Biblioaprenent

És curiós observar que el llibreter de vell té mala fama...La fama d’estafadors ve pel nostre marge de beneficis. Precisament, tot llibre que comprem és nostre i no tornable a ningú, per què ningú no es responsabilitza d’allò que ens acaba de vendre, tant si els llibres no els compra ningú, tant si els llibres estan incomplets. Només entre els comerciants, i de vegades, si en compres un, i està incomplet, se’n fan responsables del que t’han venut”.  

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

 “ Pasados algunos años, surgió el comprador de libros de buena fe y movido sólo por un entusiasmo noble y desinteresado. Llamóse don Jaime Andreu y Pont, y no hay ciertamente bibliófilo de la generación actual que no recuerde su autoridad y su trato abierto y comunicativo. Empezó coleccionando grabados de autores catalanes. En su inexperiencia, arrancó portadas, viñetas, cabeceras, letras capitales y hasta colofones de libros raros, que quedaron así mutilados y sin valor alguno. Recorrió toda España, pagando a buen precio todo cuanto encontró disperso, y pudo reunir así una colección de grabados y de libros rica e interesante a la vez. Dice Antonio Palau, a este propósito: ‘Su casa, donde todo el mundo tenía acceso, era un mercado abierto a las compras, ventas y cambios, siempre a gusto del cliente. Y así, no faltó quien abusaba de las nobles cualidades de Jaime Andreu dándose el caso de siempre, entre la mayoría de los aficionados, de que siendo personas de una reputación inmaculada, incapaces de tocar al más leve interés del prójimo, tenían sus complacencias engañando al negociante. Y todo para que al mostrar satisfechos sus adquisiciones puedan alabarse de haberlas pescado baratas. Con Andreu se repetía a veces el siguiente ardid: un cliente cualquiera le compraba un libro y al siguiente día aquel se lo devolvía con el pretexto de que le faltaba una hoja, ( que el cliente había arrancado y retenía en poder suyo). El bueno de Andreu, devolvía el importe del libro, que quedaba como mercancía invendible en manos del vendedor. El cliente dejaba pasar algún tiempo, después del cual se presentaba  a Andreu, diciéndole: ‘Este libro no lo venderéis jamás, por ser defectuoso; si me lo cedéis por cinco pesetas, me quedaré con el’. Lo mismo ocurría si el comprador ofrecía solamente dos; el libro era ya suyo, y al regresar con él a su casa, le añadía la hoja sustraída, y así con poco dinero, lograba obtener un ejemplar rico y completo”.

Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.

             Poso una espelma, no es gaire, però 299.000 vlokaires m’han dit que també posaran una espelma perquè bufis ben fort, t’ajudarem tots i quan arribis al milió les tornarem a posar, i si cal , tornarem a bufar amb tu.

                                                                                        (PalliDiseny)

“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fonfre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762... essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música moibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.

             “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.

     “ El tener en nuestras manos la primera edición de un libro de un autor memorable es emocionante. Siempre recordaré cuando fui dueño de la primera edición de Azul... (1888) de Rubén Darío. Esa es otra historia. El libro debe ser venerado, y a pesar de la cibernética, el correo electrónico, y la red con sus múltiples raicillas, seguirá siendo el principal punto de referencia para el genuino conocimiento. Alabada sea la tinta; púrpura, roja, negra, en la nueva civilización del libro.

En el III Congreso Internacional de la Lengua, celebrado en Rosario, Argentina, el 20 de noviembre, 2004, José Saramago dijo:’ hagan lo que hagan la Internet y la computadora, no hay nada en el mundo que pueda sustituir al libro. ¿ Por qué? Porque sobre la página de un libro se puede llorar, pero no se puede llorar sobre el disco duro de la computadora’. El demiurgo Borges ya había dicho: ‘ De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación’.

   Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata.

          NO,           ,  NO

Compro l'Avui quasi cada dia, els diumenges no, alguns dimecres tampoc i algunes vegades compro El País, però ho faig perquè els altres diaris són més o menys per l'estil o pitjors i la major part són en castellà. El Punt el vaig deixar de comprar perquè criticaven a J. Losantos i al mateix temps posaven anuncis de la COPE. 

           Moltes coses d'aquest diari no m'agraden, moltes, i alguna cosa no la llegeixo, com la columna del SS que porta el títol a l'inrevés i que per cert últimament han sortit, crec que dues cartes a la Bústia posant-lo en el seu lloc, una és d'avui mateix .  

          El cas és que aquest diari te poques pàgines, la lletra és molt gran, els espais en blanc ocupen molt de lloc i de fotos quasi n'hi ha tantes com a El Periódico o més.  

          Avui el diari el conformen 44 pàgines, 16 pàgines escrites amb lletra normal, la resta són fotos, anuncis, espais en blanc, títols amb lletres gegantines, subtítols amb lletres una mica més petites, mapes i gràfics .  

          Per exemple els anuncis ocupen, al menys, nou pàgines, la Cartellera 6 pàgines amb la columna del SS inclosa, d'Economia hi ha 6 pàgines amb 1 i ½ de números de Borsa i coses semblants, de Comunicació hi ha 3 pàgines amb 2 i 4/5 parts parlant de televisió i menys de 1/5 part dedicada a la ràdio, etc., etc. 

           Ah¡, però avui es dijous i tenim el suplement Cultura, 20 pàgines més, quin goig, però entrem entrem i, quasi 9 pàgines són imatges vàries ( fotos, acudits, dibuixos, cromos, etc.) i la última és un anunci cultural, d'un llibre; i les pàgines escrites ho son amb grans títols, molts espais en blanc, i la lletra del 12 com a mínim.   

         I ja no em poso amb les classificacions de les crítiques de llibres, avui n'hi ha un amb 1 punt sobre 5, o sigui, segons l'Avui és un llibre Dolent i li dediquen quasi una pàgina amb foto inclosa.  

          Demà compraré l’Avui, més que res perquè el suplement Sortim és de les poques coses bones o al menys que a mi m’agraden d’aquest diari.  

          És la tercera vegada que escric en aquest vlok coses sobre l'Avui, m'agradaria escriure'n més, però parlant d'un diari millor, d'un Avui+ millor.  

        Ah¡ i una cosa que no ve al cas, però que em sembla curiosa, tan el senyor Joan Solà com el senyor Albert Pla Nualart ( aquest últim de vegades si i de vegades no) fan servir els dos signes d'interrogació per fer preguntes. ¿ Ningú diu res d'això?.        

    ( L’Avui.cat, líder absolut posa a la portada d’avui, ja m’ho miraré).

“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y Jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fondre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762... essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música mobibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.   

                      “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.