Biblioaprenent

“ El nou gremi, ara ja de llibreters i impressors, nasqué el 1787, essent aprovades les seves ordinacions pel Consell de Castella al 1789. Significà la fi de la llarga sèrie de conflictes que havien enfrontat els dos oficis del llibre? Qui es va incorporar al gremi d’immediat van ser els propietaris de taller: eren ells els que havien negociat amb els llibreters el contingut de les noves ordinacions. Però els oficials impressors es negaren, obrint un nou pret contra el gremi en defensa de la seva condició de treballadors lliures. Ja al 1785 aquests oficials s’havien enfrontat amb els seus patrons: es van reunir ‘ clandestinament’ per exigir una pujada dels salaris, sota l’amenaça d’abandonar el seus treballs. I, en aquells moments, n’hi havia molta, de feina, a les impremtes¡ Sembla que els oficials eren pocs per cobrir tota la feina. Així ho reconeixien els mateixos amos de les impremtes, que els acusaven d’indubordinació i de disuadir els aprenents dient-los que si continuaven a l’ofici d’estamper serien uns pobres miserables. Els arguments es tornen a repetir, ara per part del gremi, davant la negativa dels oficials a subjectar-se a la corporació. La seva incorporació no es produí fins el 1794, previa signatura de dues concòrdies que milloraren les seves condicions d’ingrès”. 

Article: “ El Món del llibre a la Barcelona del set-cents” de Javier Burgos a L’Avenç, 198 de gener de 1996, pp. 35.

“ El comerç del llibre en la ciutat de residència del lector fou insuficient per assortir les elits intel.lectuals catalanes. La correspondència és, sens dubte, una font excel.lent per conèixer els gustos literaris d’aquestes elits i la circulació de llibres a llarga distancia entre particulars, una pràctica paral.lela al comerç d’importació realitzat pels llibreters barcelonins, però amb característiques molt diferents. Aquests llibres els encarregaven per un interés especial envers una temática concreta o per raons professionals, per una publicació recent o pel llibre antic. Sens dubte, aquestes informacions ens permeten conèixer els casos de lectors i la temàtica que va poder desembocar en llibres ‘ efectivament llegits’, a més de mostrar l’existència de xarxes de relacions en les quals els seus membres atorguen al llibre i a les informacions sobre llibres un paper estimable en els seus vincles socioculturals, tant com a senyal d’amistat com de valor de canvi”.  

Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 29.

Fa dies vaig demanar una maquineta de fer punta al llapis, la bibliotecària no la trobava i finalment va treure un " sacapuntas" , he buscat el nom d'aquest instrument en català i no hi ha manera, potser no té traducció, no ho sé, només he trobat "Maquineta per treure punta...". El cas és que em va recordar temps llunyans i després de tants anys vaig veure que això de treure punta al llapis és com anar en bicicleta, no s'oblida pas, fins i tot deixant el llapis en condicions vaig gaudir, bé, no tant, però quasi quasi.
  Vaig a la biblioteca tantes vegades com puc, una estona al menys, dos o tres dies a la setmana.  Consulto llibres i revistes, i cada dia, quasi cada dia, m'ensenyen alguna cosa nova. Coses que qualsevol persona sap o coneix, però jo soc ignorant total en aquest tema, ara ja no tant, a poc a poc vaig aprenent.
  Desprès he vist que la cosa és més senzilla, tot ha sigut possible perquè la gent que treballa a la biblioteca m'ha tractat molt bé i m'ha posat al dia d'aquestes coses que ara ja sé de què van o què volen dir, com que CL és Col.lecció Local, FH Fons Històric, etc.
  La fotocopiadora no va gaire bé, però sempre m'ajuden i ahir vaig descobrir que fins i tot fan fotocòpies per encàrrec, pagant si, però poc, i la feina que fan val la pena, facilita molt les coses.
  No sé els noms dels que hi treballen, quasi tots són dones/noies i potser un parell d'homes, no n'estic segur, és igual.  Tots estan sempre, en el meu cas, atenent qualsevol qüestió sense posar cap problema, informant i explicant tot el necessari perquè la busca de llibres o revistes sigui d'allò més fàcil.
  A vegades hi ha una mica de xivarri, sobretot en el pis de sota, dedicat a les revistes, els diaris, la música i on també tenen les pantalles d'Internet, però de tant en tant s’escolten  alguns shhhhhh... i la cosa torna a la normalitat.
  Sé que fan diferents coses per nens i per adults, contes, conferències, mini cursets, presentacions, etc., normalment no hi vaig, però fa temps va fer una xerrada l'escriptor Emili Teixidor, va ser una estona molt profitosa.
  Què no m'agrada?, l'ascensor és molt molt lent; a vegades fa molta calor, i alguns dies no hi ha lloc per seure malgrat que les cadires són buides, les ocupen, omplen la taula de papers i llapis i marxen al carrer a petar-la i de tant en tant tornen i s'estan una estona a la biblioteca, xerren, es miren, riuen i estudien, i sembla que hi ha gent que reclama més temps i més espai a les biblioteques per estudiar (¿), crec que als Instituts i altre col.legis hi ha força espai ( i biblioteques) per fer aquestes coses, però sembla que aquests llocs no agraden gaire (¡), no sé perquè. Fa no gaire en un article a la premsa es parlava d'un estudi sobre aquest problema i les conclusions més clares, en un percentatge molt alt, eren que la gent que va a les biblioteques hi va a passar l'estona fent diverses coses, i la majoria d'elles tenen poc a veure amb l'estudi.
  Més. Tinc un llibre a casa, vull renovar el préstec perquè no he acabat de llegir-lo i m'interessa treballar amb ell. Ja l'havia renovat una vegada, però a la biblioteca, un noi em diu que es poden renovar les vegades que vulgui *, fa temps em van dir que només es podia renovar dues vegades, es tornava i en uns dies es podia tornar a demanar ( + -).

  Ahir ( 28 novembre 2008) el volia renovar perquè el tenia que tornar el dia 4 de desembre, però marxo fora de la ciutat i el dia 4 no hi seré; a la biblioteca una noia em va dir que el tenia que tornar, vaig pensar que ja l'havia renovat dues vegades i no vaig posar cap objecció.
  Aquest matí he anat a la biblioteca ( a les deu del matí) a tornar-lo, però com no ho tenia clar he preguntat a la noia quantes vegades l'havia renovat, m'ha dit que una, però que no el podia tornar a renovar perquè estava reservat **.
  Em pregunto, si estic fora de la ciutat, per feina o esbarjo i vull renovar un llibre per telèfon, com he fet altres vegades, si em diuen que està reservat i no el puc renovar, què he de fer ?, tornar de vacances, deixar el que estigui fent en un altre lloc encara que sigui lluny i tornar a casa per tornar el llibre ?, m'arrisco a que em posin "càstigs" *** per tornar-lo amb retard, alguna vegada em va passar, vaig tornar un llibre fora de plaç i no vaig poder tornar a agafar llibres en préstec fins uns quants dies, no recordo quants, després. 

               I els horaris  ?, molts joves amb ganes d'estudiar es queixen dels horaris, volen que la biblioteca es tanqui molt més tard de l'horari normal, jo no demano tant, però l'horari no em sembla gaire adequat, és el següent: Dilluns, dimecres, dijous i divendres de 10 a 20; dimarts de 16 a 20 i dissabtes de 10 a 14 i de 16 a 20. Crec que l'horari no és un bon horari, clar que aquest tema és complicat, hi ha gent que vol biblioteca per la nit, diuen que per estudiar, jo en tindria prou si obrissin a les 9 del matí i tanquessin a les 9-10 de la nit, però cadascú té les seves preferències.  Una cosa de l'horari que no m'agrada és que el Servei de Préstec **** finalitza 15 minuts abans de tancar la biblioteca, en el moment que sona un timbre. Dues o tres vegades he sentit el timbre i he deixat de treballar per baixar al pis de baix per demanar llibres en préstec, entre que ho deixo, recullo les coses i em poso la bufanda i l'abric han passat al menys cinc minuts; quan arribo a baix em fan mala cara i em diuen que el timbre ja ha sonat. Així i tot crec que les dues o tres vegades que ha passat això m'han deixat agafar els llibres, però no em sembla bé aquesta norma.
  I a la sala de lectura no hi ha ni un penja-robes, a l'estiu no és problema, però ara a l'hivern fan falta, tothom té abrics, bufandes i gorres per terra, perquè a vegades es poden posar a la cadira del costat, però moltes vegades estan totes les cadires ocupades ( i que duri ¡) i no hi ha manera de deixar les coses en condicions.  Tampoc em va agradar, un dia buscant llibres a l’ordinador, trobar un lloc on posava  “ No retornat”, on normalment posa Exclòs de préstec, Reservat, No disponible, etc. I no em va agradar perquè crec que si un llibre no el tornen el que haurien de fer es comprar-ne un altre igual o semblant, a vegades alguns llibres ja no es troben, però el que jo vaig veure amb aquestes paraules és un llibre crec que bastant fàcil de reemplaçar per aquell llibre que algú no va retornar. Suposo que deuen ser coses de la Normativa, coses que molts desconeixem. Em tindré que mirar millor això de la Normativa, segur que aprendré més coses.
  Només vull deixar clar que les Biblioteques i la gent que hi treballa són molt importants, fan una feina necessària perquè els que hi anem puguem fer coses, puguem treballar i puguem gaudir de les bones estones que allà dins es poden passar.   I a la Biblioteca de LG i V crec que la professionalitat dels que hi treballen està garantida, però el més important és que el tracte amb els usuaris és molt molt bo. 

(* Normativa : es poden renovar dues vegades.

                                        Poso aquest llibre perquè l'acabo de llegir i m'ha agradat molt

“ Ahir, sopant amb un amic, em confessava que prefereix comprar els llibres a llogar-los. Que sí, que això de la biblioteca ( de fet, veníem de llogar llibres) està molt bé, que et permet d’accedir als llibres que la butxaca “ censura” i conéixer-ne d’altres, però que no, que no és igual que posseir-ne un. L’amic m’explicava que quan compres un llibre, tot i que evidenment tinga autor, és teu – teu en certa mesura, és clar – ja que l’has pagat, i que això, afegit a l’entranyable fet de llegir-lo, crea un vincle especial entre ell i tu. Com els carnets: “ personal i intransferible”, vaja. Avui hi he estat pensant. I pense que té tota la raó. De fet, allò que més em va captivar va ser la manera com ho explicava. “ És que no és el mateix, perquè quan el llibre és meu i m’agrada... no sé, el toques i saps que és una cosa teua, no sé, nen, és diferent, és diferent...”. En sentir això jo li vaig dir: “ nano, d’això se’n diu bibliofília”.  

 A “Bibliofília”, article del 26 de febrer de 2005 a La mirada líquida escrit pel Vigilant. Els comentaris també son macos.   

“ No deduzcan que era una familia de comilones empedernidos, todo se hacía con mesura – mi padre fue un hombre extremadamente mesurado en todos los aspectos de su vida, al menos si exceptuamos la bibliofilia -, pero cada colación suponía un paréntesis, un momento para la convivencia, para el diálogo, con la familia o con las amistades”.

                          Art. “Julián Marías en escorzo” per Javier marías a http://www.javiermarias.es/2006/06/hoy-julin-maras-hubiera-cumplido-92.html.

L'octubre de l'any passat vaig escriure un 'post' sol.licitant ajuda per saber quina era la data exacta de publicació d'un article de Harold Klett: " Don't", a The Library Journal de New York, en el que exposava 30 preceptes a tenir en compte amb els llibres.

En uns quants vloks ( Dubones, Cierzo, Documentalistaenredado, etc.) posen la data de l'any 1909 d'una manera segura; en el llibre La pasión de los libros de Fco. Mendoza també posa l'any 1909.

La meva sorpresa va ser quan va arribar a les meves mans el llibre Conocimientos necesarios para un Bibliófilo d'Édouard Rouveyre , editat per la Llibreria Galgo i primer d'una sèrie de 10 que no seguiré, en el qual posa: " citaremos un artículo del Library Journal de Nueva York, que tenía por título: 'Lo que no debemos hacer con los libros. No leer en la cama; no hacer anotaciones...”, i així fins a 32 coses que no es tenen de fer amb els libres.

Bé, uns diuen 30 preceptes, un altre 32, uns l'any 1909 i l'altre el 1899.

He comprat el llibre de Víctor Infantes, La Biblia de los Bibliófilos ( Noticias Bibliográficas-Eds. De la Imprenta, Madrid, 2000; traduint -parlant  del llibre de Xavier da Cunha: A Biblia dos Bibliophilos... extret d'una traducció anònima en castellà) , i crec que ja sé l'any en que Harold Klett va escriure el citat article, va ser l'any 1886 i explica 30 preceptes. Per cert molt interessants.

                  Si algú sap alguna cosa més li agrairia m´ho fes saber. He

intentat trobar l’article directament, però no ho aconsegueixo .

Remenar o no remenar a la 57ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern 

Any 2004, 50 expositors.

Any 2005, 46 expositors.

Any 2006, 41 expositors.

Any 2007, 42 expositors.

 Any 2008, 34 expositors.

Desitjaria que les parades ( els expositors)  fossin 70, 90 o més, cosa difícil, però de tant en tant es bo somniar.

 Els llibreters agremiats es queixen de llibreters no agremiats i fins i tot no declarats com a tals que venen per Internet i per altres medis.

Però molts dels agremiats no apareixen per la Fira.

Els diumenges a Sant Antoni hi ha molts llibreters i molts compradors, o al menys molta gent que busca i “remena”.

“Remenar” : 1. manera que algunes personas tenen de mirar llibres, per davant i per darrera, per dins i per fora, alguns, fins i tot, els oloren, i molt pocs escolten el soroll que fan les pàgines al fullejar-les, fets que moltes vegades posen de mala lluna ( o més) a alguns llibreters ( diccionari particular).

Crec que els llibres es tenen que "remenar"  , doncs poden faltar fulls, poden tenir pàgines ratllades, escrites, acolorides, poden estar estripades, etc. I de vegades, moltes, només pel fet de « remenar » val la pena entrar a la parada, no només per mirar els possibles defectes dels llibres, sinò que moltes vegades es mira la relligadura, l’edició, , els nervis, els daurats, el paper i tantes coses que tenen els llibres i d’aquesta manera el temps passa volant, i quan en compres algun, aleshores, el cor, la cara, el cap, les mans  i tot el cos en general i el cervell en particular senten coses indescriptibles, coses que no em veig capaç de definir ni explicar, però que no són gaire lluny de la felicitat.

De vegades et miren malament, i si no compres res aleshores la cosa pot passar a « mayores ». A la ciutat on visc fan un petit mercat de brocanters un diumenge al mes, i entre les parades unes quantes són de llibres, a vegades 3, a vegades 4 i a vegades algunes més, no gaires; el cas es que dues que hi són sempre ni les miro, passo de llarg, perquè?, doncs temps enrera parava, mirava i "remenava" alguns llibres que em podien interessar, algun cop vaig comprar llibres ( molt pocs) a aquests senyors, però últimament no en comprava i un dia em van dir que deixés els llibres que no els toqués tant, que no " remenés". Vaig demanar perdó i no hi tornat a parar-me davant d'aquestes parades, que estan juntes, ni em pararé mai més.

              A la 57ª Fira al Passeig de Gràcia en algunes parades passa una cosa semblant, en altres es difícil entrar-hi, altres estan molt desordenades i altres tens de fer una instància per moure't per dins. Dues o tres, potser quatre parades, tenen cara i ulls, com la de Rafael Solaz de València.
             El cas es que, estiguin com estiguin, si t'agrada mirar, buscar i "remenar" llibres tan fa com estigui la parada, alguns entesos en aquesta matèria diuen que els bibliòfils així s'ho passen millor, regirant i regirant, omplint-se els dits de pols, troben coses que no esperaven i surten de la "pitjor" parada amb la millor cara des de fa temps. Són coses dels llibres, coses de la bibliofília, o la bibliomania, o la bibliodigalicomvulguis.
             Any 2009, 58a Fira, expositors ,31?, 30?, 29?, 15?, 6?, hi haurà Fira?.
             Ho espero, ho desitjo, encara que només hi hagin 5 parades ( o una) hi penso anar i "remenar".

Dijous passat vaig anar a l' Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, per usar la Hemeroteca, per buscar articles de diaris i revistes dels anys 20 i 30 i més recents.Ja hi vaig estar uns 20 anys enrere, el lloc era molt petit i recordo que tot era o semblava molt vell, la taula, les cadires, el lloc mateix; només hi vaig estar, crec, dos dies, per buscar articles per un treball. La cosa no recordo que fos complicada.

Però l'altre dia vaig descobrir una hemeroteca molt diferent, relativament gran, segur que molts llocs no els vaig veure, i estava molt nova, amb bastants seients per fer consultes, bastant amplis i amb molta llum.

El lloc, la Casa de l'Ardiaca, és molt maco, és un palau on hi vivia la jerarquia eclesiàstica, fins que en el segle XIX va passar a propietaris privats. Avui és de l'ajuntament de Barcelona.No vaig trobar tot el que volia, sis hores no donen per gaires coses en un lloc on hi ha milers de documents, emperò no tots, és impossible trobar-ho tot.Una de les coses que necessitava només la vaig poder obtenir mitjançant un CD ( amb escanejament-digitalització ). Semble que algunes màquines no funcionaven del tot bé i feien el que podien, per exemple el CD és una cosa que crec que la fan, més o menys d'un dia per l'altre, segons el que es demani i crec que van fer un esforç i el van preparar perquè pogués emportar-me'l el mateix dia.

Bé, vaig estar-hi unes sis hores que em van passar volant i el que jo volia dir, el que volia explicar és que la gent que treballa a l 'Arxiu, la que jo vaig trobar, cinc o sis noies, o més, em van tractar com a pocs llocs, jo no tenia ni idea de com funcionaven les coses, de com tenia que buscar-les, com anava la maquineta dels microfilms i més coses que allà tenen, per sort, l'amabilitat i les ganes de fer les coses bé era el millor que es pot trobar a l'Arxiu, vaig agrair molt el tracte rebut , les ensenyances que vaig rebre i la paciència que van tenir.

A sobre em vaig deixar allà el DNI, avui ( dilluns) he trucat per telèfon i amablement m'han dit que l'enviaran a casa meva.L'únic que volia dir és que val la pena anar a l' Arxiu, encara que només sigui per veure ho bé que tracten a la gent que hi va, cosa que avui dia no és pot dir de gaires llocs.

Segur que hi tornaré.                                                  

L'havia vist a la biblioteca, el coneixia perquè per Infinet buscant coses sobre llibres em va sortir un parell de vegades.
A la biblioteca el vaig arribar a fullejar, però entre ho que pesava, que estava llegint altres coses i pensant que tantes pàgines ( 726) serien un gran rotllo el tornava a deixar com a llibre impossible, tenia moltes altres coses per llegir.
 Un dia, a la presentació d'un preciós llibre: " L'exaltació del llibre al vuit-cents", el senyor Sergio Vila-Sanjuán va donar una conferència, tot ho que va dir i la manera de dir-ho em va agradar molt. Les seves paraules em van convença per llegir el llibre que pensava que seria un totxo i molt pesat, i vet aquí que només començar em va enganxar i l'estic llegint, no com "La sombra del viento", en uns pocs dies, però si que quan tinc un moment lliure, entre llibre i llibre, el vaig llegint, ara només porto unes 359 pàgines, les suficients per aprendre moltíssimes coses d'una manera ràpida i agradable, i a més a més he decidit acabar-lo sense compartir la seva lectura amb altres llibres. Crec que aquest llibre haurien d'aconsellar-lo a totes les escoles, penso que per els estudiants que fan batxillerat els hi aniria molt bé.
El llibre ja te cinc anys, però estic aprenent més que quan ja fa molts anys feia el batxillerat.
Aquest llibre em posa al dia de fets, gent i coses rel.lacionades amb la literatura d'una manera senzilla i agradable, és com una novel.la quasi d'intriga, parla d'escriptors, grups multinacionals, editorials, premis, política, best-sellers, economia, agents literaris, " sinergies", editors, " guerres entre editorials", personatges, etc.
Hi ha un índex onomàstic amb més de 1950 noms, això ja dona una pista; no està tota la literatura des dels anys setanta fins avui, però gairebé.
Escriuria més coses , però crec que posant part del escrit de la contraportada ja n'hi ha prou: " Rebosante de rigurosa información de primera mano y de múltiples anécdotas, Pasando página es un completo retrato del mundo del libro con sus interioridades, sus intrigas, sus secretos, sus polémicas, sus triunfos y sus fracasos. Una suerte de imagen en negativo de la cultura de los últimos treinta años, vista desde la cocina donde fue elaborada, desde los talleres de su industria cultural. ".
El llibre es diu "Pasando página. Autores y editores en la España democrática", Ed. Destino, B, 2003; col.lecció Imago Mundi, vol.26; 726 pp; i l'autor Sergio Vila-Sanjuán.
Com deia aquest llibre l'haurien de llegir tots els estudiants, o al menys consultar-lo. Val la pena . Crec que aquest llibre haurien d’aconsellar-lo a totes les escoles, penso que per els estudiants que fan batxillerat els hi aniria molt bé.

Compro l'Avui perquè els altres diaris els trobo pitjors, fa un temps comprava El Punt per diverses raons, però va arribar un dia en que van començar a posar propaganda de la COPE i vaig deixar de comprar-lo.
Estic amb l'Avui, però cada dia que passa em pregunto perquè continuo amb aquest diari, hi ha "senyors" com El Salvador Sostres que em fan sentir vergonya aliena, personatges com aquest desllueixen l'Avui, però hi ha més coses, com que cada dia es més semblant a El Periódico,i quasi hi ha més fotos que lletres, etc.
Un altre exemple és el suplement Cultura, el d'aquesta setmana te unes 19 pàgines i també amb més fotos que lletres i aquestes força grans; les crítiques que fan dels llibres no m'agraden perquè posen una nota del 1 al 5 que crec no és la millor manera de criticar un llibre, moltes vegades en veure un dos o un tres ja no "perds" el temps llegint la crítica i les raons del crític per posar una nota baixa, penso que seria millor una crítica com les que fan a quasi tots els diaris, on opinen i cadascú es fa la seva idea.
Però en el suplement de Cultura d'avui hi ha un article, a la pàgina 17: Cultura en imatges amb el títol " Videoscòpia... i la caqueta de vidre", del senyor Ricard Mas en el que parla del carrer on viu, Vidre cantonada Escudellers on, explica, hi ha càmeres de vídeo per vigilar. Es queixa de que algú defeca a la porta de casa seva cada dia i que els Mossos diuen que no hi poden fer res, després parla dels llogaters ocasionals que fan "festa cada nit" i els veïns no poden dormir. Els llogaters beuen, embruten, criden, etc. Diu que haurien de gravar algunes de les coses que fan , però que algú podria considerar que això és "feixisme high tech" i que avui dia trobem càmeres a molts llocs ( bancs, carrers, parkings, etc.).
Després parla de que moltes filmacions caseres surten a la tele i tenen molt d'èxit, etc., etc. I acava dient que ell i els seus veïns estan pensant en posar càmeres en el edifici on viuen.
M'estic allargant, però crec que en un pàgina sencera del suplement Cultura del diari Avui posar un "article" d'aquesta mena és una vergonya pel diari i pels que el comprem.