Biblioaprenent

Es ben cert que tots los coleccionistes – mentres l’objecte de llur manía no sia de total absurditat – són respectables en un ò altre aspecte. Ells són los que combaten y retarden en certa manera la universal y inevitable destrucció; salven y conserven lo passat, lo passat selecte.Y jo penso qu’entre tots los coleccionistes aquell qui sent afició pels llibres vells està més inspirat que0ls altres. Perquè no sols conserva, com fan los demés, un objecte d’art ( en aquest cas potser la enquadernació, de bellesa tan espiritual com mecànica), sinó que també conserva allò que per medi de la lletra estampada, fou la expressió directa del esperit. Y fins devegades sol conseguir, per l’afortunada reunió d’aquests tres elements: vella relligadura armoriada, text important y procedencia ilustre, la possessió y guarda de fragments d’història tres voltes viva”. 

                Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).  

“ Las pasiones – animi pathemeta, affectus animi – son deseos  inmoderados, necesidades orgánicas sentidas con sobrada fuerza y violencia. La pasión por los libros – y sé lo que me digo – es una pasión egoísta, excluyente y reconcentrada en sí misma, capaz de proporcionar placeres inmensos, pero también tormentos insufribles; de favorecer altas miras espirituales, pero de alimentar igualmente los más impensables comportamientos y bajas acciones – incluso criminales – en aquellos que la padecen; una pasión, en fin, tiránica y absorvente que ha llevado a más de uno al borde del puro desvarío y de la ruina física y moral. Ejemplos de lo que digo no faltan por desgracia, y en el decurso de los tiempos, pasados y actuales, se pueden encontrar multitud de casos para todos los gustos. Yo mismo podría ser uno de ellos”. 

                        “Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz,

Espasa Calpe, M, 1989, pp. 55.

“ Es el mateix llibreter qui, per instruirnos, ens precisa la significació d’aquestes darreres denominacions ( Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres). A les explicacions hi acompanya la lectura del següent fragment del llibre de Charles Nodier, ‘ L’Amateur de livres’, que ha tret d’un prestatge de la seva rebotiga: ‘ La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri... Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Del bibliòfil al bibliòman tan sols hi ha un tombant. El bibliòfil esdevé sovint bibliòman quan el seu esperit decau o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients, als quals les persones més honorables estan exposades a caure.’

- Així com el bibliòfil – ens diu el llibreter – és l’home que estima els bells llibres, les millors obres de la literatura universal, o els tractats bàsics de la filosofia en bones edicions, els llegeix i els guarda, magníficament relligats, com a testimoni de bon gust, com a sublimació bibliogràfica, el bibliòman, igual que el bibliòlatra, constitueix una desviació o exageració del primer. El bibliòfil és el que estima els llibres, el bibliòman i el bibliòlatra  són els que els adoren, els que de l’amor han passat a una passió excessiva, desenfrenada i, a voltes, anormal. 

Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim d’Agustí Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)  

  “ Lo que el librero nunca le contará”. Cinc normes i un corolari força interesants sobre com comportar-se amb un llibreter, com tractar amb generositat el llibreter per poder entrar sense problema en el “ camp minat de llibres”;  no parlar de preus; ser amic d’ells; ésser humils i respectar el seu treball, per acabar tenint en compte la seva paciència.  

  Un altre Art. a Bibliofilia.com. Molt interessant .                  http://www.bibliofilia.com/Html/curso/loqueellibrero.htm

“ Ésser llibreter de vell a Barcelona és una cosa summament fàcil. Mireu si ho és, que qualsevol analfabet pot ingresar al gremi i fer-hi un bon paper. Per causa d’aquesta facilitat, abunden no sols els analfabets, sinó també els detritus d’altres gremis, o sigui, els qui han estat foragitats d’un estament o han estat incapaços d’exercir un altre ofici qualsevol. En aquest gremi la qüestió de la intrusió, que tan vigilada és en altres professions, mai no ha preocupat cap dirigent i és tolerada a gratcient i, per tant, desorbitada i perjudicial.   El meu amic, doncs, es va trobar, després de fer una colla de tomballons, exercint un ofici que mai en la seva vida no havia desitjat i pel qual no es creia pas gaire apte. Una vegada es va trobar a dins va veure que no era tan complicat com es pensava i que amb una mica de bona voluntat es podria tirar endavant. Va obrir, doncs, les portes de la barraca i després de treure una petita part de la pols acumulada durant quaranta anys, tot cofoi va col.locar estratègicament en els prestatges davanters els trenta-quatre llibres que li restaven de la seva biblioteca. Els seus companys de mercat, en veure un nou llibreter amb una quantitat tan migrada de llibres, se´l miraven tots extranyats i el deixaven amb una mitja rialleta i una mirada de commiseració. Ells no sabien que el novell llibreter s’hauria agafat a un clau roent i que estava decidit a reeixir fos com fos. L’endemà va anar a veure un distribuidor amic seu i va comprar-li una quantitat de llibres per un import de tres mil pessetes a pagar a mesura que anés venent. També va visitar l’editor Joseph Janés, igualment bon amic seu, el qual va enviar-li dos paquets ben grossos de llibres que ell havia editat. Amb tots aquests volums, les prestatgeries ja no feien tanta pena i ell ja podia considerar-se amb el negoci iniciat. Un negoci ben pobre, per cert, però no calia més per a crear-se ell mateix un clima de responsabilitat”. 

            EROLES. Emili: “Memòries d’un llibre vell”, Ed. Pòrtic, B, 1971; pp. 317-318.

“ La pols, el sol i la serena solament amanyaguen les cobertes policromades estil Sopena, Maucci i Tasso i les dels editors madrilenys tan amants de la coloraina barroera i de la taca de color com a estri per fer lectors. El llibre bo té, en les barraques de Santa Madrona, un reconet especial a l’abric de la intempèrie...Les barraques tenen el seu recò de les meravelles. Llibres que els dits encuriosits de la plebs marcirien aviat i els quals poden produir un benefici interessant o immediat. El recò de les meravelles està envoltat d’uns murs formats per uns toms gegants de la Divina Comedia, Orlando furioso, El Paraíso perdido, Històries Naturals, Atlas de Geografía i Enciclopèdies variades amb unes quantes dotzenes de Miserables de Victor Hugo i de Mosqueters del pare Dumas esgrogueits fins i tot per damunt les cobertes i corcats per l’ús i el temps. Les cobertes, doncs, són la vella guàrdia d’aquest fons de reserva del marxant. Al mig hi ha un tauló damunt del qual esperen destí tots els volums arreplegats al vol que encara poden explotar-se amb bon profit... Un Stendhal, Del Amor, en prou bon estat per demanar-ne quatre pessetes; dos Premis Crexells regalimant d’actualitat: Vida Privada un xic espellofat i Valentina; Las Obras de la Sublime escritora del Amor Divino Sor Teresa de Jesús María, armelita descalza, en un volum; L’Estudiant i la Pubilla i El Comte Arnau..; unes quantes obres en bon estat editades per Mundo Latino i Renacimiento de Madrid a base de ninots acolorits a la coberta, sempre vendibles per les terrasses dels cafès entre certa clientela habitual de Crónica i Estampa; un diccionari en impecable estat d’higiene i conservació; l’obra de Pompeu Fabra, per unes quaranta-cinc pessetes. Un Pallas també ben conservat i El divino impaciente, un èxit de circumstàncies, per duplicat un volum dels quals no ha estat tan sols desfullat...

Al recó de les meravelles hi ha de tot, fins algú hi té telèfon...”.

  Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.

    “ Otra cosa son el coleccionismo o la bibliofilia, en las que se mezcla el afán que todo coleccionista tiene por impedir la pérdida o la desaparición de piezas que considera, a un tiempo, atractivas y de relevancia cultural, y sobre las que va madurando una actitud fetichista, con la pura inversión en bienes cuyo valor se supone que aumenta sin cesar año tras año. Los libros bellamente editados en el pasado más o menos distante suelen ser los objetos de mayor interés para los bibliófilos. Pero también existen los coleccionistas sectoriales que reúnen versiones de una obra concreta, primeras ediciones de una determinada generación de escritores, diccionarios de todo tipo, devocionarios de época o cualquier otro conjunto de volúmenes acordes con alguna acotación más o menos coherente y adecuada.Evidentemente, la función social de los coleccionistas de libros como conservadores de memoria escrita y de estilos editoriales, que pudo existir en algún momento – a la sombra de los ilustrados del siglo XVIII, por ejemplo – no parece que sea hoy relevante ni apreciable. La actividad se queda, más bien, en un entretenimiento y un goce que estima los libros como piezas cuya posesión, contemplación, manejo y exhibición ante los demás produce satisfacciones a quienes ocupan tiempo y dinero en ello. Pero la principal preocupación de los coleccionistas de libros debiera ser, y no parece que siempre lo sea, que su acumulación no se disperse y se desbarate una vez que ellos falten, sino que pase a disposición del público a través de los adecuados mecanismos de acceso que cada cual tenga a bien determinar”.

      Del llibre: El libro en un libro, de Manuel Alonso Erausquin, Ed. De la

 Torre, M, 2004, pp. 173

“ Als llibreters ens passa igual davant dels particulars que volen vendre llibres. Hi ha una biblioteca per vendre. Ens agrada i demanem preu i ens diuen un disbarat. Tot i això oferim el màxim. Res a fer; els han dit que val molt i que els han ofert tant i quant. Endebades remarcar que els nostres diners són positius, que pagarem a l’acte i que el demés són fantasies. Res. Aleshores cal clavar prometent una suma que ningú pot desembossar. O bé fer com un llibreter estranger que els deia: ‘ Bé; jo us he taxat la biblioteca. El meu treball val diners. Correu, especuleu i si no trobeu millor comprador, veniu a cercar-me. Jo sostindré el meu preu, però en arribant aquest cas, caldrà descomptar un deu per cent pel meu treball”.

 PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 111.

“ Més que res, però, vull referir-me a les ganyotes que fan els compradors de llibres en el moment de posar-se la mà a la butxaca, per treure els diners i pagar-los. Si el comprador és un bibliòfil d’aquests que ho saben tot, la ganyota és de displicencia, com volent dir que compra el llibre tan sols per a fer un favor al llibreter. Si és d’un que compra els llibres d’amagat de la dona, la ganyota és de mitja por i d’esperança, pensant com passarà el volum per la frontera de la porta del pis. Si és d‘un comprador de llibres galants, les ganyotes que fa són continuades, perquè està nervios, pensant en el goig de la lectura próxima. Si qui compra el llibre és una dona, la ganyota és esblaimada, sobretot si troba el llibre car. Si el llibre el compra un capellà, la ganyota és suau i va acompanyada d’un lleu somriure per sota el nas. Si és un pagès, obre la boca i resta astorat que una cosa tan petita i que no serveix per a res, valgui tants diners. Si és una nena jove, els ulls se li posen en blanc pensant en les escenes d’amor descrites en el llibre. Si és un estudiant, la ganyota no és res més que un càlcul mental dels diners que li donaran del llibre el dia que el torni a vendre... Cada home, doncs, té un repertori variadíssim de ganyotes voluntàries o involuntàries, segons el moment i les circumstàncies. Els ùnics que tenen la ganyota estereotipada, fixa, sempre igual, són els llibreters. Quan van a una casa a mirar uns llibres, en demanar el preu d’aquests al propietari, els llibreters sempre fan la mateixa ganyota, ja que sigui el preu que sigui el que es demani pels llibres, indefectiblement sempre el troben car. I aleshores és quan engeguen la ganyota, que gairebé sempre dóna resultat, perquè aconsegueix entendrir l’amo dels llibres, amb la consegüent rebaixa del lot. La mateixa ganyota serveix per a vendre aquells mateixos llibres amb un petit cent per cent de recàrrec o per escoltar els esgarips del comprador ».

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell. Ed. Pòrtic, B, 1971,pp207.

“ Es el prototipus del llibreter de vell – i per a millor coneixement del lector – direm que amb la denominació de “llibreter de vell” es designa aquell llibreter que compra i ven llibres ja usats, de segona mà.El nostre llibreter, però, no es limita com molts d’altres, al simple tràfic de novel.les ja llegides o manuals escolars ja utilitzats; és un veritable especialista més que del llibre vell, del llibre rar i curiós, del llibre antic. La seva botiga i, encara més, la seva rebotiga, a despit del seu aspecte rònec i gris, és una caixa curulla de tresors bibliogràfics: tiratges limitats, primeres edicions, edicions en grans papers, exemplars d’obres difícils de trobar i algun incunable ( llibre editat en el segle de Gutenberg, del descobriment de la impremta).Es rodejat d’aquests munts de llibres de tant valor entre els bibliòfils que el nostre llibreter de vell ens conta una infinitat d’anècdotes a què ha donat lloc el gust i la curiositat pel llibre rar i antic, gust i curiositat portada fins els límits més extrems de l’amor i la passió en alguns; anècdotes de fanàtics lectors i d’entusiastes bibliòfils, de bibliòmans i bibliòlatres.   

 Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim de -------- Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)  .

“ Para nadie es un secreto que en el fenómeno de la bibliofilia intervienen dos factores: la rareza de los ejemplares, por un lado, y la pulcritud y exornación de los mismos por otro. En lo que se refiere a lo primero, tratándose de libros de otras épocas, el tiempo, los avatares de la historia y demás enemigos del libro, han contribuido en gran medida a valorar ejemplares que de otro modo, esto es, habiéndose conservado en la mayor integridad posible las tiradas primitivas, no hubieran llegado a los altos precios que se registran hoy en el mercado. En cuanto a los libros publicados hoy, esa rareza de ejemplares se produce voluntariamente por los mismos editores, limitando su número de acuerdo, entre otros factores, con los precios que de cada uno de ellos se espere obtener.

Puestas así las cosas, ya se comprende que lo que en el primer caso se justifica por los factores imponderables que intervienen, aun siendo escaso el valor – en cuanto a su contenido – de tales ejemplares, no podría justificarse, en cambio, para las ediciones ‘de bibliófilo’ de hoy, si lo que se dieran a la imprenta, con el máximo ornato y la menor tirada posible, fueran obras de poco momento, que careciesen de auqella significación espiritual, o de aquellas bellezas literarias, que realmente las hicieran acreedoras a los esfuerzos que tales ediciones requieren.En general, esto último se evita no arriesgándose más que a hacer ediciones de libros clásicos, en los que el editor puede contar siempre con mayores seguridades de acierto en cuanto al contenido. Ahora bien, esto que, en la mayoría de los casos, es mucho más prudente, entraña una notoria injusticia para los escritores actuales. No hay que olvidar tampoco que gran parte del valor de un libro estriba en constituir documento de una época, y que esto no se consigue solamente por lo que a su ornato se refiere como testimonio de los gustos artísticos de esa misma época, sino por el contrario contenido del libro que – no hay que olvidarle – es, al fin y al cabo, el verdadero protagonista de la edición.Es necesario, pues, que aquellos que emprendan tareas editoriales de esta índole, obren con conocimiento de causa, sopesando bien los méritos de las obras, tanto antiguas como modernas, para conceder los honores de publicación bibliófila solamente a aquellas que, por su calidad excepcional, lo merezcan realmente”.   

          Article a Cobalto, Vol.1 Cuaderno 1 de 1947, en la secció “Bibliofilia y libro de arte”, escrit per R.S.T.

 “ No sé perquè em sembla que hi ha una gran analogia entre l’acte literari i l’acte sexual. Si és que els meus lectors no han d’escandalitzar-se, vaig a argumentar breument aquesta analogia apuntada. Vós us atipeu de llegir. Hi ha moltes idees i molts conceptes que us entren al cervell sense que aquest experimenti gaires novetats. Però, de vegades, n’hi entren alguns que tenen la virtut de fecundar-lo. La còpula no ha estat estèril. I el vostre cervell dóna a llum. El nou nat pot ésser un article. Pot ésser un reportatge. Pot ésser, també, un llibre.

Literàriament, ja sou pare de família. Aquesta funció té les mateixes emocions, els mateixos avantatges i els mateixos inconvenients que l’autèntica funció paternal. Poseu un fill al món, la qual cosa sempre és un fet agradable. Però no sabeu quin resultat us donarà. No sabeu pas, si, en el transcurs de la seva vida, us farà quedar bé o us farà quedar malament”.

   Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934.

“ Venían a constituir en Barcelona, los compradores de libros antiguos, algo como una secta de iluminados, aunque sin estar aquejados de ninguna de las malas notas que desdoraron a aquellos sectarios. Formaban una clase social aparte de las otras y tenían por centro y campo de sus especulaciones y aventuras las dos famosas librerías de lance de Llordachs y de Baldomero Gual, (de que dimos cuenta en nuestro anterior artículo). Lo más curioso de estos bibliófilos  fanáticos es que aparecían mezclados entre ellos el docto bibliólogo y el experto literato, al lado del simple aficionado sin cultura ni base alguna científica. En la librería La Anticuaría de los Arcos de los Encantes, de los Llordachs, y en el tenducho de mero, del Arco de San Miguel de la Platería, llovían los visitantes y aficionados al libro, quienes con singular fruición revolvían los momtones de libros viejos que acababan de ser descargados de un carretón de mano, que guiaba un tal Cremallot, mozo, corredor, vendedor y comprador de papel viejo, todo a la vez. Era Cremallot el hombre de confianza del Mero, quien en sus ausencias, le confiaba a veces su parada de libros en los Encantes o de la feria. Este azacán bibliográfico apenas sabía leer ni escribir, no poseía más idioma que un catalán estrafalario, formado por un centenar de substantivos y una docena de verbos, predominando en sus conversaciones el llamado verbo universal, que desgraciadamente se aplica aún para suplir todo otro verbo, desde el que expresa el exceso de frío o calor hasta la acción de comer, o hacer cualquier cosa, fotograbados inclusive.

     Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.