Biblioaprenent

És curiós observar que el llibreter de vell té mala fama...La fama d’estafadors ve pel nostre marge de beneficis. Precisament, tot llibre que comprem és nostre i no tornable a ningú, per què ningú no es responsabilitza d’allò que ens acaba de vendre, tant si els llibres no els compra ningú, tant si els llibres estan incomplets. Només entre els comerciants, i de vegades, si en compres un, i està incomplet, se’n fan responsables del que t’han venut”.  

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

 “ Pasados algunos años, surgió el comprador de libros de buena fe y movido sólo por un entusiasmo noble y desinteresado. Llamóse don Jaime Andreu y Pont, y no hay ciertamente bibliófilo de la generación actual que no recuerde su autoridad y su trato abierto y comunicativo. Empezó coleccionando grabados de autores catalanes. En su inexperiencia, arrancó portadas, viñetas, cabeceras, letras capitales y hasta colofones de libros raros, que quedaron así mutilados y sin valor alguno. Recorrió toda España, pagando a buen precio todo cuanto encontró disperso, y pudo reunir así una colección de grabados y de libros rica e interesante a la vez. Dice Antonio Palau, a este propósito: ‘Su casa, donde todo el mundo tenía acceso, era un mercado abierto a las compras, ventas y cambios, siempre a gusto del cliente. Y así, no faltó quien abusaba de las nobles cualidades de Jaime Andreu dándose el caso de siempre, entre la mayoría de los aficionados, de que siendo personas de una reputación inmaculada, incapaces de tocar al más leve interés del prójimo, tenían sus complacencias engañando al negociante. Y todo para que al mostrar satisfechos sus adquisiciones puedan alabarse de haberlas pescado baratas. Con Andreu se repetía a veces el siguiente ardid: un cliente cualquiera le compraba un libro y al siguiente día aquel se lo devolvía con el pretexto de que le faltaba una hoja, ( que el cliente había arrancado y retenía en poder suyo). El bueno de Andreu, devolvía el importe del libro, que quedaba como mercancía invendible en manos del vendedor. El cliente dejaba pasar algún tiempo, después del cual se presentaba  a Andreu, diciéndole: ‘Este libro no lo venderéis jamás, por ser defectuoso; si me lo cedéis por cinco pesetas, me quedaré con el’. Lo mismo ocurría si el comprador ofrecía solamente dos; el libro era ya suyo, y al regresar con él a su casa, le añadía la hoja sustraída, y así con poco dinero, lograba obtener un ejemplar rico y completo”.

Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.

“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fonfre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762... essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música moibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.

             “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.

     “ El tener en nuestras manos la primera edición de un libro de un autor memorable es emocionante. Siempre recordaré cuando fui dueño de la primera edición de Azul... (1888) de Rubén Darío. Esa es otra historia. El libro debe ser venerado, y a pesar de la cibernética, el correo electrónico, y la red con sus múltiples raicillas, seguirá siendo el principal punto de referencia para el genuino conocimiento. Alabada sea la tinta; púrpura, roja, negra, en la nueva civilización del libro.

En el III Congreso Internacional de la Lengua, celebrado en Rosario, Argentina, el 20 de noviembre, 2004, José Saramago dijo:’ hagan lo que hagan la Internet y la computadora, no hay nada en el mundo que pueda sustituir al libro. ¿ Por qué? Porque sobre la página de un libro se puede llorar, pero no se puede llorar sobre el disco duro de la computadora’. El demiurgo Borges ya había dicho: ‘ De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación’.

   Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata.

“ Un llibreter de vell ha de sentir una estima especial pels llibres, ha de tenir el neguit d’ampliar els seus coneixements i d’apreciar el material que li passa per les mans. Almenys C. No concep que algú que no ho senti així es pugui dedicar a aquesta professió- A ell mateix, un particular interès pels llibres el va fer decidir-se ‘ el fer saberut, el voler saber coses, el voler recuperar la història, els costums del passat, juntament a la meva estima pels llibres va ser decisori’. I així s’explica que quan es troba un exemplar molt buscat, se senti còmplice del col.leccionista i gaudeixin plegats de la troballa.? Sense aquestes característiques, difícilment un llibreter de vell tirarà endavant. Perquè has de lluitar molt, llegir molt, estar al cas de moltes coses i sense aquesta base es poden fer quatre coses puntuals, però res més’, afirma.Una opinió corroborada per MG ‘ és una professió que qui la fa en gaudeix. T’has d’estimar la feina, perquè la gent es pensa que compres un llibre i el poses en un prestatge i ja està. I no és així’. Efectivament, quan un llibreter comprova el seu estat, el neteja i l’arregla, el valora, fa un estudi sobre l’edició i es preocupa de saber si hi ha un mercat establert buscant-lo. Un munt d’hores invertides per amor a l’art, ja que de cap manera poden revertir en el preu de venda del llibre. Com diu G. ‘ aquesta és una professió que et dóna per anar vivint, però poca cosa més. No conec cap llibreter que s’hagi fet ric venent llibres de vell’”. 

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 8-9  

 “La impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres va imprimir El primer llibre d’ex-libris d’en Triadó (1906), obra cabdal de la impremta modernista. ‘L’Avenç, del 1891, està estretament lligat al moviment literari renovador del començament de segle i fou un centre d’irradiació del Modernisme literari. L’excel.lent impremta de Fidel Giró, fundada l’any 1886, publicà dins aquest segle algunes belles edicions, entre d’altres els vols. II i III de l’esmentada ‘Revista Ibèrica d’Ex-libris’, el Canigó, il.lustrat per Alexandre de Riquer ( 1902), Ayres del Montseny, amb reproduccions de pintures i vinyetes de Josep Triadó ( 1911), la bellíssima edició de Dafnis y Cloe; els dos volums de ‘Bibliofília’ (1914-1917) i altres edicions de Ramon Miquel y Planas”.  

  Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.182.

“ Un industrial, que tenia un taller de litografia i era home de gran posició econòmica i,  més, tenia una gran afecció a la relligadura, Hermengild Miralles, va fundar un taller de relligadura i cridà el daurador alsacià Pierre Schulz, que fou mobilitzat quan hi va haver la primera guerra europea i després se’n va perdre el rastre. Més endavant, Miralles va contractar el francès Pierre Guerin, que després va treballar pel seu compte i va morir a Barcelona.

Aquest fou l’iniciador dels tipus d’enquadernació d’art que hem esmentat: restauració d’estils antics i enquadernacions inspirades en l’art de l’època. Qui més s’ha dintingit en la recreació dels estil clàssics ha estat Ramon Miquel y Planas, home com us he dit molt erudit i gran coneixador del llibre de totes les èpoques, que va estudiar molt a fons els estils antics de la relligadura i va tenir una gran figura al seu costat, que fou Joaquim Figuerola, de qui us acabo de parlar, el qual dibuixava les seves enquadernacions. Va tenir també un excel.lent daurador, home molt modest, un senzill operari que treballava obscurament, com un obrer qualsevol, però que tenia molt bones mans. Em refereixo a Rafael Ventura, nom digne d’ésser recordat pels historiadors de la nostra relligadura moderna”.

   Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 186.

“ Todos los bibliófilos tienen tendencia a vivir en el pasado, pero deberían hacer el esfuerzo de comprar libros nuevos de autores nuevos antes de que aparezcan en los catálogos de los libreros de viejo. Y eso, evidentemente, implica leérselos. ¿ Hasta dónde debe llevarse el amor por determinados autores? ¿ Debe extenderse a coleccionar las siguientes ediciones de sus libros? No. Ocupan demasiado espacio. ¿ Debe coleccionarse la prosa de los poetas y la poesía de los prosistas? Sí, si está publicada en forma de libro. ¿ Deben coleccionarse sus contribuciones a libros de otros? Sí. ¿ Sus contribuciones en las publicaciones periódicas? En mi opinión sólo en el caso de los poetas. La prueba para nuestra devoción por un autor es si estamos preparados para coleccionar sus artículos periodísticos. La prueba de la devoción de un autor por sus coleccionistas es no afrecernos ninguno”.

                          “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000pp.90.

“ Contribueix a la perpetuació del llibre la bibliofília, que per definició fa edicions que es componen i es tiren per procediments manuals damunt papers de fils o d’altres matèries vegetals resistents, fabricats a la forma. Aquestes edicions, quan són bones, poden assolir la categoria de monument tipogràfic i contribueixen a mantenir en un bon nivell les arts gràfiques en general. Però aquestes edicions no arriben al gran públic tant pel seu preu com perquè agraden als bibliòfils les edicions de reduït nombre d’exemplars, fetes especialment per a ells. Això no obstant, la bibliofília acompleix una missió social, car, gràcies a col.leccionistes benemèrits, molts llibres valuosos no han sortit del país i després han estat donats generosament a biblioteques públiques”.  Article de Pere Bohigas en el Dossier dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.    “ La il.lustració de les edicions de bibliòfil exclou els procediments fotomecànics i ha contribuït favorablement al manteniment dels procediments tradicionals. Però la perfecció a què han arribat els procediments del gravat fotomecànic ha fet que a través d’aquests hagin arribat al públic en general obres de grans artistes i de grans il-lustradors. Catalunya ha comptat amb noms importants d’il.lustrador a principi d’aquest segle, com Padró, Manuel Moliné, Eusebi Planes, Josep Puiggarí, Pellicer, Pahissa, Apel.les Mestres, etc., i en el nostre temps Nogués, Obiols, Ricart entre molts d’altres.El llibre de bibliòfil és una llaminadura, i no solament el públic en general sinó també el lletraferit i els estudiosos necessiten una altra mena de llibre, compost mecànicament amb linotip o monotip i tirats amb la premsa cilíndrica o la rotativa. Aquestes màquines han fet més ràpida la fabricació del llibre i han fet baixar els preus. Pel que fa a la il.lustració avui s’utilitzen normalment gravats obtinguts per procediments fotomecànics susceptibles de tenir interès artístic, quan el tenen els originals que reprodueixen; quan són de caràcter documental tenen el valor que els dóna l’objectivitat de la fotografia. Per això aquests sistemes de gravat són els més adients per il.lustrar els llibres tècnics i científics”. Article de Pere Bohigas en el Dossier: dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.

“ Si bé per qualificar un objecte o un moble d’antiguitat, cal que aquest tingui més de cent anys, en el camp dels llibreters de vell ja es consideren d’interès els llibres editats durant la República ‘ perquè durant la Guerra Civil en van desaparèixer moltíssims i ara van molt buscats, diu C.

 La demanda, però, i segons explica el vicepresident del Gremi de llibreters de vell, és molt cíclic. Amb l’arribada de la democràcia i l’establiment de biblioteques públiques, el sector va experimentar un ressorgiment, perquè va haver d’abastar totes aquestes entitats. ‘Ara les biblioteques s’han anat omplint i les entitats també i si bé no estan encara saturades, sí que es troben en aquell punt gairebé límit, i si a sobre pateixen manca de recursos, ja són menys els clients potencials. Llavors ha de ser el client particular, però generalment ja té una certa edat i un munt de material recollit. Per tant, mentre no surti un nou bibliòfil, un nou comprador de llibres, la resta els tens saturats del que busquen’”.  

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 7.

 “ Lluís Millà, un altre dels pioners en la venda clandestina des del 1939 de llibres catalans d’abans de la guerra, m’insisteix en el fet que no totes les edicions numerades i en paper de fil de la primera postguerra podien en puritat considerar-se de bibliòfil, ateses llurs deficiències. Tanmateix hi havia una munió d’autèntiques joies bibliogràfiques, ben dissenyades, amb il.lustracions de qualitat i una exquisida ornamentació en els detalls. En aquella dècada, d’altra banda, es van fer negocis fabulosos, sobretot en el camp industrial, i es popularitzà anomenar-ho ‘estraperlo’. I aleshores es produí el fenòmen d’alguns nous rics que mai s’havien interessat pels llibres i menys encara pels de qualitat especial, que compraven les edicions de bibliòfil en castellà i algunes en català com a inversió o com a presumpció intel.lectual o artística. A la mateixa època, també segons Millà, es posaren de moda les enciclopèdies en diversos volums i relligadures sumptuoses.

No obstant això, una bona part dels qui compraven edicions de bibliòfil eren persones riques – industrials o de professions liberals, fins i tot clergues – i suficienment il.lustrades per a saber-les valorar com a producte artístic, i alhora comprenien que llur gest econòmic servia per a ajudar editors catalanistes – quan les edicions eren en castellà – que tractaven temes de ‘barcelonisme’ com a acte d’afirmació, ja que els primers cins o sis anys no es podia fer res més, llevat de les edicions clandestines, com les Elegies de Bierville  o les Poesies de Rubió i Ors.”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 323-324.

“ L’any 1899 es va fundar la impremta Oliva de Vilanova i el seu fundador hi va incorporar molt aviat els seus dos fills, Demetri i Víctor. Demetri era el gran; Víctor, que s’ocupà de l’aspecte industrial de la casa, tenia dos anys menys que el seu germà, i visqué entre el 1884 i el 1948. Faig especial esment de Víctor, que sobre- visqué a l’època del Modernisme, pel valor que té com a expositor dels principis d’aquest moviment.

Víctor Oliva havia estudiat a l’Escola Industrial de Terrassa; no li van agradar aquests estudis i es va llicenciar en Història a la Universitat de Barcelona; va viatjar bastant, i va estar a França, Anglaterra i Alemanya. Va fer una novel.la que porta un títol estrany i desconcertant, Eros Chris. Ell era també una mica desconcertant, de vegades. Els seus estudis històrics no són de gaire envergadura perquè ell no era pròpiament un investigador, però són interessants perquè eren encaminats a difondre uns certs principis d’art i a fer conèixer la cal.ligrafia i l’ornamentació antiga del llibre com a motiu de renovació de les arts gràfiques en el seu temps. El 1907 va publicar un Anuari Oliva, assaig de materialització d’un moment intel.lectual.”

     Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.180.     

“ Nuestros días ya no son para la bibliografía catalana lo que fueron aquellos tiempos de la Barcelona ochocentista. Bibliófilos y bibliólogos han formado legión gloriosa y experta, y aunque en las bibliotecas y colecciones extranjeras figuren las mejores joyas de nuestro caudal bibliográfico, no faltan en Barcelona entidades y particulares a quienes cabe la gloria de haber salvado y conservado lo mejor que salió de las prensas catalanas desde el siglo XV. Los compradores y vendedores de libros de hoy, ya no esperan el carretón del Cremallot vaciando su mercancía en la acera de ca’n Mero, pero han elevado y dignificado la ciencia bibliológica como en las grandes urbes extranjeras. Los Babra, Batlle, Palau, Bonay y cien otros vendedores expertos, son dignos de los Font de Rubinat, Bonsoms, Massó, Torrents, Oliva, Canibell, Faraudo, Doménech, Montaner, Miquel y Planas, Moliné y Brases, Pin y Soler, Viada y Lluch, Nicolau d’Olwer, conde de Lavern y demás bibliólogos gloria de Catalunya. Desde el curioso Assaig de bibliografia barcelonina, publicado en 1920 por Juan Batlle, para conmemorar las bodas de plata del establecimiento de su librería L’Arxiu, hasta el rico y concienzudo Recull de documents y Estudis del Archivo municipal histórico de Barcelona, que forma parte de la oficina de publicaciones históricas de nuestro ayuntamiento, puédese hoy afirmar que Barcelona aparece en este ramo de la ciencia bibliográfica como uno de los centros culturales más diligentes de Europa. La parte bibliológica de los ‘ Anuaris del Institut d’Estudis Catalans’ no es menos importante, y en todas estas publicaciones se nota un espíritu de resurrección y vindicación de la apatía dañosa y de la ignorancia destructora que tantos tesoros y rarezas destruyó en los días de la Barcelona ochocentista”.

                          Article de l’Arturo Masriera a La Vanguardia a la secció Artículos y Comentarios del dia 26 de juny de 1923.

Imatge: Ars Magna de Llull

“ El llibre ens ha transmès un dipòsit de coneixements i de dades a través del temps, que la Humanitat ha anat incrementant amb les aportacions de cada època. Si no hi hagués hagut el llibre, els nostres coneixements haurien estat molt pobres pel fet que la memòria de l’home és molt feble, i el progrés hauria estat insignificant.

Qualsevol cultura avançada esguarda alhora el passat i l’esdevenidor: el passat per aprofitar-ne tot allò que encara és vàlid per a nosaltres, i l’esdevenidor per tal d’obrir nous camins. Sense aquesta dinàmica ens hauríem esclerotitzat i el temps no hauria estat un element enriquidor sinó un factor de desgast.El llibre, doncs, amb una antiguitat que s’acosta als tres mil anys, té un valor testimonial insubstituïble: enriqueix la nostra experiència, la col.lectiva i la individual. El llibre és un mitjà, no l’únic, per adquirir experiència històrica, sense la qual l’home sempre fóra un infant, i, sense l’interès envers el futur que el llibre desvetlla.

L’home esdevindria un fòssil. Per això ens interessa conservar els llibres antics, per poder-hi acudir quan ens faci falta, i cal també que hi hagi persones que segueixin amb interès l’actualitat, perquè nosaltres a través d’elles sapiguen cap on anem i què hem de fer.El llibre, doncs, ens fa de mestre i de guia i per això hem de conservar-lo, sigui en dipòsits públics o en col.leccions particulars. Aquests també acompleixen una funció pública quan els propietaris no adquireixen els llibres per pur afany d’inversió i són conscients dels deures que tenen envers el públic erudit. A Catalunya per sort, hi ha hagut una bibliofília generosa, que ha enriquit desinteressadament les col.leccions públiques amb preicosos donatius”.

 Article de Pere Bohigas en el Dossier dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 26.   

 “ No hay ninguna satisfacción definitiva para la pasión por coleccionar libros, excepto que los preserva; aunque sabemos que en el fondo eso no es más que una quimera. El epígrafe más tierno, la dedicatoria más cálida, la fotografía más vivaz no pueden resucitar a los autores muertos. El bibliófilo no tiene más que caer enfermo a mudarse de casa varias veces para que sus posesiones adquieran una apariencia desoladora. Son su propio entusiasmo, ansiedad y codicia los que mantienen el orden y el buen estado de conservación; sin él la biblioteca es como una bodega de vinos raros enterrada bajo una avalancha. Qué deprimentes resultan esos lotes atados con cuerdas que vemos en las salas de subastas, qué aspecto tan diferente tendrán cuando hayan encontrado a su nuevo amo”. 

                   “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000.pp86-87.

       Marques d'impressors: Adam Petri, Aldo Manuzio, Arnao Guillem de Brocar, Giulio Accolti i Felix Baligault.

“ La màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, presidí totes les tasques d’Aguiló, bibliotecari de diverses importants biblioteques de tot l’Estat, fet que li va permetre un contacte estret amb els llibres impressos antics que considerava els màxims exponents de perfecció tipogràfica. La Biblioteca Catalana és la primera col.lecció de bibliòfil eixida sota el nou concepte de bibliofília pròpia de la darrera etapa vuitcentista”. 

 Article de Pilar Vélez: “ El ‘revival’ neogòtic en la bibliofília vuitcentista: Marià Aguiló i Fuster”  en el Dossier dedicat a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 38. 

    “ Quina diferència hi ha entre llibre de segona, llibre de saldo i llibre antic?Tot llibre que no es compra de nou és de segona mà. Els de saldo són aquells que neixen de liquidar existències que no han arribat al públic prèviament. Caldria distingir, i sempre d’una manera arbitrària, entre llibres de segona mà recents i antics. El llibre actual o recent faria referència a qualsevol obra que es pot comprar hui en dia, i que és la mateixa persona que l’ha adquirit la que el vén. Normalment, aquests títols tenen entre un i trenta anys. Passada aquesta barrera, no és fàcil. No és normal que un propietari de llibres anteriors als anys 1960 ó 1965 vinga a vendre-te’ls. Arriba un moment en el que, si les obres s’han passat a la teua casa 25 ó 30 anys, et té igual que en continuen deu més. Ja les vendran els teus hereus¡.

En resum, per llibre antic podem entendre llibres que passen la barrera dels 25 o 30 anys”.Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 33.

 El negoci del llibre antic, al llarg del temps, també ha estat una professió que ha estat en mans de nissagues familiars, com ara els Salvà o els Vindel...

A hores d’ara, al País Valencià, i a excepció d’una d’Alacant, no en conec cap. En realitat, els que queden són liquidadors del negoci familiar. Per exemple, hi ha llibreries que vénen llibres, però que no en compren; els pares sí que ho feien, però els successors es limiten a liquidar-ne les existències”. 

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

  “ Ningún libro prestado, aunque sea de una habitación a otra de la misma casa, vuelve en el mismo estado. Resulta menos desagradable negarse a prestar un libro ( ‘No me lo prestaría ni a mí mismo’, como solía decir Jonathan Edax) que tener que acosar a la gente para que te lo devuelvan, provocando una situación incómoda tanto para ellos como para ti. A la inversa, un bibliófilo nunca pide un libro prestado, ya que le resultaría intolerable tener que devolverlo. Tranquilamente anota el título y se lanza en su busca para comprarlo”. 

“La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000