Biblioaprenent

“ Als llibreters ens passa igual davant dels particulars que volen vendre llibres. Hi ha una biblioteca per vendre. Ens agrada i demanem preu i ens diuen un disbarat. Tot i això oferim el màxim. Res a fer; els han dit que val molt i que els han ofert tant i quant. Endebades remarcar que els nostres diners són positius, que pagarem a l’acte i que el demés són fantasies. Res. Aleshores cal clavar prometent una suma que ningú pot desembossar. O bé fer com un llibreter estranger que els deia: ‘ Bé; jo us he taxat la biblioteca. El meu treball val diners. Correu, especuleu i si no trobeu millor comprador, veniu a cercar-me. Jo sostindré el meu preu, però en arribant aquest cas, caldrà descomptar un deu per cent pel meu treball”.

 PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 111.

“Com arreu, a París o a Londres, els oficis del llibre estan organitzats, en la Barcelona del segle XVIII, en una comunitat que pretén abraçar el monopoli de l’edició i la venda dels llibres. Dominat pels llibreters-editors més poderosos, en constant conflicte amb els venedors de llibres que, a més de la corporació, els fan competència, la comunitat dels llibreters i impressors alimenta, al llarg del segle, una notable progressió de la presencia de l’imprès.

   Hi ha dos signes evidents: l’augment del nombre de títols proposats en els catàlegs de llibreria i, de la banda dels compradors, l’engrandiment del tamany de les biblioteques o, com a mínim pel que fa a les més modestes, l’augment del nombre de llibres que posseïen en l’espai privat i enumerats en els inventaris post-mortem. D’aquesta manera, la societat barcelonina participava totalment en les evolucions que, almenys a les ciutats de tota l’Europa occidental, reforcen la familiaritat amb l’imprès i, per tant, defineixen les condicions de possibilitat d’una ‘revolució de la lectura’. A tot arreu descansa en els mateixos fonaments: l’augment de la producció impresa, la multiplicació i la transformació dels diaris, el triomf dels petits formats i la difusió de les institucions en què és posible llegir sense comprar ( com els gabinets de lectura que obrien els llibreters al costat de les seves botigues o les societats de lectura que resultaven d’una associació voluntaria).” Article de Roger CHARTIER : « Els camins de la cultura escrita »

 a L’Avenç, nº 199 ( 1996), pp. 26.

Ahir em va arribar el Catàleg de la Librería Anticuaria Studio, em va fer molt de goig i mentre el llegia vaig gaudir molt i vaig aprendre algunes coses.La majoria de Catàlegs, sí, són interessants perquè informen de llibres i preus, però de vegades quasi no val la pena ni obrir-los, hi ha pocs Catàlegs amb cara i ulls, alguns només son quatre fulls, suposo que fer-los deu ser car, pero imagino que amb les vendes els llibreters deuen recuperar el que els hagi costat.Crec que anys enrere hi havia Catàlegs millors que els d’ara, per exemple els Catàlegs de la Llibreria El Sol i la Lluna fan ( feien) goig, a més a més de la informació bibliogràfica explican coses sobre llibres, llibreters, bibliofília, etc.

Els Catàlegs són llibres, jo els considero així i els guardo com guardo tots els llibres que considero interessants i importants.

Hi ha un altre catàleg que val la pena posar en un bon lloc , el de la llibreria Els Llibres del Tirant, és un catáleg del que també s’aprenen moltes coses, l’únic problema és que està fet per a bibliòfils rics i jo de moment encara pertanyo al grup dels bibliòfils pobres, però bé, a poc a poc i aprenent aprenent, la bibliofília també es maca, els llibres que no valen milers d’euros també omplen, també estan molt ben enquadernats, amb boniques pàgines i bons papers, i també tenen olors especials , i fins i tot el soroll que fan les fulles té sons especials.A Barcelona hi ha alguns Catàlegs més que també són interessants i quan els rebo obro corrent la bústia per poder mirar-los, són els de Farré, els de Casals i altres.Malgrat tot i malgrat que els Catàlegs, pocs, estan molt bé, el millor és anar a les llibreries i mirar i regirar i mirar i regirar i ..., però a molts llibreters no els hi agrada, o així m’ho sembla, que la gent tafanegi, busqui i miri, i si no compres res aleshores el seu emprenyement sembla que puja de to. Bé. Parlava de Catàlegs.Arribar a casa i trobar algun Catàleg a la bústia em fa oblidar qualsevol mal moment del dia, paso una molt bona estona, aprenc coses i em fa feliç.

“ El llibre antic, rar o curiós, no es converteix mai en una simple mercaderia, ni el llibreter antiquari no és un mercader qualsevol. Tocar el llibre, fullejar-lo, interpretar-ne el sentit i la factura, és, en certa manera, estimar-lo i posseir-lo; la venda posterior, en situar el llibre en poder del nou adquirent, transmet aquella possessió, de la qual el llibreter en guarda el record. Plau de vendre el llibre a la persona que l’ha desitjat i que intuim que seguirà estimant-lo, perquè això comporta un sentit de continuïtat en la relació amorosa. El llibreter no desitja vendre el llibre selecte a un comprador que no hagi d’estimar-lo; el preu, el diner, el guany de l’operació és l’aspecte secundari de l’acte de despreniment”.       Catàleg Llibreria del Sol i de la Lluna de l’any 1976, pp. 6.      

“ El libro es objeto tan singular, que en él convergen una serie de profesiones que, siendo en sí muy diferentes, tienen a veces tantas conexiones que sus límites se confunden...”.

 Inici de la presentació, a càrrec de Manuel Sánchez Mariana, de la Conferència de Joaquín González Manzanares dins les Jornades “Bibliofilia y mercado del libro”. Maig 2004. A http://www.ucm.es/BUCM/foa/Conferencias/conferencia1-presentacion.htm

“ Pel matí, a les barraques, hi sovinteja la visita de l’home que cerca llibres, els preus dels quals no pot assolir en els llibreters de volums nous. Gent jove, gent vella, que mira i remira, toca, fulleja i regira sense demanar el que cerca. Els vells es posen les ulleres i de vegades demanen unes coses extraordinàries i desconegudes de l’home del barracó. Aquesta hora també ho és la dels desesperats. Hi ha qui està necessitat d’uns rals i obrint la llibreria de casa seva, n’escull un tom destinat al sacrifici després de romandre ben convençut que no resta res més per vendre o empenyorar.

El llibre escollit pel sacrifici, per més alt valor que tingui, no és admés a l’empenyorament. Cal, en aquest cas, despendre-se’n per sempre i llavors és quan per un camí o altre, curt o llarg, planer o accidentat, el volum farà cap al Portal de Santa Madrona, lliscant sempre avall, fatalment, d’una manera irremeiable, entremig de les biblioteques de segona mà dels magatzems de paper imprés...A quarts de deu molts han obert. Altres, però, no obriran fina a la tarda. Un d’ells acaba d’instal.lar els darrers volums a la davantera. Un noi d’uns diset anys, un estudiant, un desesperat, s’acosta i presenta un gros llibre que ha desembolicat curosament:   -Quant en dones?L’home del barracó abans de dir el preu comença, rutinariament, a desvaloritzar la mercaderia. Es tracta del volum III de la Història Nacional de Catalunya de Rovira i Virgili.-Què voleu que en faci d’aquest llibre?El noi es  desconcerta i protesta:-Que no sabeu que aquest sol volum ja val quaranta pessetes?L’home de la barraca s’arronça d’espatlles i li respon:-Si en voleu cinc pessetes, deixeu-lo; si no, ja el podeu embolicar altra vegada...El noi dubta i fa un darrer esforç cercant en la forma la revalorització del fons:-Es un llibre nou de trinca, que no ho veieu...?El comprador fa una ganyota i tanca totes les sortides:-Es un llibre que no es demana. El volum que té venda és el IV..Ben entès que si hom li porta el IV dirà que és el III que li interessa.Malgrat tots els menyspreus al llibre intel.ligent i valuós, quan un d’aquests caurà a les mans de l’home que compra llibres per revendre, el separarà i guardarà a part per a vendes especials a domicili per mitjà d’un corredor, o en llocs on el pagaran a bon preu encara.”. 

    Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.

    “ En fin, se me hace necesario explicarlo todo desde el comienzo: Como muchos sabréis, me dedico al negocio de la bibliofilia desde hace más de veinte años. Los inicios fueron duros y bla bla bla porque todos sabéis la mafia y el secretismo que rodea este mundillo. En Barcelona era casi imposible empezar de cero porque la gente del círculo te hacía imposible hacerte con cualquier pieza importante con la que atraer clientela. Entonces fue cuando vine a Argentina. Aquí la cosa era muy distinta antes de la crisis: el mercado interior era riquísimo y muy pronto pude hacerme gracias a hábiles canjeos con alguna pieza carísima que pude trocar por estanterías enteras de incunables. Ya sabéis que un libro bueno compra cien normales y un libro buenísimo compra cien buenos. Y un libro del decálogo compra lo que quieras”. 

Art. De Ricardo Gottlieb en el seu blog http://ricardogottlieb.blogspot.com/2006/05/han-pasado-tantas-cosas-en-pars-que-no.html

Bibliodiccionari   V

   “Bibliobarco” : ( sin. De Barco biblioteca), embarcació amb prestatgeries per a llibres destinats a poblacions que no tenen biblioteca o quan les tenen, però de reduides dimensions. 

“Bibliocabeza” : Kien, protagonista de « Auto de fe » de Elías Canetti, té una biblioteca amb 25.000 exemplars, és sinòleg i té una gran memòria, tan gran, que quasi té una biblioteca semblant a la seva dins el cap, la qual fa servir a vegades i hi consulta fins a detalls ínfims. L’autor diu de Kien: “ consultando sólo su bibliocabeza”. A la pàgina 20 del llibre Auto de fe de Elías Canetti, Muchnik, B, 1980. Sinóleg, no sabia que volia dir i ho he buscat, Sinòleg: persona versada en sinologia. Sinologia: ciència que té per objecte la llengua, la literatura i la civilització xineses. 

 Bibliocarretó: carretó usat a Vilanova i la Geltrú per portar i exposar llibres al Mercat municipal, per acostar els llibres a la gent com un servei més de les biblioteques municipals. La biblioteca Casino de Manresa  també dona aquest servei.

Bibliocom: mitjançant el sistema de conferencies tancades, s’estableix, via correu electrònic, una interconexió entre les Biblioteques Municipals de la  “Asociación de Bibliotecas de Guipúzcoa”, l’Associació mateixa i “Eusko Bibliographia”, que actúa com un node informàtic i bibliogràfic de la xarxa. Està patrocinat per SPRITEL que pertany al Govern Basc.

 Bibliocopiar: copiar per transport en els llibres comercials disposats a tal efecte.

 Bibliocromo: llibre imprès en paper de color. 

Bibliocromia: impressió de llibres en paper de color.

Bibliodisc (2): base de dades en CD editada per CTA ( Canadian Telebook Agency), recull la Bibliografia Comercial del Canadà.

 Biblioencamp: vlok de la biblioteca d’Encamp ( Andorra).

 Bibliofilaci : bibliotecari, guardador de llibres.

 Bibliofile (2): base de dades editada per la Library Corporation, recull els fons de la Biblioteca del Congrès ( USA), inclou els registres MARC i té més de 3.000.000 de registres.

 Bibliogènesi : procés de creació i producció d’un llibre. 

Bibliogeografia : estudi de la distribució i localització geográfica dels llibres, aplicable als incunables, els rars i curiosos, els d’una branca especial, etc.

 Bibliogonia : producció de llibres. 

 “BiblioHemerográfico”: guia del Instituto de Investigaciones Científicas de Méxic..

 “Bibliomundo”: en el vlok Bibliotekaro usen aqueste paraula de manera similar a com aquí fem servir Catosfera, però referint-se a tot el món. (+-). 

Biblioniños: vlok xilè molt ben fet dedicat a nens.

  Biblionomia: “ Analitza la composició de la bibliologia. ... d’una banda la bibliografía ... .La segona part, sota el nom de biblionomia, tractaria la comprensió i l’explicació teórica des dels fets concrets fins a les relacions necessàries més generals”. A la revista ITEM, nº 11 de 1992; Títol: "Història de la bibliologia"; autor: Robert Estivals i traductor: Jesús Gascón García.

http://www.raco.cat/index.php/Item/article/view/22404/22238 

Biblionoticiario, El: una de les possibilitats d’aquest vlok que recull notícies  relacionades amb la biblioteconomia de tots els països ‘hispanohablantes’.

 Biblioparvos (cast.): “ gentes tacañas de libros”, del llibre Las confesiones de un bibliófago, de Jorge Ordaz ( Ed. Espasa Calpe, M, 1989. Llibre que recomano a interessats en el món del llibre. Consultada la paraula amb la RAE em diuen que no la coneixen, però que pot vulguer dir alguna cosa semblant a “ que ha leído pocos libros”, perquè parvo vol dir “pequeño” i que segons el contexte  la paraula Biblioparvo pot dir una cosa o altre... 

Bibliopeia: art de compondre o escriure llibres. Sin. Bibliopea.

 Bibliopígraf: copiador de cartes. 

Biblio-Polis (3): vlok bibliotecaris del Campus de Somosaguas de la UCM.

  Bibliopoliste: llibreter. Sin. Bibliopola.

 Biblio-porqueria: d’un article d’Opisso a La Vanguardia el 3 de maig de 1918: “ Pero ¿ qué vemos hoy, al lado de esmeradísimas ediciones? Esos miserables cuadernillos en 24 páginas, en mal papel, borrosa tinta é infernal impresión: ¿ Es esto la democratización del saber? ¡ Jamás¡ ¡ Es la infamación, la propagación del mal gusto, la exaltación de la inferioridad¡.Nada más excelso que la bibliofilia; nada más aborrecible que la Biblio-porquería: traducciones pésimas, disparatadas, lo mismo las publicadas en España que en las bibliotecas impresas y editadas en el extranjero; textos truncados, impresiones canallescas, mal papel, mala tionta, mala impresión. ¿ A qué bajos fondos ha ido a parar el arte tipográfico?. És una definició una mica llarga i he pensat que en el castellà original queda millor, doncs la traducció crec que no és senzilla.

 Biblioredes: vlok xilè sobre biblioteques i amb un programa de la Dirección de Bibliotecas, Archivos y Museos, que permet a qui vulgui, convertir-se en agent del desenvolupament cultural i social de la seva localitat i superar barreres d'aïllament mitjançant l'ús de les noves tecnologies de comunicació i informació.

  Bibliorios.blogspot.com: és el vlok Nosololibros del IES. Fco. De los Ríos de Córdoba. Em sembla un blog interessant.

 BiblioRoll : tota la biblioteca a les mans. És un cilindre transparent que permet seguir en tres pantalles l’evolució de les recerques i treballs bibliogràfics a partir d’una biblioteca virtual. Permet consultar diverses fonts, escollir-les i comparar-les. Vist a Nosololibros. 

Bibliosociometria: medició de l’acció del llibre i el document sobre l’home i la societat.

 Bibliòtaf 2: antigament, eclesiàstic encarregat de la guarda de les actes dels concilis, de l’expedició de diplomes i de l’administració dels bens d’un monasteri.

 Bibliòtaf 3: part d’una biblioteca on es reserven i guarden les obres precioses o que no poden deixar-se a qualsevol persona.

 Bibliotecarius Macizorrus: títol d’una etiqueta de comentaris el el vlok dels Frikitecaris, a http://frikitecaris.blogspot.com/search/label/Bibliotecarius%20Macizorrus.

 Bibliotecofília: amor a les biblioteques.

 Bibliotecòfil: persona que sent amor per les biblioteques.

 Bibliotecologia: ciencia que estudia els aspectes bibliològics i domentalògics de les biblioteques.

 “Bibliotecoloso”: una de les parts del vlok Bibliotekaro.

 Bibliotecomania: passió exagerada per les biblioteques.

 Bibliotecoman: persona afectada per la bibliotecomania.

 Biblioteclaria: component d’un grup que forma el vlok Burgostecarios: “ bitácora de un puñado de bibliotecarios del frío anotan cosas serias de forma divertida y cosas divertidas de forma seria”, diuen.

 Bibliotecosofia: ciencia que estudia els aspectes bibliològics i documentalògics de les biblioteques. Sin. de Bibliotecologia.

 Biblioterapeuta: del llibre “ Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 42., diu: “ En otras ocasiones ejercía de biblioterapeuta y reparaba libros estropeados o muy mareados, dejándolos como nuevos e incluso mejor de cómo estaban en principio”.

 Bibliotheca: ( veu llatina) en els inventaris medievals, Bíblia.

 Bibliòtica: anàlisi de documents i manuscrits per determinar, mitjançant l’estudi de la caligrafia, la seva autenticitat i el seu autor.

 Bibliotiste: especialista en Bibliòtica.

 ( Estamper).“ Tampoc sabem els límits exactes de la paraula ‘estamper’, perquè, segons les fonts documentals, tant designava el qui feia les estampes, és a dir el ‘gravador’, com qui les imprimia, és a dir l’’impressor’, com també aquell qui les venia, o sigui el ‘llibreter’. Aquesta confusió del terme ja ve de lluny, perquè, com hem comentat, Onofre Pou (1), en l’apartat dedicat a l’Estampa, identifica la botiga de l’estamper amb la tipografia. Igualment, és interessant de comprovar que imprimo i excubo són traduits indistintament per ‘imprimir’ o ‘estampar’. En el Gazophylacium(2) es recull que l’estamper és qui estampa llibres: ‘ fer o exercir lo ofici de estamper, fer de estamper, treballa a la estampa.

(Gravador). Sens dubte, uns dels aspectes que crida més l’atenció en els documents del Siscents és l’absència quasi absoluta de la paraula ‘ gravador’. Per les fonts consultades, arribem a la conclusió que en els segles XVII i XVIII els gravadors no tenien entitat pròpia, sinó que estaven subordinats enterament a les necessitats tipogràfiques. Dins la piràmide gremial, el vèrtex era ocupat pels llibreters, seguit dels impressors o estampers, i els gravadors degueren ocupar el nivell més baix. Situació que explica perquè són més coneguts els noms de llibreters i d’impressors que els de gravador

Tanmateix, en alguns casos, com en el dels llinatges Déu, Abadal i Jolis, l’impressor i el gravador podien coincidir en una mateixa persona, però en la gran majoria dels casos eren els impressors els qui encarregaven la tasca als gravadors. Mentre que els impressors i els llibreters disposaven de gremis propis, no succeïa el mateix amb els gravadors, un fet que realment sorprèn atesa la dèria de la societat estamental, tan jerarquitzada i legalista, de reglamentar tots els oficis. Aquesta absència, com hem subratllat, potser s’explica per la posició enterament subordinada del gravador xilogràfic en el si de les tasques tipogràfiques. Una referència al gravador, la trobem documentada en el Gazophylacium quan diu: ‘ Lo qui grava ( scultor, caelator)’, que repeteix quasi exactament la definició del Thesaurus Puerilis d’Onofre Pou. No deixa d’ésser eloqüent que, quan trobem una referència al gravador, sigui quasi sempre aplicada al gravador calcogràfic i no al xilogràfic. Això fa pensar que, tot i que la situació dels gravadors sobre metall durant els segles XVII i XVIII no era gaire puixant a Catalunya, tenien un rol més rellevant que els gravadors xilogràfics, donat que apareixen força més sovint en la documentació”. 

(1) POU, Onofre. Iesus Thesaurus Puerilis. Perpiniani: Ex Typographia Sansonem Arbus, 1591, p. 115. 

(2) LACAVALLERIA ET DÚLACH, Ioanne. Diccionari Gazophylacium catalano-latinum dictiones phrasibus illustratas ordine literario comprehendens, cui subjicitur irregularium verborum elenchus. Barcinone, apud Antonium Lacavalleria in Via Libraria, 1696, p. 432. 

D’un article de Immaculada SOCIAS i BATET a D’Art, 20/ 1994.

Dedicat al Gazophylacium del Prat .       

Gravat d'Enric C. Ricart .

“ Més que res, però, vull referir-me a les ganyotes que fan els compradors de llibres en el moment de posar-se la mà a la butxaca, per treure els diners i pagar-los. Si el comprador és un bibliòfil d’aquests que ho saben tot, la ganyota és de displicencia, com volent dir que compra el llibre tan sols per a fer un favor al llibreter. Si és d’un que compra els llibres d’amagat de la dona, la ganyota és de mitja por i d’esperança, pensant com passarà el volum per la frontera de la porta del pis. Si és d‘un comprador de llibres galants, les ganyotes que fa són continuades, perquè està nervios, pensant en el goig de la lectura próxima. Si qui compra el llibre és una dona, la ganyota és esblaimada, sobretot si troba el llibre car. Si el llibre el compra un capellà, la ganyota és suau i va acompanyada d’un lleu somriure per sota el nas. Si és un pagès, obre la boca i resta astorat que una cosa tan petita i que no serveix per a res, valgui tants diners. Si és una nena jove, els ulls se li posen en blanc pensant en les escenes d’amor descrites en el llibre. Si és un estudiant, la ganyota no és res més que un càlcul mental dels diners que li donaran del llibre el dia que el torni a vendre... Cada home, doncs, té un repertori variadíssim de ganyotes voluntàries o involuntàries, segons el moment i les circumstàncies. Els ùnics que tenen la ganyota estereotipada, fixa, sempre igual, són els llibreters. Quan van a una casa a mirar uns llibres, en demanar el preu d’aquests al propietari, els llibreters sempre fan la mateixa ganyota, ja que sigui el preu que sigui el que es demani pels llibres, indefectiblement sempre el troben car. I aleshores és quan engeguen la ganyota, que gairebé sempre dóna resultat, perquè aconsegueix entendrir l’amo dels llibres, amb la consegüent rebaixa del lot. La mateixa ganyota serveix per a vendre aquells mateixos llibres amb un petit cent per cent de recàrrec o per escoltar els esgarips del comprador ».

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell. Ed. Pòrtic, B, 1971,pp207.

“ Es el prototipus del llibreter de vell – i per a millor coneixement del lector – direm que amb la denominació de “llibreter de vell” es designa aquell llibreter que compra i ven llibres ja usats, de segona mà.El nostre llibreter, però, no es limita com molts d’altres, al simple tràfic de novel.les ja llegides o manuals escolars ja utilitzats; és un veritable especialista més que del llibre vell, del llibre rar i curiós, del llibre antic. La seva botiga i, encara més, la seva rebotiga, a despit del seu aspecte rònec i gris, és una caixa curulla de tresors bibliogràfics: tiratges limitats, primeres edicions, edicions en grans papers, exemplars d’obres difícils de trobar i algun incunable ( llibre editat en el segle de Gutenberg, del descobriment de la impremta).Es rodejat d’aquests munts de llibres de tant valor entre els bibliòfils que el nostre llibreter de vell ens conta una infinitat d’anècdotes a què ha donat lloc el gust i la curiositat pel llibre rar i antic, gust i curiositat portada fins els límits més extrems de l’amor i la passió en alguns; anècdotes de fanàtics lectors i d’entusiastes bibliòfils, de bibliòmans i bibliòlatres.   

 Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim de -------- Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)  .

“ Para nadie es un secreto que en el fenómeno de la bibliofilia intervienen dos factores: la rareza de los ejemplares, por un lado, y la pulcritud y exornación de los mismos por otro. En lo que se refiere a lo primero, tratándose de libros de otras épocas, el tiempo, los avatares de la historia y demás enemigos del libro, han contribuido en gran medida a valorar ejemplares que de otro modo, esto es, habiéndose conservado en la mayor integridad posible las tiradas primitivas, no hubieran llegado a los altos precios que se registran hoy en el mercado. En cuanto a los libros publicados hoy, esa rareza de ejemplares se produce voluntariamente por los mismos editores, limitando su número de acuerdo, entre otros factores, con los precios que de cada uno de ellos se espere obtener.

Puestas así las cosas, ya se comprende que lo que en el primer caso se justifica por los factores imponderables que intervienen, aun siendo escaso el valor – en cuanto a su contenido – de tales ejemplares, no podría justificarse, en cambio, para las ediciones ‘de bibliófilo’ de hoy, si lo que se dieran a la imprenta, con el máximo ornato y la menor tirada posible, fueran obras de poco momento, que careciesen de auqella significación espiritual, o de aquellas bellezas literarias, que realmente las hicieran acreedoras a los esfuerzos que tales ediciones requieren.En general, esto último se evita no arriesgándose más que a hacer ediciones de libros clásicos, en los que el editor puede contar siempre con mayores seguridades de acierto en cuanto al contenido. Ahora bien, esto que, en la mayoría de los casos, es mucho más prudente, entraña una notoria injusticia para los escritores actuales. No hay que olvidar tampoco que gran parte del valor de un libro estriba en constituir documento de una época, y que esto no se consigue solamente por lo que a su ornato se refiere como testimonio de los gustos artísticos de esa misma época, sino por el contrario contenido del libro que – no hay que olvidarle – es, al fin y al cabo, el verdadero protagonista de la edición.Es necesario, pues, que aquellos que emprendan tareas editoriales de esta índole, obren con conocimiento de causa, sopesando bien los méritos de las obras, tanto antiguas como modernas, para conceder los honores de publicación bibliófila solamente a aquellas que, por su calidad excepcional, lo merezcan realmente”.   

          Article a Cobalto, Vol.1 Cuaderno 1 de 1947, en la secció “Bibliofilia y libro de arte”, escrit per R.S.T.

 “ No sé perquè em sembla que hi ha una gran analogia entre l’acte literari i l’acte sexual. Si és que els meus lectors no han d’escandalitzar-se, vaig a argumentar breument aquesta analogia apuntada. Vós us atipeu de llegir. Hi ha moltes idees i molts conceptes que us entren al cervell sense que aquest experimenti gaires novetats. Però, de vegades, n’hi entren alguns que tenen la virtut de fecundar-lo. La còpula no ha estat estèril. I el vostre cervell dóna a llum. El nou nat pot ésser un article. Pot ésser un reportatge. Pot ésser, també, un llibre.

Literàriament, ja sou pare de família. Aquesta funció té les mateixes emocions, els mateixos avantatges i els mateixos inconvenients que l’autèntica funció paternal. Poseu un fill al món, la qual cosa sempre és un fet agradable. Però no sabeu quin resultat us donarà. No sabeu pas, si, en el transcurs de la seva vida, us farà quedar bé o us farà quedar malament”.

   Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934.

“ Venían a constituir en Barcelona, los compradores de libros antiguos, algo como una secta de iluminados, aunque sin estar aquejados de ninguna de las malas notas que desdoraron a aquellos sectarios. Formaban una clase social aparte de las otras y tenían por centro y campo de sus especulaciones y aventuras las dos famosas librerías de lance de Llordachs y de Baldomero Gual, (de que dimos cuenta en nuestro anterior artículo). Lo más curioso de estos bibliófilos  fanáticos es que aparecían mezclados entre ellos el docto bibliólogo y el experto literato, al lado del simple aficionado sin cultura ni base alguna científica. En la librería La Anticuaría de los Arcos de los Encantes, de los Llordachs, y en el tenducho de mero, del Arco de San Miguel de la Platería, llovían los visitantes y aficionados al libro, quienes con singular fruición revolvían los momtones de libros viejos que acababan de ser descargados de un carretón de mano, que guiaba un tal Cremallot, mozo, corredor, vendedor y comprador de papel viejo, todo a la vez. Era Cremallot el hombre de confianza del Mero, quien en sus ausencias, le confiaba a veces su parada de libros en los Encantes o de la feria. Este azacán bibliográfico apenas sabía leer ni escribir, no poseía más idioma que un catalán estrafalario, formado por un centenar de substantivos y una docena de verbos, predominando en sus conversaciones el llamado verbo universal, que desgraciadamente se aplica aún para suplir todo otro verbo, desde el que expresa el exceso de frío o calor hasta la acción de comer, o hacer cualquier cosa, fotograbados inclusive.

     Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.