Biblioaprenent

“ La màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, presidí totes les tasques d’Aguiló, bibliotecari de diverses importants biblioteques de tot l’Estat, fet que li va permetre un contacte estret amb els llibres impressos antics que considerava els màxims exponents de perfecció tipogràfica. La Biblioteca Catalana és la primera col.lecció de bibliòfil eixida sota el nou concepte de bibliofília pròpia de la darrera etapa vuitcentista”. 

 Article de Pilar Vélez: “ El ‘revival’ neogòtic en la bibliofília vuitcentista: Marià Aguiló i Fuster”  en el Dossier dedicat a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 38. 

    “ Quina diferència hi ha entre llibre de segona, llibre de saldo i llibre antic?Tot llibre que no es compra de nou és de segona mà. Els de saldo són aquells que neixen de liquidar existències que no han arribat al públic prèviament. Caldria distingir, i sempre d’una manera arbitrària, entre llibres de segona mà recents i antics. El llibre actual o recent faria referència a qualsevol obra que es pot comprar hui en dia, i que és la mateixa persona que l’ha adquirit la que el vén. Normalment, aquests títols tenen entre un i trenta anys. Passada aquesta barrera, no és fàcil. No és normal que un propietari de llibres anteriors als anys 1960 ó 1965 vinga a vendre-te’ls. Arriba un moment en el que, si les obres s’han passat a la teua casa 25 ó 30 anys, et té igual que en continuen deu més. Ja les vendran els teus hereus¡.

En resum, per llibre antic podem entendre llibres que passen la barrera dels 25 o 30 anys”.Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 33.

Allà a dalt Els Ports,

tinc plantada una flor,

el vent la tentineja,

fins fer arrivar la olor,

 si hi plantem una estelada,

no tindrem tant de dolor.

 El negoci del llibre antic, al llarg del temps, també ha estat una professió que ha estat en mans de nissagues familiars, com ara els Salvà o els Vindel...

A hores d’ara, al País Valencià, i a excepció d’una d’Alacant, no en conec cap. En realitat, els que queden són liquidadors del negoci familiar. Per exemple, hi ha llibreries que vénen llibres, però que no en compren; els pares sí que ho feien, però els successors es limiten a liquidar-ne les existències”. 

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

  “ Ningún libro prestado, aunque sea de una habitación a otra de la misma casa, vuelve en el mismo estado. Resulta menos desagradable negarse a prestar un libro ( ‘No me lo prestaría ni a mí mismo’, como solía decir Jonathan Edax) que tener que acosar a la gente para que te lo devuelvan, provocando una situación incómoda tanto para ellos como para ti. A la inversa, un bibliófilo nunca pide un libro prestado, ya que le resultaría intolerable tener que devolverlo. Tranquilamente anota el título y se lanza en su busca para comprarlo”. 

“La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000

“ Eudald Canivell va fondre nous tipus gòtics. Ell va tornar  a aquest tipus, la qual cosa venia ja de la tradició romàntica, d’Aguiló. Al final del segle passat i al començament de l’actual encara aquesta tradició arcaïtzant era molt viva. I precisament, potser, qui va influir més a conservar-la va ser Canivell. Aquest va publicar el 1904 un catàleg de Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo. Ho va imprimir a Vilanova en Joan Oliva i Milà. Veiem que Canivell també es lliga amb l’Oliva de Vilanova, però es lligà així mateix amb gairebé totes les grans impremtes de Catalunya, perquè era un home idealista, generós; penso que va viure i va morir pobrament; era més home amb ànima d’artista que no pas amb esperit industrial. Però va contribuir que una indústria  s’impregnés dels elements artístics de la seva època. Aquesta va ser la gran eficàcia de la seva acció.

Els tipus que va donar a conèixer Canivell en aquest catàleg són realment molt ben dibuixats, i van influir molt en la bibliografia del començament de segle. Canivell defensa l’ús del tipus gòtic ‘ per la seva excel.lència’, diu, i considera la seva resurrecció ‘una verdadera necesidad especialmente para ediciones de obras antiguas, ediciones de arte y ediciones de bibliófilo y para impresos de caràcter académico y solemne’. Si ara a nosaltres se’ns acut de publicar un llibre amb lletra gòtica ens diran que som uns arcaics i que vivim fora de temps, però al començament de segle això era un fet viu i encara va durar fins bastant entrat el segle”.

     Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.178.   

 “ La  influència de Canivell es manifesta, doncs, en la bibliofília de les dues primeres dècades del segle. La Societat Catalana de Bibliòfils que va viure del 1905 al 1912, va publicar obres principalment  medievals o del començament del segle XVI, amb tipus gòtics de Canivell o bé amb un tipus romà arcaïtzant que havia inventat l’Oliva de Vilanova. Aquesta bibliofília, avui, tot i que tingui aquest caràcter arcaïtzant, que no lliga amb l’esperit de l’art actual ni amb la nostre mentalitat, és excel.lent. Són unes impressions sobre paper magnífic. Al cap de setanta anys quest paper té la blancor de quan va ser imprès. La composició tipogràfica és perfecta, els tipus són ben dibuixats; les vinyetes, molt selectes. De manera que en tant que obres de bibliofília es poden presentar a tot arreu.

Avui tenim un altre concepte de la bibliofília. Nosaltres no mirem tan enrere, no som tan esclaus del passat, encar que potser el coneixem més bé que no el coneixien aquella gent. De la mateixa manera que no ens vestim de trobadors no emprem tipus gòtics. Però en tant que execució i bon gust aquelles edicions són modèliques”.

    Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 179.                                                  

 “ Malgrat la permanencia d’un fort analfabetisme, la cultura urbana barcelonina del segle XVI és una cultura de l’escrit i de l’imprès, en la qual la intensitat dels intercanvis era clarament desigual.

Des del centre fins a la periferia dels alfabetitzats, els llibreters, els notaris o els preveres van injectar canvis de sentit en la circulació dels impresos.

 Els llibreters, degut als seus interessos de mercat, van utilitzar els encants i les herències per realimentar els seus fons i, sobretot, els que anaven dirigits a les clienteles més assídues de les seves botigues : juristes i eclesiàstics. La insuficiència del mercat llibreter barceloní se suplia a través de xarxes de relacions ( vincles familiars, solidaritats horitzontals, llaços d’amistat o contactes comercials) en les quals s’atorgava al llibre un paper important com a senyal d’amistat o com a vaor de canvi”.  

Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 31.

“ Els anys 1939 i següents, m’assenyala Joaquim Estrems, foren molt amargs per al llibreter en català, atesa la prohibició total de publicar-ne i de vendre’n. Al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí, amb molta cautela, es podia trobar algun llibre català. Però el risc sotjava. Estrems m’explica, per exemple, que ell tenia una colla de subscriptors del tiratge de bibliòfil de la col.lecció “ La Mirada”. Del darrer volum, Poemes, de Clementina Arderiu, li’n quedava, quan Franco entrà a Barcelona el 1939, un dipòsit en un apartat a les Edicions proa del carrer de Pelai. Doncs bé, la policia se’ls va endur perquè calia – deien – destruir-los. Al cap d’algunes setmanes, el mateix Estrems els va trobar gairebé tots al mercat de llibre vell de Sant Antoni: la policia o la censura se’ls havien venut. Estrems els comprà i els serví als subscriptors que encara no els tenien”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 322-323.     

“ La filosofía del libro viejo. La observación de los volúmenes viejos puede ayudar al conocimiento del gusto del público en determinado período histórico. ¿ Qué libros franceses del siglo XVIII son los que más abundan en las librerías de lance? ( Rousseau, Florián, Fenelón, desde luego) ¿ Qué novelas son las que más se ven correspondientes a la primera mitad de la anterior centuria? ( Richardson, Chateaubriand, en primer término). Quien durante algunos años haya frecuentado los puestos de libros viejos seguramente habrá podido observar una cierta ley de constancia. Constancia, uniformidad en la aparición de cierto género de obras. Y, en cambio, rareza, escasez en cuanto a otras. La obra que escasea no es precisamente la vulgar; pero no es la obra literaria rara la que ha de servirnos para marcar la trayectoria en la psicología del público, sino la otra, la anodina. Y ya se ha hecho notar que acaso una historia literaria del gusto del público no debiera componerse del estudio de las obras maestras, sino del de las otras.

Madrileños, provincianos de paso en la Corte: visitad la feria de los libros. Los feriantes son amables, conciliadores; por pocas monedas podréis llevaros una obra que os entretenga. En todo caso, esparciréis una hora vuestro ánimo curioseando por los puestos. ( Pero esto último, si no compráis nada, no les conviene a los libreros).

  Article d’Azorín a l’ABC de 4 d’octubre de 1920.