Frases sobre Bibliofília 43
“ Un altre model de la bibliofília del darrer vuitcents és el que considera el llibre com a obra d’art total, molt freqüent durant el Modernisme, que era un tipus de publicació que responia purament a impulsos creatius. Els seus autors no pretenien informar, alliçonar, divertir ni vendre, simplement pretenien crear, i en lloc de fer-ho amb pintures a l’oli o amb la pura poesia, ho feien combinant literatura i imatge, ben analitzades per una refinada producció d’impremta. Eren llibres on sovint text i il.lustració eren d’una mateixa persona, que, sabent´ho o no, responia a la inquietud molt estesa en el Modernisme, de buscar l’obra d’art total o de tendir-hi”.
Francesc Fontbona a “ La bibliofília vuitcentista”, dins de la Nadala de l’any 2001: Bibliofília a Catalunya, Fundació Jaume I, B, 2001, pp.12.
“ Uno de los placeres más reivindicados entre los bibliófilos es sin duda el contacto físico con el objeto de su deseo, aquel libro o publicación por el que han invertido dinero, tiempo o trabajo y que ahora tienen entre sus manos o en anaquel de su biblioteca. En la vida de cualquier bibliópata comme il faut los momentos más emocionantes están relacionados con el olor a humedad de las librerías de viejo en el que encontraron aquel libro o revista tan buscada entre pilas de volúmenes usados.
Pero la bibliofilia del futuro pinta de otro modo. Aquel tipo de relación con los textos, o mejor con los soportes de los textos, está cambiando para desgracia de los nostálgicos o para alborozo de los tecnófilos. Un cambio de escenario propiciado por las novedades en el reconocimiento óptico de caracteres, que permiten digitalizar todo tipo de publicación pero conservando el diseño y la tipografía original, con un texto que es editable y navegable ( hipertextual) y que permite funciones como buscar, copiar, etc..., en documentos formateados e indexados en portable document file (pdf), legibles....
Quizás pierda algo de encanto, pero aquella bibliofilia de la era Gutenberg puede convivir con esta nueve manera de democratizar el patrimonio editorial y además facilitar el acceso de los investigadores a los contenidos de libros o revistas”.
Art. A “Hora ‘digital’ de España” de Tomás Gorria a Levante: Suplemento Cultural, el 10 /06/2005. ( En referència a la revista Hora de España ara en un CD).
A www.faximil.com/descargas/2005-LEMV-0610.pdf
Foto de Soozika 2 a Flickr

La Tafanera
Remoume
del.icio.us
“ Perquè els llibres, a diferència d’altres mitjans culturals, s’obren. ‘Com un llibre obert’, es diu per significar la claredat d’un parlament. Els llibres s’obren com s’obren les portes de la casa que ens acull, com s’obren a la llum i al món les finestres de la nostra llar, com s’obren els braços dels amics que ens estimen...
“ D’això s’en deriva l’escassa difusió i la contradicció a nivell de continguts, car si els tiratges eren curts – tal com correspon a una edició de bibliòfil -, la divulgació de la cultura catalana tenia molt poc ressò. Es a dir, que bibliofília – com a sinònim de pretensió artística – i tasca de difusió cultural foren incompatibles”.
“ L’autèntica bibliofília no és mai ‘autònoma’, perquè l’amor al llibre no pot consentir, en tant que autèntic amor, que el llibre sigui considerat únicament en la seva consistència física, per molt formosa que sigui, sinó sobretot en el seu text, que és el seu missatge, el seu esperit.
“ Es tractava, doncs, d’una bibliofília que podem anomenar ‘erudita’, que pretenia ser útil i per tant manejable, car complia dues funcions alhora: una de caire estrictament històrico-cultural, i una altra artística. D’aquí ve també que en un principi haguem parlat dels filòlegs-bibliòfils, ja que ambdues vessants solien coincidir en una mateixa persona, l’editor, que duia a terme l’esmentada doble tasca cultural”.
“ Com sabeu, no hi ha una entesa general sobre quina és la data a partir de la qual cal considerar un llibre com antic. Les autoritats espanyoles consideren com antigues les publicacions de data superior als cent anys. Certs estudiosos, però, jutgen com a tals les publicacions anteriors al període en el que la impremta va deixar de ser artesana, és a dir, abans dels anys 1800/1830.
“ Al no ser possible adquirir una publicació que no existeix, el súmmum de les apetències d’un bibliòfil passaria a poder disposar d’algun exemplar únic o pràcticament únic. Fco. Mendoza, a l’obra La pasión por los libros, considera que el plaer del bibliòfil es inversament proporcional al nombre d’exemplars que existeixen dels llibres que poseeix i que, aquest plaer, arriba al seu paroxisme – l'orgasme bibliofílic – quan pot aconseguir un exemplar únic. Evidentment, l’estatus d’exemplar únic és un dels aspectes més altament significatius a l’hora d’efectuar una avaluació”.
“ El Bibliòfil no forma la seva biblioteca per aplegar el nombre més gran posible de volums, sinó que en els llibres que col.lecciona hi busca la qualitat de contingut o de presentació o, també, la història amagada de cada llibre concret”.
“ L’amor i l’estima envers els llibres de fet és l’única cosa que ens cal, perquè el primer que ens apropa al llibre és la lectura, i la lectura ens porta a l’estudi i aquest al saber, i el saber ens apropa una mica més a una posible llibertat de l’esperit”.