Frases sobre Bibliofília 33
Foto: Abelardo Morell - Exposició Palau Virreina
“ Al segle XIX, el conegut llibreter valencià Pere Salvà, establí el següent criteri sobre un ordre de raresa:a) Llibres que se sap van existir dels que avui no s’en coneix cap exemplar ( Biblia lemosina de Vicens Ferrer i el primer volum del Viciana),b) Exemplars únics o pràcticament únics,c) Llibres que rarament apareixen al mercat,d) Edicions de poetes, novel.listes i autors dramàtics del 1560 al 1610,e) Llibres escassos, és a dir aquells que per hever-se exhaurit no es troben amb facilitat,f) Llibres impresos sobre vitel.la, pergamí, gran paper, etc.,g) Llibres en llemosí i basc o els escrits amb llengües dels pobles americans.Malgrat el temps transcorregut, coincideixo amb l’opinió d’altres especialistes de considerar aquesta ordinació, amb petites puntualitzacions, com a vigent.
Jordi Estruga, conferència dins el curs “Valoració dels documents escrits”, COBDC octubre 2006
“ Le propuse al ‘mentiroso’ una colaboración de modesta bibliofilia, dedicada a los raros, esos libros que tienen algo de misterioso o particular, que cuentan una historia aparte de la que se encuentra entre sus pçaginas, y que suelen haber tenido poca difusión”. Inici d’un Blog dedicat a “ bibliofilia-raros” a Luces: Colaboraciones. http://quaedam.com/
La Tafanera
Remoume
del.icio.us
“ No em cansaré d’insistir que, junt a la presència d’uns eventuals plaers sensuals i d’aspectes col.ligats amb la propietat i/o la inversió financera el bibliòfil ha de sentir, per sobre de tot, una àmplia curiositat intel.lectual. No crec que sigui massa encertat que el bibliòfil entremescli excessivament els aspectes econòmic-financers per a no entorpir l’aflorament d’aquell esperit, latent dins de la bibliofília, de fer esdevenir un oci en una activitat cultural”.
“ Els tipògrafs anarquistas modernistas, influïts pel pensament de William Morris, tant per les seves idees polítiques com pel seu exemple de retorn a l’artesania i a una tipografia gòtica, volien canviar el llibre com volien canviar el món, volien canviar la societat i volien renovar les regles de la composició tipogràfica. La policromia envaïa els impresos, s’alliberaven de la tradició a tots els nivells i les seves obres plenes de saba nova, de colors, exuberants, reflectien els seus ideals i els seus somnis. Aixó comportava un perill, tant a nivell social com professional, i era que aquesta llibertat esdevingués caos, individualisme, anarquisme, un terme que els seus enemics aplicaven a les seves idees i que ells mateixos van adoptar majoritàriament, però enfront del qual gent com Farga Pellicer o Canivell preferien el d’acràcia. És aquí on resulta fonamental la tasca d’Eudald Canivell en les arts del llibre. Els seus estudis sobre la tipografia gòtica i renaixentista catalana van evitar que la tipografia modernista catalana fos una còpia de l’Art Nouveau europeu i van fer posible que tingués una gran personalitat, un caràcter propi, nacional, català. Compaginant aixó amb la seva acceptació de la modernització…, evità la torre de vori en què es van tancar els bibliòfils com Miquel i Planas o el mateix William Morris, a causa del seu irreductible rebuig del maquinisme. Així, Canivell era conseqüent amb les seves idees, amb la seva vida: d’una banda, posava els seus coneixements i la seva erudició al servei de la recuperació i perfecta reedició de textos catalans o hispànics antics, en una línia forçosament elitista de la bibliofília; de l’altra, però, permetia i duia a terme una propagació de l’estètica modernista en tota mena de treballs, des del llibre popular fins a la invitació o l’anunci d’un ball de societat obrera, amb la qual cosa cercava educar la societat catalana urbana en la seva totalitat”.
“ Una de les maneres d’esquivar la censura fou la dels llibres de ‘bibliòfil’. No és que de sobte es despertés la passió pels bons llibres, sinó que alguns funcionaris de la censura, a Barcelona i a Madrid, es tornaren més tolerants amb uns llibres que gairebé no tenien difusió, que no es podien trobar a les llibreries i que passaven directament de la imprenta a les mans dels col.leccionistes de confianza. Edicions numerades i nominals, que no portaven cap problema. Alguns subscriptors tenien l’esperança que aquells llibres, amb els anys, serien una bona inversió; altres, sabien que el marge entre el cost editorial i elpreu de subscripció permetia ajudar ela autors, persones generalment desafectes al règim. Aixa sortiren belles edicions, com l’obra de Joseph M. de Sagarra ‘Entre l’equador i els tròpics’, amb magnífics gravats de Ramon de Capmany, o la nova versió de ‘L’Odissea’, de Carles Riba, amb acurades xilografies de E.C.Ricart. Aquesta escletxa del llibre dèdició limitada i preu elevat, però, també facilità el camí per editar legalment obres d’erudició, que d’altra manera no hauria estat posible…. , eren textos d’alta qualitat literària i científica, ‘disfressats’ de llibres de bibliòfil… Per aixó ens ha semblat escaient batejar amb el nom de ‘Bibliòfils per força’ aquelles col.leccions en català dels anys quaranta”.
“ El llibre és potser l’obra més completa que hagi pogut surtir mai de les mans de l’home. El llibre és un tot complet, en el qual, a la vegada, la criatura humana es mostra creadora, ja que s’hi reuniesen un element espiritual, que és l’obra literària fruit del pensament, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què ambdós elements, cos i ànima, es corresponguesin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordan
“ Si en el concepte de bibliòfil crec que, dins d’unes coordenades, s’ha de mantenir un criteri d’ampli abast, en el cas del ‘llibre de bibliofília’ soc més rectrictiu. Les denominacions de ‘llibre de bibliofília’, ‘llibre de bibliòfil’, ‘llibre d’alta bibliofília’, ‘edició de bibliòfil’, etc, s’utilitzen per a distinguir unes edicions que, com ja he esmentat, incorporen uns elevats conceptes de rigor i harmonia i que, sovint, es plasmen en edicions numerades o inclús nominades, de tiratge curt i il.lustrades o decorades per reconeguts artistes. 
“Entrar en una llibreria és un perill. Si més no per a la butxaca d’un bibliòpata com jo. La bibliopatia, a manca d’una definició científica autoritzada (i si existeix la desconec), és una patologia que solen patir tots aquells que han passat per una facultat de lletres, i especialment aguda entre els que han estudiat filologia. Tot i estar-hi emparentada, no té res a veure amb la bibliofília (activitat lloable i grata) ni amb l’amor a la lectura. No, tot i que l’agreugen.
“ La paraula bibliòfil és molt equívoca. En principi vol dir senzillament, com ho definia en 1839 el Labèrnia, el nostre diccionari clàssic, ‘ qui ama los llibres’. Bibliòfils eren, doncs, aquells senyors que, enduts pel seu interès per la cultura, reunien el major nombre possible d’aquells instruments que la contenen, els llibres.
Amant dels llibres.