el nucli entorn al qual girarà la major part de la activitat editorial i llibrera de la ciutat. A les seves tendes emmagatzemaven un fons de llibres que podia arribar al miler de títols i diverses desenes de milers d’exemplars; a les seves impremtes hi havia 3 o 4 premses i 1 o 2 tòrculs, i estaven força ben dotades de lletreria ( àdhuc amb matrius i fundició pròpia). Són els Piferrer, Surià, Martí o Teixidor, per citar-ne els més destacats. Certament, les seves impremtes estaven lluny de les dels grans impressors madrilenys com Ibarra, Marín o Sancha, que comptaven entre 12 i 15 premses. Però cal no oblidar que fora de Madrid només el valencià Benito Monfort, als anys de 1780, va arribar a tenir 6 premses, i que el taller corrent a Espanya tenia 1 o 2 premses”.

  Article: “ El Món del llibre a la Barcelona del set-cents” de Javier Burgos a L’Avenç, 198 de gener de 1996, pp. 32-33.

“ Quan encara anava a l’institut, aquestes barraques dels llibres vells ja eren una cosa coneguda. Aleshores les visitàvem sovint. Sortíem de classe a les onze, i fins a les dotze no havíem d’entrar a la classe següent. Ens quedava, doncs, una hora de no fer res. Amb els llibres de text sota el braç, enfilàvem la voravia atapeïda del carrer de Pelayo. Trencàvem Rambles avall, i, si el dia hi convidava, fèiem una llarga parada al mercat dels llibres vells.Seguíem la processó de les parades amb una gran parsimònia. Furgàvem com fures per les muntanyes de volums i de publicacions. Les obres importants no ens interessaven gens ni gota. ¿ Què ,’hauríem fet d’aquell Tractat de Filosofia o d’aquella Història de l’Art, en sis volums espessos com ima mala cosa...? Les nostres predileccions literàries eren més limitades i més arran de terra. Buffalo-Bill i Sherlock Holmes eren els nostres herois. També Raffles, el “ ladrón de guante blanco” que s’escapava que era un gust de les persecucions de la policia...”. 

Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934.  

 “ Yo sabía de todos estos especímenes bibliomaniacos y de algunos más, pero he de confesar que hasta entonces desconocía por completo la existencia de bibliófagos.      Después de todo, sin embargo, yo no podía asombrarme de la pasión bibliofágica a poco que me pusiera a reflexionar sobre ella. De modo que tomando el envite de Villerius, y con ánimo de quedar lo mejor posible, dediqué a aquel primer ycomprometido encargo varias semanas, en las que mi mente estuvo muy ocupada preparando todos los detalles.      Tenía que cumplir el trabajo encomendado dentro del plazo fijado e improrrogable. El libro que tenía que encuadernar era una edición de la Rosamund Gray, de Charles Lamb. Dejáronme total libertad para hacerlo a mi manera y, en realidad, sólo me impusieron dos pequeñas restricciones: que la encuadernación no llevase nervios y que todos los ingredientes fuesen naturales y de primera calidad.      Trabajé con ahínco, y cuando lo tuve listo vino a recogherlo un sirviente de Villerius, el mismo que semanas antes me había entregado en propia mano el ejemplar. El sirviente metió el libro cuidadosamente en un maletín que llevaba ex profeso para ello, entregóme un sobre con dinero – mucho más del que yo había imaginado -, díjome adiós y subió ligero a un cabriolé, desapareciendo presto de mi vista.      No supe más de Villerius ni de sus consocios del Club hasta que al cabo de ocho días recibí una carta, firmada por el presidente del mismo, en la que se podía leer lo siguiente: ‘En nombre del Club y en el mío propio, tengo el gusto de felicitarle por su magnífico y sabroso indumentum. Estoy en condiciones de decirle que nunca habíamos probado un Lamb tan exquisito’.       Aquel fue el primer trabajo que realicé para el Book-eater’s Club”.   

       “Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 57-58.

Un negoci antic. “ No us cregueu pas – segueix dient el meu informador - , que el negoci dels llibres vells sigui una cosa d’avui. Fa ja un grapat d’anys que els barcelonins trafiquegen amb aquesta mena de coses. Jo mateix, sóc el tercer de la meva família que em dedico a aquest negoci. El meu pare i el meu avi, també el feien.Es per això que conec una mica el que en podríem dir la història d’aquest Mercat. Fa anys, els industrials com ara jo mateix, treballaven a la Plaça de Sant Sebastià. Vingué un dia que els encants foren traslladats a Sant Antoni, i els llibreters s’instalaren a la Ronda com si fos a casa seva. Les barraques d’avui encara existeixen, sense que en falti ni una. No us cregueu pas que l’Ajuntament ens hi deixi estar de franc. Cadascú de nosaltres paga vint-i-cinc pessetes cada mes en concepte de tributació¡A més de les adquisicions que fem personalment, amb el tracte directe amb els clients que ens visiten, moltes vegades adquirim quantitats de volums directament de les cases editores. Són volums que no han assolit la venda que hom esperava, i que de no trobar en nosaltres una adequada vàlvula de sortida, es podririen anys i anys en els prestatges de les editorials. Són, doncs, llibres nous, encara sense tallar. Ací teniu, per exemple, aquest volum del “ Diario de un estudiante en París”, de Gaziel, que nou de trinca us el vendré per una pesseta.També adquirim els materials, en una mena de Borsa a l’aire lliure que se celebra cada diumenge al Paral.lel, a la Plaça de les Glòries Catalanes, a Collblanc i d’altres indrets que us podria citar encara. En aquests mercats són subhastats els lots de llibres que arriben allà per les més diverses procedències. Els drapaires, sobretot, en porten una pila. N’hi ha, també, procedents de gent que ha tingut la mala pensada de morir-se, i que es veu que no han deixat massa coses als seus hereus insaciables. No cal pas dir que en aquests mercats es troben moltes gangues. Gent que ven sense saber el que ven, i que, a més, té pressa a vendre. De vegades, us arriben, per aquest conducte, veritables meravelles.Llibres raríssims, cotitzats a un preu elevadíssim, que vós podeu adquirir fàcilment per unes poques pessetes. Quan arriba una ganga d’aquestes, és qüestió d’obrir l’ull i de procurar que no sigui el veí el que us tregui la mel dels llavis. Si sabeu que s’ha mort algú amb una bona biblioteca particular, heu de còrrer de seguida a veure si hi ha res a fer. De vegades, si el cadàver encara no és enterrat, us tiren escales avall. Us tiren escales avall, però l’endemà vénen a visitar-vos per parlar de les condicions econòmiques de l’operació. De vegades, també, sou rebut amb el millor somrís. Hom us fa passar, i us convida a seure. Les garrotades vénen a l’hora de concretar el preu. En aquests casos no em sé estar de pensar quina cara faria el difunt si pogués veure, encara que sols fos un minut, aquell anguniós desfet de temps.Quan trobem una ganga d’aquestes és hora d’anar a trucar a la porta dels nostres clients, que en podríem dir-ne permanents. Si us donés una llista de la gent important que em compra, trobaríeu un grapat de coneguts vostres. Aquests senyors sovint em fan encàrrecs d’obres que els interessen. Encàrrecs que jo procura servir amb la màxima puntualitat. Sembla que aquests senyors clients estan molt satisfets amb la meva gestió, perquè les propines no escassegen.” Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934.