Biblioaprenent

J.C. Una de les facetes més destacables de la seva multipersonalitat literària és la de bibliòfil. Com qualificaria la seva relació amb els llibres?.

J.P. De premonició. Sense llibres no puc viure. He llegit enormement i he comprat molts llibres de la meva absoluta admiració. Darrerament ja no lleigeixo. Els toco, els acarono, espero el dringar del full de paper, que és diferent en totes les èpoques i, sobretot, n’admiro la tipografia, que cada vegada és diferent segons el segle en què s’ha imprès. Això encara em fa molt de bé i em fa sospitar que la meva vida era precisament això. Tinc més de 30.000 llibres i l’altre dia encara en vaig comprar un que em va portar Luis Bardón de Madrid. És un tractat d’alquímia de Ramon Llull únic al món. Em va dir: ‘ Pensi que s’endú l’únic llibre que hi ha de Llull parlant de la transmutació dels metalls, el Mercurialis’”.

J.C. Era un dels pocs que li faltaven?.( el “Mercurialis”)

J.P. De Ramon Llull, sí. No és per fer el fatxenda, però tinc una mostra important de la seva obra: la primera edició de l’Ars Magna, del Testamentum i de molts altres.

J.C. I els té tots controlats?.

J.P. No, però m’agrada molt mourel’s. Ara mateix estava mirant tots els llibres de màgia que tinc. El llibre dels vampirs, el Martin de Río, el Maleficarum, i n’hi ha un que es rebel.la i no hi ha manera de trobar-lo. I mentre el busco aprofito per mirar-los, per sentir-los.

J.C. Però tenir aquestes joies bibliogràfiques a l’abast de la mà li deu reportar moltes satisfaccions, oi?.

J.P. Miri, ara li explicaré una anècdota. En un dels meus viatges, haig de dir que he viatjat constanment arreu del món, vaig trobar la primera edició de la Divina Comèdia. I la primera edició de 1525 de la Divina Comèdia em va deixar esparverat perquè fullejant-la i parlant amb Riquer, vaig descobrir que no diu ‘l’avara povertá dei catalani’. No ho diu. Dante diu:’L’avara povertá di Catalogna’, això encara és més greu, perquè catalans podrien ser uns que sí i els altres que no, però Catalunya era tota sencera. I era avara perquè els nostres reis eren pobres i treballadors i quan se’ls hi feia un estrip a la capa, enlloc de canviar-la la recosien i si la corona quedava torçada per un cop, amb un martell la tornaven a posar dreta. Això no agradava gens als diplomàtics perquè consideraven que uns reis que feien aquestes coses no podien ser gaire bons reis.

J.C. I en aquesta recerca de llibres, ha pesat més la voluntat o la casualitat?.

J.P. Hi ha hagut de tot. En alguns casos coneixia l’existència de l’exemplar i en d’altres la troballa ha estat casual. He trobat llibres a Nova York, a Roma, a Paris, a tot arreu del món. Els uns buscant-los i els altres m’han vingut a trobar a mi. La predestinació.

“Última entrevista amb el poeta Joan Perucho” per Jordi Cervera al diari Avui el 25 de desembre de 2003. i extret de Corpus Literari-Ciutat de Barcelona.            http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=2221

H 1    I 2    P 3   Ò 4  C 5   R 6   A 7   T 8   E 9   S 0

Quin Hipòcrates?. A la Viquipèdia en surten 16, jo en coneixia dos, el d’Agrigent ( polític) i Hipòcrates (II) o Hipòcrates de Cos, metge famós per allò del Jurament hipocràtic.L’altre dia en Xavier Caballé em va informar de que a Expansion.com en Manel Haro parlava del Mètode Hipòcrates, que és un sistema per fixar preus utilitzat encara per alguns llibreters de vell i que consisteix en posar com a preu unes lletres que coincidint amb el nom Hipòcrates adjudica a cada lletra un número ( H=1, I=2, P=3,..., S=0) i seguint l’exemple de l’article: “ si un librero considera que el precio es de 1200 euros, en vez de marcar esta cifra, pondrá HISS. Si el comprador es experimentado, no tendrá problemas en saber cuánto vale el libro; si, por el contrario, no lo es, el librero podrá variar el precio dependiendo del cliente...”.Vaig buscar per Infinet i altres llocs això del Mètode Hipòcrates I no he trobat res de res. Es estrany, ningú parla d’aquest Mètode, ni Eroles ni Palau en les seves respectives memòries.M’agradaria saber més coses sobre aquest tema, si algú en sap alguna cosa li agrairia la informació. Gràcies.

“ I creieu que això no és pas enveja. Ben lluny del meu pensament de blasmar els llibres de luxe. Crec que encara que no serveixen per a res, no deixen d’ésser un tribut magnífic a les lletres, i col.leccionar-los un gaudí meravellós, digne de tots els respectes.Els francesos, que en això de la bibliofília n’han dit de verdes i de madures, tenen un verset molt expressiu:  ‘C’est bien le plus grand fou qui soit dans la nature,     Que celui que se plaist aux livres bien dorez, Bien couverts, bien reliez, bien nets, bien époudrez,  Et ne les voit jamais que par la couverture.’El senyor Voltaire deia que molts llibres són sagrats: ‘Sacrés ils sont, car personne n’y touche’. També deia que els llibres rars són els més dolents, car són els que menys interessen a la gent.

Sèneca fa dos mil anys ja blasmava els patricis romans pel seu afany desmesurat de col.leccionar quadres, vasos de Corint i llibres, que no els servien per a res, ja que empraven tots els seus ocis en divertiments i deixaven sempre oblidades per les parets dels palaus llurs col.leccions magnífiques ».

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971, pp. 52-53.  

  “Quan va morir el senyor Epifani, la pobra senyora Maria no tingué altra alternativa que liquidar totes les coses inútils que tenis al pis, per a convertir-lo en una casa de dispeses. Com que jo em trovaba entre aquelles coses, vaig anar a parar a mans d’un d’aquests botxins que en diuen llibreters, i que no són altra cosa que drapaires incultes i barroers. Aquell home, que no sé quin nom tenia, estava instal.lat en una escaleta del carrer Bonsuccés i feia de llibreter de la mateixa manera que hauria pogut vendre mongetes cuites. Sense saber si jo valia alguna cosa o no valia res, va posar-me dintre d’un sac i allí vaig romandre un munt de dies, amb un cantell aixafat per cinc o sis companys meus i amb el llom gairebé aplanat per un infòlio poca-solta, pesat per fora i per dins.Aquesta manca de delicadeza va ésser una de les causes que al llarg de la meva vida mirés sempre amb desconfiança i recel el gremi de llibreters, el qual mai no ha fet res per honorar els llibres com caldria”.  

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 86.

 A Infinet es poden trobar moltes revistes, gratuïtes no tantes i si les volem que tractin de llibres menys.
Tot i això sempre tenim l'oportunitat de mirar-ne unes quantes, que surten de tant en tant i que haurien de sortir més sovint.
Per exemple el "Butlletí" de la Associació d'Arxivers de Catalunya: http://www.arxivers.com/cat/butlleti.asp, la "BiD" de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació: http://www.ub.es/bid/bidpres.htm , la "Biblioteca Informacions" de la UAB: http://ddd.uab.es/record/6 , i l’ ITEM del COBDC: http://www.cobdc.org/publica/item/sumaris.html, on a l'últim número (47) hi ha un interessant article de M. Ortega i N. Vera: " Necessitat d'escriure i desitjos de llegir: el llibre protagonista d'històries" ( pp. 113-141), on fan un "recull bibliogràfic de novel.les i narracions on els llibres són part substancial del seus arguments".
 A totes aquestes revistes es troben, de vegades, articles referents a llibres , literatura i Bibliofília. Valen la pena.

“ Una de les coses més preuades ( o directament, la cosa més preuada) que tinc és la meua petita, molt petita, biblioteca. Perfectament es podria dir que sóc un bibliòfil, ja que tinc una forta devoció pels llibres que compre i també un bon grapat de manies al voltant d’aquests, per exemple: quan compre un llibre m’agrada olorar-ne les pàgines, no sé molt bé perquè, però ho faig, arribant a recordar després un llibre per la seva olor ( sí, ja sé que és molt friki); una altra mania és el fet que no m’agrada gens que em canvien de lloc el llibre que estic llegint, o que el toquen sense ser-hi jo present, etc. A més, una de les meves majors aficions és passar-me una vesprada mirant llibres en una llibreria ( encara que açò siga també la meva ruïna econòmica), en canvi, no sóc massa aficionat a agafar llibres d’una biblioteca pública”. 

Article: “Els meus llibres”, de Blai Server, en la seva pàgina Hic et Nunc a http://www.blaiserver.net/archives/90   

“ L’exposició presenta una col.lecció de llibres artesanals d’edició limitada fets per artistes plàstics en els quals a vegades predomina la imatge i en d’altres el text. Entre les peces d’exposició hi ha llibres de bibliòfil, els llibres d’artista, els llibres objecte i els objectes-poema.Segons expliquen responsables de la Galeria ‘ els llibres d’aquesta exposició són també lectures, en aquest cas no del llenguatge de la paraula, sinó del visual i tàctil, ja que la comunicació de l’artista està reflectida en la intenció de l’obra i la seva comunicació amb l’espectador”.             “Una exposició itinerant exhibeix llibres d’artistes catalans” en el diari digital de Mataró i el Maresme, http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia.portal=4760&sec=12

“ Perquè pot ser molt bé que, en el fons, llegir no sigui res més que l’intent de reviure inconscienment aquells moments màgics de la nostra infantesa i joventut en què ens vam emocionar per primera vegada amb una història. És així que hom esdevé lector o, més encara, bibliòfil ( en sentit etimològic).I d’entre els bibliòfils, molt probablement, els més enganxats són els afeccionats a la metaliteratura. Es tracta d’una afecció malaltissa, difícil de guarir. Parlar de llibres, escriure sobre llibres, llibres que parlen d’altres llibres”. 

   Article :” La gent no llegeix. I els joves encara menys ( i IV) , blog de Llorenç Carreres http://eliteratura.balearweb.net/post/41743  

”... Charles Nodier, quien en 1835 hizo una clasificación entre cuatro especies de individuos diferentes: el bibliófilo, el bibliofobo, el librero de viejo y el bibliómano. Según él, la diferencia entre el bibliófilo y el bibliómano reside en que el bibliófilo ama el libro como se ama el retrato de una amante, en el sentido de acercarse al autor por medio del objeto. ‘Mientras el bibliófilo sabe escoger los libros, el bibliómano, en cambio, los amontona’.

"El Arte del Bibliófilo", article a Semana Digital.

 “ Així, podríem dir que Francesco Petrarca va ser el pare del Humanisme. D’entrada, perquè és el primer bibliòfil en el sentit modern del terme, dèria que el va dur al descobriment i compra d’obres clàssiques d’una gran transcendència cultural. És, a més a més, el creador de la moderna idea de la biblioteca, ja que va llegar la seva per a que les generacions futures es poguessin servir dels seus llibres”. 

“L’Humanisme: introducció i esquema de treball”, per Pep Blai a http://pepblai.eresmas.net/lux/humanisme011/index.html   

 “ un tiers de ligne¡.Així s’exclamava Théodore en Le bibliomane de Charles Nodier, en comprovar que el seu exemplar era un terç de línia menys que l’exemplar amb què s’havia topat als encants a vores del Sena.L’exclamació de Théodore és significativa en diversos sentits:En primer lloc, situa l’expressió en l’entorn bibliogràfic, de bibliofília, de bibliomania. En aquest entorn, medir és una mania de bibliòfil: la mateixa mania que el fa usar ‘elzeviròmetres’, això és, regles per a medir els exemplars impresos pels Elsevier – regles que s’usen per medir magnituds, i per certificar l’autenticitat dels exemplars”. 

            Extret de “ De Mesura en la Tipografia. Preàmbul” ( pp.207), de Moret Viñals, Oriol: “El mitjà tipogràfic”, tesi doctoral de febrer 2006, UB. A www.tesisenxarxa.net/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0919107-123102//04.OMV_TERCER_DE_TRES.pdf

“Perucho és també en aquest moment un bibliòfil apassionat, col.leccionista de mobles i ceràmiques que adquireix a drapaires d’Alcanyís, Calaceit i Ronda. Quan explica la seva passió pel llibre antic, li agrada aclarir que la funció del llibre de col.lecció no és tant llegir ( una edició moderna és més còmoda i manejable) com el fet d’afavorir el trànsit cap a una altra dimensió de la consciència. Explica que el dissabte, mentre la seva dona i els seus fills sortien, ell es quedava a casa, se servia uns dits de whisky i agafava un volum de la biblioteca, per exemple, una primera edició de Góngora. Aleshores, tenia la sensació que aquell llibre havia estat a les mans del seu autor, que el temps s’escurçava, que era possible la comunió a través dels segles”. 

Article :“El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls”, per Julià Guillamon,a http://www.lletra.cat/noms/jperucho/index_imp.html

” Para los grandes bibliófilos no existe placer más grande que comprar un libro. Aun a pesar de saber que existe la posibilidad de no leerlo”.     “ ..., lo cierto es que los bibliómanos dejaron de ser hace tiempo simples lectores para convertirse en idólatras.”     “ Al lado de ellos tengo más de un cliente que compra los libros con la convicción de que no los leerá nunca. Incluso hay uno que los adquiere por el sonido de las páginas al pasarlas. La bibliomanía lo permite todo”.     

Frases de l’article “ El Arte del Bibliófilo” aparegut a Semana Digital, a http://www.semana.com/wf_InfoArticulo.aspx?IdArt=31969. 4pp. Molt interessant tot l’article.

Imatge de Nechbi

“ L’espai vital del bibliòfil és, evidenment, la seva biblioteca. Hom pot pensar que potser sigui la llibreria de vell i d’antiquari, potser la sala de subastes, i fins i tot algun gabinet de lectura privat, com els que ens tenien acostumats els gravadors francesos del segle XVIII quan representaven els bibliòfils a les seves estampes. El bibliòfil dur, aquell que de la seva dèria fa la tasca d’investigació utilitzant els llibres com a documentació, sent la seva biblioteca com un espai de treball i de goig. Es posible que aquesta estigui a casa seva, la part més important; potser al seu desptx o, fins i tot, a la casa d’estiueig, per a aquells que les seves preocupacions econòmiques, no en són”. 

Aitor Quiney, editor amb Jordi Estruga del Catàleg: “Col.leccions privades, llibres singulars” per l’exposició a la BC el novembre de 2005.  

  “ – D’on sorgeix o com es localitza el text ‘ Speculum al foder’?.La notícia més antiga que es té del text remunta a l’any 1917, que és quan el bibliòfil Ramon Miquel i Planas, responsable de la primera edició impresa de l’Speculum, va aplegar en un sol volum diverses obres mèdiques dels segles XIV i XV escrites en català. L’edició que en va resultar, estampada en una elegant tipografia gòtica sobre paper de fil i japó, sense indicació de tiratge ni peu editorial, reuneix tots els ingredients per ser considerada un veritable incunable modern. La circulació reduïdíssima del volum, acompanyada del caràcter de tabú del tema ( Tractat de bones pràctiques sexuals, semblant als tractats eròtics hindús) que s’hi tracta, el va fer un text virtualment desconegut fins que el 1978...”. 

Entrevista amb Anna Alberni, autora de l’edició d’ ”Speculum al foder “, a Hora Nova el 20-11-2007 i a    http://www.edicionsvitella.com/entrada/imprimir.php?id=39.    

“ La bibliofilia es una afición generalmente considerada benigna que, sin embargo, puede convertirse en una adicción.” Inici de la resenya “ Enfermos de libros” de Armando González Torres sobre el llibre de Cyril Connolly: La caída de Jonathan Edax, en el biblioblog Apostillas literarias de Magda Díaz. Extret de //apostillasnotas.blogspot.com/2006/01/enfermos-de-libros.html. Val la pena llegir tot l’article, hi ha  diversos comentaris “bibliofílics” que estan força bé.

“ Entrant en el llibre, cal dir, encara que sigui una obvietat, que va ser editat l’any 1954, amb ocasiódel centenari de la Rambla. Editat per la coneguda i històrica impremta Suc. de Torres & Virgili, no he trobat dades de quina va ser la tirada en rústica. Suposo que nombrosa per poder abastar la demanda dels tarragonins en aquella època, que ja eren molts milers. Com he avançat, l’exemplar que comento és el 78 d’una sèrie especial numerada de cent exemplars, impresa amb paper de fil, suposo que pensada per regalar a cent privilegiats, entre autoritats i “enxufats”, molt propi d’aquells temps, i aquatre bibliòfils mal comptats de l’època. El que tinc us asseguro que no me’l van regalar. El vaig comprar en una llibreria de vell i pagant uns bons dinerets perquè sabien el que tenien. Aquesta edició reduïda fa que sigui més llibre, ja que, a banda de la qualitat del paper, pròpia d’edició de llibre de bibliòfil, es va editar com a separata, diu la nota final, suprimint tota la publicitat que l’edició en rústica incloïa.” 

Un advocat de tarragona,  Antoni Hubert, amic de Xavier Escudé parlant d’ “Un Llibre Vell”  per commemorar les “ Fiestas del Centenario de la Rambla” a Tarragona.   

”Asegura el autor que el bibliófilo tiene algo de comerciante, de exhibicionista y, a veces, de delincuente sin más; todo este ejercicio de crítica o de autocrítica de un colectivo que se caracteriza con frecuencia por el anonimato y el secretismo de sus miembros, se ve contrarrestado en el ensayo por algunas ( o bastantes) apreciaciones que ninguna importancia tendrían en el siglo XVIII, siglo dorado de la bibliofilia, pero que ahora, al escribir el obituario de esta, digamos, afición, no pueden pasarse por alto”.

Art “ La vida de los libros”, crítica del llibre de Mendoza Díaz-Maroto “La pasión por los libros”, per José Francisco Ruiz Casanova a El País- edición impresa, suplement Babelia, del 25 de gener de 2003.

http://www.elpais.com/articulo/ensayo/vida/libros/elpepuculbab 

/20030125elpbabens_5/Tes