“ Quant al llibre vell, el moviment bibliofílic va ésser un camp perdut: ‘ Fou aleshores – diu Palau -, quan Mero lliurava sacs plens de llibres a duro. Tots els dissabtes Riera, àlies Cremallot, en carregava un carretó que l’endemà diumenge abocava per terra en la parada de la fira de Bellcaire, carrer D’Urgell xamfrà amb el de Tamarit. Allí em trovaba amb Medina i amb Bohí, després llibreter. Com so ho veiés ara, ho recordo perfectament. A ral clàssics castellans en primeres edicions, munió de llibres llatins amb la marca del convent de Santa Caterina, aquella roda  que ja no es veu enlloc. I en altres piles que no eren a ral però que no passaven de la peseta, gòtics en llengua italiana, incunables llatins, volums de les col.leccions de Bibliófilos Españoles i Libros Raros y Curiosos, Libros de Antaño, que per ésser retolats vol IV o vol. X Mero, com altres llibreters, els creien desaparellats d’una obra composta de molts volums. En Cremallot arrossegà per moltes fires una executòria de noblesa segle XV en vitela, escuts I miniatura marcada a 1 pta.¡. I no sé si reeixí a vendre-la o si, decebut, la portà al molí...- Les Memòries de Capmany s’arrossegaven per terra dies i dies i ningú no les comprava’”. 

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936, llibre XIII: Biblioteques generals i tècniques i especialitzades. Bibliografía i Bibliofília, d' Alexandre Galí, Ed. Fundació Galí   , B, 1978-1986; pp. 90-91.

( Imatge de " L'aprenent de bibliòfil" a Biblioteca Informacions, nº 24 de desembre de 2001.)

Premi ARTE y PICO
Jo no em mereixo cap premi, però crec que hi ha altres llocs que si el mereixen i és per això que continuo aquesta mena de Mem, no poso tots els que voldria, de moment només els 5 demanats.

El premi Arte y Pico premia les ganes de treballar i fer coses rel.lacionades amb l'art ( de qualsevol tipus), jo només intento aprendre coses i així, a poc a poc, i amb l'ajuda d'aquests Vloks i pàgines ho vaig aconseguint.

El premi consisteix en donar-lo a conèixer, premiar els 5 llocs que creiem que ho mereixen, posant noms i adreces i fent saber que cal exhibir l'enllaç d'Arte y Pico per que tothom sàpiga l'origen d'aquest premi. Cal també exhibir aquestes 5 regles del Premi creat per Eseya:

-Triar 5 blogs que consideris que siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aport a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.
-Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu Autor/a i l'enllaç al seu blog perquè tots el visitin.
-Cada premiat ha d'exhibir el premi i col.locar el nom i l'enllaç al blog de la persona que l' ha premiat, gràcies Gazophylacium
-Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y Pico perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
-Exhibir aquestes regles.

Bé doncs jo concedeixo el premi a:
Diari d'un llibre vell, del Xavier
Lapanxadelbou, de la Jùlia
Eliteratura, del Llorenç
LlunÀtic, del David i
Biblosfera de l'Anna,
Llocs que miro cada dia ( quasi) i sempre aprenc alguna cosa.

“Jo he tingut sempre la mania de buscar llibres que han resultat introbables, introbables de vegades per les meves escasses possibilitats crematístiques, de vegades perquè son realment introbables. No deixa de ser una curiosa mania”.

 Josep Pla a Lances librescos y otros papeles bibliográficos de Caudx, //caudx.blogspot.com.   

 “ No han mancat bibliòfils en el nostre país, però han estat relativament pocs i solitaris o esquerps, sense volum suficient ni per crear un mercat regular quant al llibre vell ni per a provocar l’edició de bells llibres. Com veurem, tot el ques’ha produït en aquest últim ram ha estat esporàdic i degut a l’esforç individual d’uns quants benemèrits que o hi ha deixat els seus cabals o hi ha fet ben poc negoci.” 

A Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936, llibre XIII: Biblioteques generals i tècniques i especialitzades. Bibliografía i Bibliofília, d' Alexandre Galí, Ed. Fundació    , B, 1981-86; pp. 90.

Avui he tingut la sort d'entrar a una pàgina, www.aquiseencuaderna.com, de la que no podia sortir.És una meravella, per a tots aquells a qui els hi agradin els llibres, la tipografia, l'enquadernació,... és un lloc que no es pot deixar de banda, és un lloc on s'aprenen moltes coses i a més a més hi ha llibres digitalitzats sobre Bibliofília ( El Filobiblión ( Bury), Elogio del Libro ( Guardini), El Arte de la Encuadernación ( Miquel y Planas), El librero asesino de Barcelona ( Miquel y Planas), Los bibliófilos y sus bibliotecas ( Vindel),etc., i moltes coses més.No cal, si no es vol, llegir res, moltes pàgines només veient-les ja valen la pena.La pàgina no està acabada, es de Carlos Rey, enquadernador, i només la introducció ja val la pena. El dibuix de dalt és de la web.

El bibliòfil desconegut

El pis de l’Eixampla que tenia llogat un bibliòfil que no és d’ ” Els XII”, però que mereixeria ésser-ni, ja no podia encabir les rastelleres de llibres adquirits al llarg de deu lustres d’una capacitat de lectura extraordinaria, però l’home anava fent combinacions i no hi havia pany de paret sense prestatges; àdhuc les cadires dels dormitoris havien perdut llur utilitat per la invasió de volums.Arribà un dia, però, que el propietari de la casa començà d’esventrar l’escala i arrencar balcons per tal de molestar  els llogaters i produir  llur èxode en vistes a una reforma de la finca i el subsegüent augment de preus. El nostre bibliòfil hagué de canviar ràpidament d’estatge.Vint grosses caixes foren complertes a curull i encara en féu curt. Aleshores el bibliòfil disposà algunes ofrenes als companys d’oficina, els quals passaren a recollir-les al domicili del donador. Hi hagué qui en sortí amb un magnífic Appleton’sDictionary ; qui amb la Divina Comèdia en ‘ petit-gris’ ; qui amb Le Rouge et le Noire filigranat… La processó d’obsequiats, amb el volum sota l’aixella, era una vinyeta vivent.El que us agrairé – suplicà el bibliòfil - , és que no ho digueu a ningú, perquè aquesta dèria dels llibres, sabeu, me la duc amagada.Com que la cosa passava el matí de la Diada del Llibre, de fet, l’home no volia que els llibreters s’ho poguessin pendre com a una competència il.lícita.” 

Part d’un article en el Setmanari de Literatura, Art i Política dit “Mirador”, del dia 26 d’abril de 1934. ( Autor anónim).

A //ddd.uab.cat/pub/mirador/a1934m4n273.pdf.

Imatge de Flickr-Gnackgnackgnack

“ Pocs dies després, a La Central del Raval, ensopego amb un llibre de segona mà que recull totes les obres editades pel bibliòfil olotí Miquel Plana. Són edicions linitadíssimes de clàssics ( Pla, Verdaguer, Martí i Pol...) o d’obres de carácter local ( L’auca d’Olot, Olot terra de volcans...). Autentiques meravelles de la creació gràfica que s’enriqueixen amb aiguaforts, xilografies, dibuixos variats i tapes fetes manualment. Un delit per a la vista i per al tacte, sens dubte. La superació de la lletra, convertint el llibre en un objecte desitjable.

Llibres de vell i llibres de bibliòfil, dues cares de la mateixa moneda. Reversos que tenen, però, en la carn de l’objecte el seu major delit. Que després el seu esperit valgui la pena ja dependrà de la lletra. Però no cal dir que en moltes ocasions els lectors també tenim una certa ànima superficial. Pot ser aquest un dels camins per fer sobreviure la literatura en un món tan preocupat per la imatge?. Article “La bellesa dels llibres” a //llunatic.blogspot.com/2006/11/la-bellesa-dels-llibres-html                 

“ Un libro es una mente que habla; cerrado un amigo que espera; olvidado, un alma que perdona; destruido, un corazón que llora...”

 Proverbi Hindú, a Lances librescos y otros papeles bibliográficos, a Caudex, de Carlos Pino Cáceres. A //personal.telefonica.terra.es/web/caudex .  ( 13-07-05)Ha canviat aquesta pàgina per: caudx.blogspot.com.

«  És cert que el llibre de luxe és una vanitat buida, com totes les vanitats, i el seu posseïdor pot ésser o no home d’intel.ligència limitada, però en canvi en la seva execució material hi han col.laborat artesans magnífics en un constant afany de superació. I això té un gran valor. Per tant el llibre de luxe s’ha d’estimar i respectar. I això ho dic jo, que sóc un libre de poca categoría i de paper corrent, però que abans que tot sóc amic de la veritat i de la justicia, com el senyor Plató.” 

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 53.  

  “ En sortir del palau del carrer de Montcada, entatxonat dintre d’un sac, vaig anar a parar a una llibreria de vell enclavada a la Baixada de la Presó. Aquesta llibreria era propietat d’un vell xaruc, que havia estat fort com un roure, però que aleshores començava a declinar, malgrat les fortes dosis de beguda espirituosa, que cada dia s’administrava. Li deien el Pep de l’Oli, perquè essent jove havia traficat amb aquesta materia llisquent. Era una excel.lent persona i en els seus tractes era seriós i complidor. Semblava estrany que fos llibreter de vell”.     

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 58.

Imatge de FraserSmith a Flickr

«  … 12. Quan la poesia es va alliberar de la funció mnemotécnica inicial, va potenciar la reorientació estètica en qué finalment ha quedat fixada. L’emergència creixent del suport magnètic com a substitut del llibre en l’emmagatzemament de la memòria no implica necessàriament la seva desaparició. En el temps de la deforestació i del paper reciclat, el llibre deixarà probablement de fer de suport d'informacions instrumentals i utilitàries, però probablement no arribarà a desaparèixer del tot: pot trobar un àmbit de supervivencia feliç en l’escriptura literaria i la bibliofília. Això no exclou que la literatura no pugui trobar noves perspectives amb els nous suports magnètics: des de les noves possibilitats de reescriptura ( reordenació, supressió, inserció...) fins a les noves formes d’articulació textual ( arbòria, aleatoria, hipertextual...) o de transmissió i recepció ( interacció...).” 

            Article de Manel Ollé : «  Scripta », a La Biblioteca de VilaWeb, nº 4, juny de 1996. A //http://www.vilaweb.cat/media/imatges/AREES/

biblioteca/1991/4/4_10.html

1991/4/4_10.html.

Avui he trobat un blog on també es parla de llibres, és el blog de la Júlia: La panxadelbou.I un dels articles no parla de Bibliofília, en principi,però entre el que ella, Jaka i el veí de dalt diuen crec que en el fons sí que en parlen, i la conversa em sembla interessant per afegir-la ( parts) a Frases sobre Bibliofília. No en parlen, però si algú busca la definició de Bibliofília, aquí en trobarà una-unes.

"Res de llibres amb fulls esgrogueïts, lletra petita i tapes carques. Tot ha de ser nou, brillant, resplendent. Els nens i nenes han de llegir, no triaran pas aquesta mena de relíquies El fet és que hi ha nens i nenes que, com jo, de vegades tenen tirada a agafar el llibre vell, perquè té, imperceptible per a molta gent, una màgia especial,..."(Júlia),..."Jo no ne llançat mai cap de llibre i mira que tinc veritables mòmies, ans al contrari, els llibres molt vells em desperten un munt de sensacions, tinc una mena de novenari molt antic folrat amb pell, molt gastada i dins du escrit el nom de la Josefa de Fanés ( una avant passat meu)amb lletra gòtica... quan l'agafo sempre penso en ella pujant les escales de la Catedral cap a fer la novena, es estrany ella ja no hi es i el llibre si", diu Jaka, i diu El veí de dalt: " Els llibres, pels que ens agraden, són éssers inanimats que cuidem com si fossin fills nostres ( salveu-me l'expressió). Jo no llenço llibres, i així em va: a casa ja no sé on posar-ne més....I si un llibre no m'agrada ( i mira que li dono oportunitats), no l'acabo i llestos. Però mai el llenço. És com el record amable de les noies que mai vaig tenir. No tinc llibres antics i m'encantaria: pel tacte, per l'olor i és clar, pel que diuen", i segueix la Júlia: " Però també en continuo comprant de vells i hi ha llibres que no puc llençar de cap manera, o bé perquè són joies bibliogràfiques - moderades, no tinc peles per a coses extraordinàries-, records, llibres dedicats, perquè van lligats a un moment determinat de la meva vida, perquè amb els anys no han perdut interès... Missals i novenaris són un altre tipus de perles, que el temps ha convertit en relíquies i que porten el perfum de molts ciris familiars. De vegades, als encants, n'he comprat algun que porta la dedicatòria que li va fer algun amic a qui el tenia, possiblement són restes d'algun pis que es buida, perquè la persona que hi vivia es morta. N'he trobat fins i tot algun dedicat per l'autor a algú. Aquestes segones vides de les coses desvetllen sentiments molt estranys, certament".

Article a Lapanxadelbou, del dia 4 de desembre de 2006, a //la-panxa-del-bou.bloc.cat/post/576/120434

“ Si té poc sentit que una obra en prosa quedi reclosa dins d’aquestes llustroses arques apergaminades que són els codees, antecessors dels actuals llibres, aquest daurat empresonament encara fa menys sentit en el cas de les obres de teatre, pensades per ser representades. Tot i que professo un gran respecte vers la bibliofília i els bibliòfils, sempre he preferit l’ascte revivificador de la lectura per damunt de la veneració llibresca, sense òbviament excloure-la: quin ésser insensible pot substituir el plaer del contacte táctil i visual amb un llibre per l’asèpsia d’unes pàl.lides fotocopies?”.

Article: “Plautus redivivus: un nou espectacle de masses?”, d’Enric Comas i Parer, a //daidalea.blogspot.com/2007/03/plautus-redivivus-un-nou-espectacle-de.html.  

 « En el primer tercio del siglo XIX, el librero barcelonés Fray Vicens, debido a su irrefrenable bibliofilia, vendía sus libros a sus clientes, luego los seguía, los asesinaba y los recuperaba. Gustave Flaubert escribió un cuento sobre esta singular historia.... Pero si algo resulta totalmente extraño y paradójico en esa compleja familia que convive en torno al libro, es que alguien tan proverbialmente ecuánime y sensible como el librero se convierta en un asesino. Y no nos referimos a que mate a quienes tan furtiva como reiteradamente expolian los anaqueles de su negocio, sino que extermine metódicamente a sus más fieles y generosos clientes. ¿ Qué lo impulsa a asesinar a quien con tan elevados precios le provee el sustento?.      Es tiempo de evocar aquí a Fray Vicens, el librero asesino de Barcelona. Los hechos ocurrieron durante el primer tercio del siglo XIX en la Ciudad Condal y fue tan grande el impacto que causaron en la sociedad internacional, que escritores tan prestigiosas como Charles Nodier, Jules Janin y Gustave Flaubert, entre otros, no vacilaron en escribir inquietantes versiones al respecto. ¿ Por qué razón un sensible fraile, exclaustrado del monasterio de Poblet y convertido en eficaz librero, decidió matar a sus clientes? Estudiantes y eruditos, bibliófilos y coleccionistas acudían a su tiendas, ... “.

 Article de R. H. Moreno Durán, «  El juguete rabioso : libros, ensayos y cosas peores », a www.voltairenet.org/article120496.html. Tot l’article és interessant.