Biblioaprenent

 El negoci del llibre antic, al llarg del temps, també ha estat una professió que ha estat en mans de nissagues familiars, com ara els Salvà o els Vindel...

A hores d’ara, al País Valencià, i a excepció d’una d’Alacant, no en conec cap. En realitat, els que queden són liquidadors del negoci familiar. Per exemple, hi ha llibreries que vénen llibres, però que no en compren; els pares sí que ho feien, però els successors es limiten a liquidar-ne les existències”. 

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

  “ Ningún libro prestado, aunque sea de una habitación a otra de la misma casa, vuelve en el mismo estado. Resulta menos desagradable negarse a prestar un libro ( ‘No me lo prestaría ni a mí mismo’, como solía decir Jonathan Edax) que tener que acosar a la gente para que te lo devuelvan, provocando una situación incómoda tanto para ellos como para ti. A la inversa, un bibliófilo nunca pide un libro prestado, ya que le resultaría intolerable tener que devolverlo. Tranquilamente anota el título y se lanza en su busca para comprarlo”. 

“La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000

“ Els anys 1939 i següents, m’assenyala Joaquim Estrems, foren molt amargs per al llibreter en català, atesa la prohibició total de publicar-ne i de vendre’n. Al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí, amb molta cautela, es podia trobar algun llibre català. Però el risc sotjava. Estrems m’explica, per exemple, que ell tenia una colla de subscriptors del tiratge de bibliòfil de la col.lecció “ La Mirada”. Del darrer volum, Poemes, de Clementina Arderiu, li’n quedava, quan Franco entrà a Barcelona el 1939, un dipòsit en un apartat a les Edicions proa del carrer de Pelai. Doncs bé, la policia se’ls va endur perquè calia – deien – destruir-los. Al cap d’algunes setmanes, el mateix Estrems els va trobar gairebé tots al mercat de llibre vell de Sant Antoni: la policia o la censura se’ls havien venut. Estrems els comprà i els serví als subscriptors que encara no els tenien”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 322-323.     

“ La filosofía del libro viejo. La observación de los volúmenes viejos puede ayudar al conocimiento del gusto del público en determinado período histórico. ¿ Qué libros franceses del siglo XVIII son los que más abundan en las librerías de lance? ( Rousseau, Florián, Fenelón, desde luego) ¿ Qué novelas son las que más se ven correspondientes a la primera mitad de la anterior centuria? ( Richardson, Chateaubriand, en primer término). Quien durante algunos años haya frecuentado los puestos de libros viejos seguramente habrá podido observar una cierta ley de constancia. Constancia, uniformidad en la aparición de cierto género de obras. Y, en cambio, rareza, escasez en cuanto a otras. La obra que escasea no es precisamente la vulgar; pero no es la obra literaria rara la que ha de servirnos para marcar la trayectoria en la psicología del público, sino la otra, la anodina. Y ya se ha hecho notar que acaso una historia literaria del gusto del público no debiera componerse del estudio de las obras maestras, sino del de las otras.

Madrileños, provincianos de paso en la Corte: visitad la feria de los libros. Los feriantes son amables, conciliadores; por pocas monedas podréis llevaros una obra que os entretenga. En todo caso, esparciréis una hora vuestro ánimo curioseando por los puestos. ( Pero esto último, si no compráis nada, no les conviene a los libreros).

  Article d’Azorín a l’ABC de 4 d’octubre de 1920.

“ Qui compra en una llibreria de vell? Tot aquell que vol ampliar els seus coneixements sense que es ressenteixi la butxaca. Per pocs diners, estudiants i afeccionats a la lectura poden trobar exemplars molt interessants sobre la temàtica més diversa. Són llibres usats sense cap importància per a qui se’n va despendre’n però que poden constituir una autèntica troballa per a qui l’adquireix de nou.

Tanmateix el llibreter de vell treballa molt per encàrrec. Historiadors i col.lecionistes li demanen la recerca d’un o diversos llibres, no necessariàment antics, però dels quals es troben molt pocs exemplars i hi ha molta demanda. Hi ha mercaderia que C. troba i l’exposa a la seva llibreria ‘ la meitat de les vegades ja tinc qui m’ho demana abans de trobar-lo’”.

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 5.

“ Como la caza, el coleccionismo es una actividad onerosa y en gran medida estocàstica: el azar – si se quiere, la suerte – desempeña un papel importante ( en ocasiones, la llamada suerte del principiante, y a veces, donde menos piensa el galgo salta la liebre), pero aún más el acierto o la puntería: hay quien pone la bala donde pone el ojo y hay quien marra el tiro, o le sale por la culata, o resulta ser el cazador cazado, o le dan gato por liebre, o vuelve con el rabo entre las piernas, o le sale la galga mal capada ( frases hechas cuyo sentido metafórico sería impertinente explicar al discreto lector).

   Todos sabemos que hay caza mayor – con homologación de trofeos incluida – y caza menor, que no siempre es más fácil pero tiene menos prestigio: entre los coleccionistas también podría distinguirse entre piezas de caza mayor ( las mejores, por lo común sólo al alcance de los ricos, y de los furtivos) y de caza menor, las únicas que puede permitirse el pobre. Y aunque lo ignoro todo sobre estrategias venatorias, creo que unas veces se caza a la espera – pasivamente – y otras se trata de buscar, seleccionar y perseguir al animal para abatirlo ( a esto lo llaman caza a rececho); me faltan conocimientos e ingenio para prolongar la alegoría a la caza con galgo ( o hurón), a las monterías, a la cetrería... Con los objetos de colección, incluidos los libros, pasa igual: la caza a espera tiene su paralelo en la compra por catálogo de librería ( aguardamos en casa a que el cartero nos aporte nuestra dosis diaria para chutarnos, se nos llena el corazón de gratitud los días que trae  más material del esperado, lo maldecimos si sólo reparte propaganda). En cambio, otras veces buscamos y perseguimos las piezas – algunas, años y años – por librerías, ferias, salones, etc, a menudo sin éxito.

   Lo mismo que decimos de los bibliófilos puede predicarse de los libreros: ellos cazan/pescan nuestro peculio a espera – instalados en su local – o activamente, elaborando catálogos y enviándolos a los potenciales compradores, tras lo cual viene el momento de abatir las piezas ( nosotros, que llamamos pidiendo libros, es decir, cayendo en el garlito). También hay furtivos y tramperos – algunos incluso utilizan artes ilegales, como los cepos loberos o las redes de deriva -, que no sé si tendrían su correlato en las trampas que a veces tienden los libreros ( en catálogos y en librerías: luego hablaremos de ellas). Tampoco el bibliófilo es un ser angélico, y si puede engañar al librero, vive Dios que lo hará ( probablemente, con un especial placer, ya que el bibliopola es su principal depredador, por utilizar terminología ecologista). En definitiva, que impera la ley de la selva ( aunque todos aparentemos ser muy civilizados), que el pez grande se come al chico, y que por supuesto el coleccionista adinerado se lleva la parte del león”.

                 Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe., Madrid, 2002, pp. 38-39.

“ El moment de la plenitud del Modernisme en les arts gràfiques al nostre país crec que s’ha de col.locar pels volts del 1900. Un dels motius que més hi contribuí fou la fundació a Vilanova i la Geltrú de la impremta Oliva de Vilanova per Joan Oliva i Milà. Aquesta impremta, si no fou la primera, fou una de les millors de Barcelona i va interessar el públic amateur i bibliòfil per la seva execució acurada, pel seu esperit equilibrat i per haver-se incorporat als nous corrents d’art. Aquesta renovació anava unida a l’equilibri i al sentit de la mesura, i això va impressionar molt favorablement.

A redós d’aquesta impremta va exposar també les seves teories una gran figura de les arts i els estudis del llibre, Eudald Canibell i Masbernat. Aquest era tipògraf, per tant un home d’ofici, no un intel.lectual. L’Oliva de Vilanova també va començar essent tipògraf, també era home d’ofici, i no intel.lectual. Foren gent que arribaren a assolir una cultura molt sòlida, tant en les matèries del seu propi ofici com en d’altres de caràcter general. Canivell va influir molt en totes les impremtes que es van fundar a la darreria del segle XIX i primers anys del XX, sigui amb el seu mestratge, sigui, també amb la seva col.laboració com a dibuixant, com a projectista i després com a bibliotecari”.

    Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.177. 

  “ Un coleccionista debutante descubrirá que necesita numerosas fuentes de abastecimiento. He aquí unas cuantas:

1.- Los libreros locales: siempre son accesibles, de fiar y no demasiados caros. Son la alegría de las ciudades de provincias y la mayoría de ellos tienen un par de estantes dedicados a primeras ediciones modernas.

2.- Los libreros especializados de Londres: no son baratos, pero saben mucho más que nosotros, así que pueden darnos buenos consejos. Al final acaban localizando prácticamente cualquier rareza, pero sin duda habrá otros bibliófilos a la espera. Es prácticamente imposible crear una colección sin estar en, al menos, la lista de envíos de catálogos de uno de ellos o sin ir a inspeccionar sus existencias. Siempre tienen un sorprendente número de libros a buen precio.

3.- Tus amigos: cada amigo tiene al menos un libro que te interesa, y un amigo de verdad se desprenderá de él, a menos que también sea un bibliófilo. Eso puede llevarle a temer tus visitas, pero es una prueba de amistad que la mayoría supera de manera satisfactoria. Las amigas son especialmente generosas y raramente aficionadas a la bibliofilia. ( Toda esposa de un coleccionista considera la obsesión de su marido ligeramente por debajo de la pasión compulsiva por el juego. Un bibliófilo inteligente se preocupa de ser siempre él quien reciba al cartero).

4.- Es esencial contar con la ayuda de un amigo o un librero en Estados Unidos, ya que muchas primeras ediciones modernas vienen de allí. De todas formas, no es tan difícil como podría pensarse encontrar libros norteamericanos raros en Inglaterra.

5.- Intercambios con otros coleccionistas: eso no tarda en implicar una contención sobrehumana y mucho tacto.

6.- Regalos inesperados: deliciosos, pero a menudo inadecuados.

7.- Hallazgo de tesoros: lotes de ocasión, altillos, subastas en pueblos, libros en anticuarios, etc.”

 “La caída de Jonathan Edax, pp.87-88. De Cyril Connolly; Grijalbo-Mondadori; B , 2000.

“ En el darrer quart del segle passat Catalunya esdevingué protagonista del ressorgiment del llibre de bibliòfil, és a dir, del naixement de la bibliofília moderna. Aquest fet sorgí íntimament lligat a la reedició dels clàssics autòctons i al desig dels mateixos col.leccionistes d’esdevenir editors de les pròpies biblioteques. L’esperit de la Renaixença, molt fort encara, féu que s’hi afegís la pretensió nacionalista d’actualitzar clàssica, tot atorgant al llibre un important paper en el procés revitalitzador iniciat per aquella. El rebuig de la incipient mecanització, fruit de la revolució industrial, afavorí el tracte artesanal que la categoria bibliofílica li concedia”. 

Article de Pilar Vélez: “ El ‘revival’ neogòtic en la bibliofília vuitcentista: Marià Aguilí i Fuster”  en el Dossier dedicat a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 38.

   “ Pasemos a nuestros libreros de viejo. El Botánico nos espera con su larga fila de casetas llenas de volúmenes. ¡ Qué agradable el ir devaneando lentamente, en estos días claros de otoño, ante uno y otro repleto anaquel¡ El libro viejo, usado, pasa por una crisis, tanto en Francia como en España. En Francia, la crisis se atribuye a la guerra, que ha motivado la suspensión de las liquidaciones testamentarias, y a la crisis de los alquileres, que reduce considerablemente el número de las mudanzas. En España, tratándose del libro antiguo de precio, se ha de contar, como factor de su escasez en el mercado español, con su exportación a América. De algunos años a esta parte se mandan a los países americanos ( y ahora a Norteamérica) importantes remesas de libros. Aparte de esto, la mayor cultura, el mayor afán de leer, la mayor estimación en que se tiene el libro hacen seguramente que los particulares se desprendan de ellos más raramente.Existen también muchos más traficantes en libros viejos que hace quince o veinte años. La cantidad de volúmenes que 1880 se repartía entre cuatro o seis comerciantes en todo Madrid, hoy se ha de repartir entre 30. Pero nuestros buenos y simpáticos amigos los libreros de viejo prosiguen incansables, animosos, su comercio, sus pesquisiciones en busca de volúmenes, sus tratos y contratos. Son modestos y tienen fe en lo porvenir. En Madrid existen tiendas de libros viejos y puestecillos al aire libre. Para los libreros al aire libre que son el consuelo de los bibliófilos modestos y volanderos, debiera existir – como en París – un paraje determinado donde poder examinar todos los puestecillos”. 

Article d’Azorín a l’ABC de 4 de octubre de 1920.

                                            Llibre antic de Pardines

“... Presenta desordre cronològic... marge inexistent... cantonades deteriorades... lectura difícil”. , però té imatges com aquestes.

El Llibre antic de l’Ajuntament de Pardines té les tapes en pergamí. Consta de 222 fulls manuscrits a dues cares amb actes des de l’any 1665 al 1939. Dos-cents setanta quatre anys, doncs, en total, escriu E. Casanelles i Salvans a la pàgina de l’Ajuntament de Pardines, i ha fet un estudi per realitzar la seva Tesi de Llicenciatura en Filologia catalana.

En el llibre hi ha els Temes de les Actes: L’elecció de Cònsols, Memòria de difunts, endevesaments i vendes, Problemes i decisions, comptes i salaris i Pinzellades històriques.

“ Dintre la gradació dels artesans del llibre, el  llibreter de vell és el darrer de tots. Naturalment, em refereixo al llibreter de vell vulgar, no al llibreter antiquari, que pot ser considerat com un dels elements més positius del ram, ja que ell no solament dignifica el llibre, sinó que és un dels seus més conspicus valedors. La indústria del llibre està constituïda, com tothom sap, pels autors, editors, impressors, relligadors, llibreters de nou i llibreters de vell. Aquests són els qui recullen les restes de la producció, ja sigui en forma de saldos o en forma de llibres usats o llegits. Els seus proveïdors habituals estan, doncs, completament sotmesos a la més pura eventualitat, ja que depenen de la contingència atzarosa de les probabilitats, que no poden ser previstes per tal com no tenen cap mena de relació amb la llei de l’oferta i la demanda. El més segur amb què es pot comptar és amb la misèria i la mort, dos elements més aviat repulsius, però base del negoci del llibreter de vell. El setanta-cinc per cent de llibres que compra el llibreter és mercès a la pobresa, eventual o definitiva, del venedor, però en realitat manca de diners. Quan hom té una necessitat peremptòria de numerari, el primer que pensa és a vendre’s els libres. Si la necessitat és petita, amb pocs llibres en té prou, però si és al revés, aleshores no té més remei que vendre la biblioteca, si la té, naturalment. Quantes vegades els llibres arroaconats dalt d’una golfa han salvat una situació angoixosa i fins i tot han salvat una vida! Quantes vegades han resolt els àpats d’un dia i el pagament del loguer del pis!.Els llibres són tan agraïts que, a més de delactar i facilitar cultura, quan els abandones encara et fan un servei”.

    EROLES, Emili: “Memòries d’un llibre vell”, Ed. Pòrtic, B, 1971; pp. 387-388. 

 “ No sabemos si dentro de unos años inventarán el libro informático, ese que en sus bodegas podrá almacenar veinte mil volúmenes. Eso son veinte veces más de los que necesita nadie para ser culto. Decía JRJ: ‘ Para leer mucho comprar poco’. Qué duda cabe que el ordenador nos ha facilitado a todos mucho las cosas, permitiéndonos consultar cómodamente desde casa millones de datos que antes nos levaba días, incluso semanas, pesquisar. Ahora bien, leer, lo que se dice leer, seguirá haciéndolo uno con un libro en la mano, un viejo libro de viejo, uno de ese 99%, alguno de los que encierran en sus páginas amarillentas ‘el dolorido sentir’ que nos importa, uno de esos libros que ni siquiera entra en las estadísticas”. 

Art. “Biblioficciones” d’ Andrés Trapiello a la revista Magazine del 15 d’octubre de 2006, a http://www.documentalistaenredado.net/432/biblioficciones-de-andres-trapiello/.

“ Un de nostres dalers ha sigut sempre la Bibliografia Barcelonina, sentint en l’ànima que nostra ciutat no haja tingut un bibliograf que s’haja interessat per ella, essent axí que les principals ciutats d’Espanya ja tenen lo seu Corpus bibliogràfich publicat, nos hem convençut de que lo motíu de no haverse intentat encara n’es la causa sa molta extensió.

            De totes maneres no hem perdut lo temps. Ja que no’ns veyam ab forces per a fer la Bibliografia complerta de la estampat a Barcelona, nos hem proposat de ferne una petita part, y hem obtat per la catalogació de les obres que en la portada façan relació a la vida íntima de la ciutat, y al efecte hem copiat la Portada íntegra de les que han passat per nostres mans sobre festes, història, bullangues y desenrotllament ciutadà de Barcelona, indicantne les pàgines, format, y últim possesor de les metexes.

            Y per a recort de nostre treball, que consta ja d’unes 4000 Cèdules, avuy inclohèm aquí lo facsímil reduhit d’una cinquantena d’obres, de les més rares y importants sobre Barcelona per a que servesca de tast als Bibliòfils, y que’ls esperone a treballar per a completar aquesta bibliografia que ha d’ésser obra de tots.            A tots los devots del llibre qui’ns han ajudat a aguantar y engrandir la nostra llibreria l’Arxíu, al donar a llum aquest petit assaig volèm ferlos coparticipants de nostra satisfacció y alegría. Reban, donchs, la més afectuosa encaxada de mà de son reconegut amich”.             “Assaig de Bibliografia Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed, Joan Bta. Batlle, Impremta Altés, Barcelona, 1920, pp. 8-9. 

“ La idea d’editar llibres de bibliòfil i art d’excepcional bellesa gràfica i textual va sorgir de la necesitat de democratitzar els tresors bibliogràfics més importants de l’Edat Mitjana. Aquests llibres es caracteritzen per tenir un contingut i continent realment exquisits. Els seus primers propietaris van ser emperadors, reis i papes. Aquests documents solament estaven al seu abast ja que es consideren grans tresors. Actualment es troben a les biblioteques i museus més importants del món, i són tant inaccesibles o més que en aquell temps, degut al seu enorme valor econòmic i artístic, ja que només existeixen en un sol exemplar.  Aquests fets, units a un desig d’evitar que un accident imprevisible pugui privar que aquestes joies bibliogràfiques arribin a les generacions futures, van fer possible convertir la idea en un projecte  que permet que allò que ha perdurat 1000 anys, perduri com a mínim 1000 anys més”.Article a B innova¡ de l’Ajuntament de Barcelona sobre Moleiro Editor, a //w3.bcn.es/V01/Serveis/Subpresentacio/V01SubpresentacioIniciCtl/

0,2155,

83057194_83070528_1_84263107,00.html?accio=detall  i a www.moleiro.com.

“ La tasca principal d’un llibreter de vell és la recerca d’aquell llibre o document que pugui ser interessant de cara a historiadors o col.leccionistes i una vegada trobat, posar-lo a disposició de la persona que hi pugui estar interessada. Qui ho explica és el vigatà Josep Costa, que des de fa quatre anys es dedica professionalment a aquest negoci. Costa feia 12 anys que comprava i venia llibres afeccionadament, fins que va decidir deixar la seva antiga feina i obrir una llibreria de vell a la capital de l’Osona. Dins la seva llibreria, Costa té un apartat de llibre vell ‘és un llibre adreçat a l’estudiant, al lector que no es vol gastar gaire diners en llibres i que per una tercera part del preu de nous, marxen carregats de llibres’.

 La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 5. 

 “ Els llibreters de vell es proveiexen del gènere a vendre bàsicament de dues formes: comprant biblioteques senceres de particulars o adquirint a altres marxants de llibres aquells que els li han encarregat o que creuen que poden tenir assegurada una clientela... Ambdós llibreters coincideixen en la importància del boca a boca ‘ moltes vegades és qüestió d’inèrcia. Com que saben que et dediques a la venda d’aquest tipus d’article, quan un dia tenen alguna cosa interessant te l’ofereixen o si saben que busques un llibre sobre une temàtica determinada i el troben, te’l venen a vendre’, afirma C.

 La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 5.