Biblioaprenent

“ Una de les coses més preuades ( o directament, la cosa més preuada) que tinc és la meua petita, molt petita, biblioteca. Perfectament es podria dir que sóc un bibliòfil, ja que tinc una forta devoció pels llibres que compre i també un bon grapat de manies al voltant d’aquests, per exemple: quan compre un llibre m’agrada olorar-ne les pàgines, no sé molt bé perquè, però ho faig, arribant a recordar després un llibre per la seva olor ( sí, ja sé que és molt friki); una altra mania és el fet que no m’agrada gens que em canvien de lloc el llibre que estic llegint, o que el toquen sense ser-hi jo present, etc. A més, una de les meves majors aficions és passar-me una vesprada mirant llibres en una llibreria ( encara que açò siga també la meva ruïna econòmica), en canvi, no sóc massa aficionat a agafar llibres d’una biblioteca pública”. 

Article: “Els meus llibres”, de Blai Server, en la seva pàgina Hic et Nunc a http://www.blaiserver.net/archives/90   

“ L’exposició presenta una col.lecció de llibres artesanals d’edició limitada fets per artistes plàstics en els quals a vegades predomina la imatge i en d’altres el text. Entre les peces d’exposició hi ha llibres de bibliòfil, els llibres d’artista, els llibres objecte i els objectes-poema.Segons expliquen responsables de la Galeria ‘ els llibres d’aquesta exposició són també lectures, en aquest cas no del llenguatge de la paraula, sinó del visual i tàctil, ja que la comunicació de l’artista està reflectida en la intenció de l’obra i la seva comunicació amb l’espectador”.             “Una exposició itinerant exhibeix llibres d’artistes catalans” en el diari digital de Mataró i el Maresme, http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia.portal=4760&sec=12

 “ Així, podríem dir que Francesco Petrarca va ser el pare del Humanisme. D’entrada, perquè és el primer bibliòfil en el sentit modern del terme, dèria que el va dur al descobriment i compra d’obres clàssiques d’una gran transcendència cultural. És, a més a més, el creador de la moderna idea de la biblioteca, ja que va llegar la seva per a que les generacions futures es poguessin servir dels seus llibres”. 

“L’Humanisme: introducció i esquema de treball”, per Pep Blai a http://pepblai.eresmas.net/lux/humanisme011/index.html   

 “ un tiers de ligne¡.Així s’exclamava Théodore en Le bibliomane de Charles Nodier, en comprovar que el seu exemplar era un terç de línia menys que l’exemplar amb què s’havia topat als encants a vores del Sena.L’exclamació de Théodore és significativa en diversos sentits:En primer lloc, situa l’expressió en l’entorn bibliogràfic, de bibliofília, de bibliomania. En aquest entorn, medir és una mania de bibliòfil: la mateixa mania que el fa usar ‘elzeviròmetres’, això és, regles per a medir els exemplars impresos pels Elsevier – regles que s’usen per medir magnituds, i per certificar l’autenticitat dels exemplars”. 

            Extret de “ De Mesura en la Tipografia. Preàmbul” ( pp.207), de Moret Viñals, Oriol: “El mitjà tipogràfic”, tesi doctoral de febrer 2006, UB. A www.tesisenxarxa.net/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0919107-123102//04.OMV_TERCER_DE_TRES.pdf

“Perucho és també en aquest moment un bibliòfil apassionat, col.leccionista de mobles i ceràmiques que adquireix a drapaires d’Alcanyís, Calaceit i Ronda. Quan explica la seva passió pel llibre antic, li agrada aclarir que la funció del llibre de col.lecció no és tant llegir ( una edició moderna és més còmoda i manejable) com el fet d’afavorir el trànsit cap a una altra dimensió de la consciència. Explica que el dissabte, mentre la seva dona i els seus fills sortien, ell es quedava a casa, se servia uns dits de whisky i agafava un volum de la biblioteca, per exemple, una primera edició de Góngora. Aleshores, tenia la sensació que aquell llibre havia estat a les mans del seu autor, que el temps s’escurçava, que era possible la comunió a través dels segles”. 

Article :“El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls”, per Julià Guillamon,a http://www.lletra.cat/noms/jperucho/index_imp.html

” Para los grandes bibliófilos no existe placer más grande que comprar un libro. Aun a pesar de saber que existe la posibilidad de no leerlo”.     “ ..., lo cierto es que los bibliómanos dejaron de ser hace tiempo simples lectores para convertirse en idólatras.”     “ Al lado de ellos tengo más de un cliente que compra los libros con la convicción de que no los leerá nunca. Incluso hay uno que los adquiere por el sonido de las páginas al pasarlas. La bibliomanía lo permite todo”.     

Frases de l’article “ El Arte del Bibliófilo” aparegut a Semana Digital, a http://www.semana.com/wf_InfoArticulo.aspx?IdArt=31969. 4pp. Molt interessant tot l’article.

Imatge de Nechbi

“ L’espai vital del bibliòfil és, evidenment, la seva biblioteca. Hom pot pensar que potser sigui la llibreria de vell i d’antiquari, potser la sala de subastes, i fins i tot algun gabinet de lectura privat, com els que ens tenien acostumats els gravadors francesos del segle XVIII quan representaven els bibliòfils a les seves estampes. El bibliòfil dur, aquell que de la seva dèria fa la tasca d’investigació utilitzant els llibres com a documentació, sent la seva biblioteca com un espai de treball i de goig. Es posible que aquesta estigui a casa seva, la part més important; potser al seu desptx o, fins i tot, a la casa d’estiueig, per a aquells que les seves preocupacions econòmiques, no en són”. 

Aitor Quiney, editor amb Jordi Estruga del Catàleg: “Col.leccions privades, llibres singulars” per l’exposició a la BC el novembre de 2005.  

  “ – D’on sorgeix o com es localitza el text ‘ Speculum al foder’?.La notícia més antiga que es té del text remunta a l’any 1917, que és quan el bibliòfil Ramon Miquel i Planas, responsable de la primera edició impresa de l’Speculum, va aplegar en un sol volum diverses obres mèdiques dels segles XIV i XV escrites en català. L’edició que en va resultar, estampada en una elegant tipografia gòtica sobre paper de fil i japó, sense indicació de tiratge ni peu editorial, reuneix tots els ingredients per ser considerada un veritable incunable modern. La circulació reduïdíssima del volum, acompanyada del caràcter de tabú del tema ( Tractat de bones pràctiques sexuals, semblant als tractats eròtics hindús) que s’hi tracta, el va fer un text virtualment desconegut fins que el 1978...”. 

Entrevista amb Anna Alberni, autora de l’edició d’ ”Speculum al foder “, a Hora Nova el 20-11-2007 i a    http://www.edicionsvitella.com/entrada/imprimir.php?id=39.    

“ La bibliofilia es una afición generalmente considerada benigna que, sin embargo, puede convertirse en una adicción.” Inici de la resenya “ Enfermos de libros” de Armando González Torres sobre el llibre de Cyril Connolly: La caída de Jonathan Edax, en el biblioblog Apostillas literarias de Magda Díaz. Extret de //apostillasnotas.blogspot.com/2006/01/enfermos-de-libros.html. Val la pena llegir tot l’article, hi ha  diversos comentaris “bibliofílics” que estan força bé.

“ Entrant en el llibre, cal dir, encara que sigui una obvietat, que va ser editat l’any 1954, amb ocasiódel centenari de la Rambla. Editat per la coneguda i històrica impremta Suc. de Torres & Virgili, no he trobat dades de quina va ser la tirada en rústica. Suposo que nombrosa per poder abastar la demanda dels tarragonins en aquella època, que ja eren molts milers. Com he avançat, l’exemplar que comento és el 78 d’una sèrie especial numerada de cent exemplars, impresa amb paper de fil, suposo que pensada per regalar a cent privilegiats, entre autoritats i “enxufats”, molt propi d’aquells temps, i aquatre bibliòfils mal comptats de l’època. El que tinc us asseguro que no me’l van regalar. El vaig comprar en una llibreria de vell i pagant uns bons dinerets perquè sabien el que tenien. Aquesta edició reduïda fa que sigui més llibre, ja que, a banda de la qualitat del paper, pròpia d’edició de llibre de bibliòfil, es va editar com a separata, diu la nota final, suprimint tota la publicitat que l’edició en rústica incloïa.” 

Un advocat de tarragona,  Antoni Hubert, amic de Xavier Escudé parlant d’ “Un Llibre Vell”  per commemorar les “ Fiestas del Centenario de la Rambla” a Tarragona.   

”Asegura el autor que el bibliófilo tiene algo de comerciante, de exhibicionista y, a veces, de delincuente sin más; todo este ejercicio de crítica o de autocrítica de un colectivo que se caracteriza con frecuencia por el anonimato y el secretismo de sus miembros, se ve contrarrestado en el ensayo por algunas ( o bastantes) apreciaciones que ninguna importancia tendrían en el siglo XVIII, siglo dorado de la bibliofilia, pero que ahora, al escribir el obituario de esta, digamos, afición, no pueden pasarse por alto”.

Art “ La vida de los libros”, crítica del llibre de Mendoza Díaz-Maroto “La pasión por los libros”, per José Francisco Ruiz Casanova a El País- edición impresa, suplement Babelia, del 25 de gener de 2003.

http://www.elpais.com/articulo/ensayo/vida/libros/elpepuculbab 

/20030125elpbabens_5/Tes

“ Crec que no és fàcil trobar una definició universal de bibliòfil. He arribat a llegir algunes consideracions de tipus pejoratiu que el venen com una espècie de maniàtic que difícilment llegeix, un fetitxista sotmès a una severa adicció a un objecte, un criptòfil que amaga els seus llibres, un bulímic esclau de l’adquisició compulsiva, i altres especulacions de to similar.

   Si bé no es pot negar la presència, en certs amants del llibre, d’algun dels pocs afavoridors trets esmentats, s’incorreria en un gran error si es cregués que, aquestes característiques de tipus advers – més pròpies d’un bibliòman – són les que predominen dins el col.lectiu de bibliòfils. Òbviament, hi ha bibliòfils de naturalesa, causa i pretext ben diversos però, sortosament, he pogut constatar la prevalença dels que acrediten qualitats ben positives”. 

   Jordi Estruga a “ Col.leccions privades, llibres singulars”, Catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.   

 “ Los bibliófilos son verdaderos enfermos. Pero no van al médico ni desean curarse”. 

Art. a El Cultural de El Mundo que tradueix un article d' U. Eco: ‘El bardo Shakespeare y mister B.Publicado el 23/01/2003http://www.elcultural.es/Historico_articulo.asp?c=6281          

 “ Sospecho que la importancia de la inteligencia de una ciudad se mide por su cantidad de libros viejos. Un libro puede ser inteligente o inútil, cochambroso o reluciente: pero siempre tendrá una ‘personalidad’ que lo separe de los demás libros, como un ser humano posee, sin remedio y hasta con ufanía, unas características, mejores o peores, según los gustos de sus lectores y hasta de quienes no los leen.”

 Art.  a El Cultural de El Mundo: “Libros de lance. El arte de la memoria”, de Julián Gállego.

Publicat el 31/01/1999. .http://www.elcultural.es/Historico_articulo.asp?c=13122

“ No llegí mai llibres, però imitant En Llordachs, flairava la vàlua comercial, i era pràctic en el negoci. Quan desconeixia el preu d’una obra que el seu instint classificava de bona qualitat, no es volia errar, i en demanava molt, tot pensant que el públic ja l’instruïria. El públic entès, en efecte, sempre explica al mercader les circumstàncies que valoren o desmereixen un llibre. El llibreter astut ja té una orientació. Royo, que tenia ben polsats els compradors, els afalagava amb mentides que no fan mal, ans fan il.lusió, sistema que tots els llibreters haurien d’emprar en llurs negocis. Si l’aficionat sabés amb exactitud quant ens costa el llibre que ell mercadeja, no compraria amb il.lusió. Es menester, doncs, mentir. Per això Royo en aquest cas, deia:- Aquest llibre em costa car: l’he pagat massa: ja m’han fet oferta de tant, però no m’hi guanyo la vida’. Fins que algú, suggestionat per la dita d’un rival invisible, la superava. Aleshores el llibre ja era seu, i Royo obtenia així benefici. De 1902 a 1922, s’esclavitzà a la barraca del Mercat de Santa Madrona. Dic s’esclavitzà, perquè era tan complidor del seu deure, tan lligat a l’obligació, que per no abandonar algunes hores el lloc de venda, es deixà perdre bones compres”. 

PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 88.

“ La llibreria del Sol i la Lluna considera que el bell ofici de llibreter-antiquari implica, en primer terme, i al marge de consideracions econòmiques secundàries, l’AMOR AL LLIBRE en si mateix, com a expressió d’una cultura que ens agermana a tots i a tots ens fa lliures. Per aquesta motivació amorosa creiem que cal dignificar el comerç del llibre, espiritualment i materialment. El llibre, el bon llibre, no és una mercaderia qualsevol ni un objecte de simple especulació; és l’AMIC que a través de contingències imprevisibles i al llarg de generacions passa de mà en mà i ens acompanya un temps, el necessari per a comunicar-nos el seu esperit, la seva ciencia greu o la seva gràcia figissera. D’un segle a l’altre el llibre és fidel a les mans desconegudes que l’obren i als ulls que, en cada època determinada, el llegeixen, com el llegiren el dia que sortí de les premses, amb olor de tinta encara fresca, i com el llegiran, anys a venir, esgrogueït però digne, gent que avui encara no ha nascut. Per això us volem demanar que estimem el llibre com d’altres l’han estimat, i com d’altres també l’estimaran, en una mena de cicle meravellós i inacabable”. 

     Cloenda del Catàleg de l’any 1975 de la Estamperia i Llibreria Antiga de la Vídua Serra, 1766-1969: La llibreria del Sol i de la Lluna, pp. 106.

“ L’amor i l’estima envers els llibre de fet és l’única cosa que ens cal, perquè el primer que ens apropa al llibre és la lectura, i la lectura ens porta a l’estudi i aquest al saber, i el saber ens apropa una mica més a una posible llibertat de l’esperit”.

Aitor Quiney: “Col.leccions privades, llibres singulars”, catàleg de l’exposició a la Biblioteca de Catalunya el novembre de 2005. 

 “ El Bibliòfil no forma la seva biblioteca per aplegar el nombre més gran posible de volums, sinó que en els llibres que col.lecciona hi busca la qualitat de contingut o de presentació o, també, la història amagada de cada llibre concret”.

Francesc Tarrats a la presentació en “ Col.leccions privades, llibres singulars, catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.  

 “ El nostre és un país de bibliòfils. Estimem els llibres, especialment els rars o preciosos. Com a gairebé tots els països, també al nostre, els qui es dediquen a la bibliofília han contituït associacions des del principi del segle XIX”.

Dolors Lamarca ( Directora de la BC), a la Presentació de “Col.leccions privades, llibres singulars” , catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.

“ Quant al llibre vell, el moviment bibliofílic va ésser un camp perdut: ‘ Fou aleshores – diu Palau -, quan Mero lliurava sacs plens de llibres a duro. Tots els dissabtes Riera, àlies Cremallot, en carregava un carretó que l’endemà diumenge abocava per terra en la parada de la fira de Bellcaire, carrer D’Urgell xamfrà amb el de Tamarit. Allí em trovaba amb Medina i amb Bohí, després llibreter. Com so ho veiés ara, ho recordo perfectament. A ral clàssics castellans en primeres edicions, munió de llibres llatins amb la marca del convent de Santa Caterina, aquella roda  que ja no es veu enlloc. I en altres piles que no eren a ral però que no passaven de la peseta, gòtics en llengua italiana, incunables llatins, volums de les col.leccions de Bibliófilos Españoles i Libros Raros y Curiosos, Libros de Antaño, que per ésser retolats vol IV o vol. X Mero, com altres llibreters, els creien desaparellats d’una obra composta de molts volums. En Cremallot arrossegà per moltes fires una executòria de noblesa segle XV en vitela, escuts I miniatura marcada a 1 pta.¡. I no sé si reeixí a vendre-la o si, decebut, la portà al molí...- Les Memòries de Capmany s’arrossegaven per terra dies i dies i ningú no les comprava’”. 

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936, llibre XIII: Biblioteques generals i tècniques i especialitzades. Bibliografía i Bibliofília, d' Alexandre Galí, Ed. Fundació Galí   , B, 1978-1986; pp. 90-91.

( Imatge de " L'aprenent de bibliòfil" a Biblioteca Informacions, nº 24 de desembre de 2001.)