Biblioaprenent

Buscant il.lustracions variades he trobat aquest, crec, curiós mapa en el lloc http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:1850espanya.jpg ( si cliqueu el veureu més gran)i amb la explicació que segueix:

“L’home dels llibres vells dels barracons de Santa Madrona irradia entorn seu tota la tristesa, tot l’emperesiment i tot aquell deix de resignació filosòfica de la vida d’aquells bidells de l’institut  i del Museu que romanen asseguts al peu de l’entrada de l’aula, mig caparrejant, becainosos, mentre la porta s’obre i tanca. En els temps del nostre batxillerat en coneguérem molts amb la mateixa figura, la mateixa misèria i el mateix tris anar tirant. I el mateix empolsament damunt d’aquell guardapols de guardador de claus d'aparells de física i d’ocells de l’història natural.Mirats de lluny, els barracons de llibres de Santa Madrona semblen un hangar allargassat dedicat a no sé quina cosa. Llur aspecte s’adiu força amb el del barri que, un xic més enllà, bigarrat i pestilent, alça una bonior de mercat alarb d’útils de segona mà, de peix podrit, llegums furtats i de tot el que de mà va davallant i hi va a raure en una subhasta suprema de quatre sous.Mirant-los de la vora, l’olfacte us denunciarà tot el paper imprès arnat, rogenc del sol i de vellesa, empolsat i esmorteit, que s’hi amuntega.

En un racó de la barraca l’home assegut de cara al taulell, mig a dintre mig a fora, fuma. L’esguard llunyà, el cos immòbil, sembla absorbit per un pensar profund i trascendent. Ha arribat a quarts de deu i a tret per grupets de deu o dotze llibres tota la literatura a la davantera. Un copet de plomall haurà rentat un xic la cara als pobres llibres rogencs... Però abans, l’home del barracó s’haurà llevat molt d’hora, haurà fet volar els coloms, els haurà donat gra i n’haurà separat un parell de grassos per vendre’ls al mercat de Sant Antoni. Altres hauran posat l’escaiola al canari, s’hauran llevat més tard perquè han treballat de nit de suplent de vigilant de barri o en qualsevol altra ocupació insospitada”.

Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.

  “ De hecho, los adoraba y gozaba inmensamente contemplándolos, acariciándolos o cambiándoles de ‘ropaje’. Sentía una profunda, compulsiva y mesmerizante atracción hacia ellos, como si una poderosa fuerza magnética emanase de ellos, y dejábame arrastrar gustosamente sucumbiendo fatalmente a sus encantos, cual inexperto nauta hechizado por embaidores y suasibles cantos de sirenas. Otrosí, tenía ya mi propia biblioteca, parca todavía en volúmenes, pero al fin y al cabo de mi propiedad.

Las bibliotecas – se ha dicho – son refugios, albergues de consolación y fortalecimiento del espíritu, solaz para las almas de los hombres. Allí, rodeado de los libros que había ido reuniendo tomo a tomo con no poco esfuerzo, pasaba mis mejores momentos de asueto. No había actividades que más me gustasen en estos ratos de ocio que recorrer las estanterías repasando la disposición y estado de los tomos; quitarles el polvo, limpiarlos, cambiarlos de sitio colocándolos en nuevos compartimientos, agrupándoles unas veces por autores, otros por materias, otras por tamaños o épocas, ensayando ‘ contigüidades’ atrevidas, ‘promiscuidades’ imposibles...

     “Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989. Pp. 19.

“ El nostre comerç està arrelat en la compra i venda al comptat. Res de llibres majors ni de registres de cap mena. No hi ha, per tant, comptabilitat. El que ven, no sempre fa grans negocis, i, naturalment, vol tocar l’import a l’acte. Jo conec confrares que han esmerçat, en compres, la darrera pesseta, i han sofert jornades molt difícils. En ocasions semblants, ¿ no és just que cobrin al comptat? Doncs bé; hi ha compradors que, de vegades, encegats per la seva dèria, es llancen per aquests mons de Déu, a la recerca de bones peces, amb les butxaques buides de numerari. Fins aquí no hi ha res a dir; quan hom té un bon nom troba confiança a tot arreu.Hom s’endú la mercaderia, i tot seguit, freturós, paga i en pau. Però alguns es fan fonediços, i mai no sabeu quan els tornareu a veure. Amics meus, si tinc gosadia de cantar-vos les veritats, també en tinc per dir-vos que els llibreters prefereixen compradors, regatejadors i camandulers, però bons pagadors, que no pas aquells que no miren els preus, ni senyalen dia per a cumplir la paraula. No saber quan cobrareu, encara que això sigui segur, no fa cap il.lusió el vendre. Els llibreters de vell quan estan segurs que un client, malgrat certs defectes, no és cansoner en pagar, hi mostren tot i així li proporcionen algunes gangues.

               PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 183-184. 

  “ La obra de Petroski demuestra: a) que la bibliofilia es una pasión insaciable, que dirige su atención no sólo a lo esencial, sino a lo accesorio ( encuadernaciones, ex libris... y estanterías) y b) que no hay detalle menor en la sociología de la cultura, y que la historia material de sus artefactos constituye una fuente excelente de respuestas... y preguntas. Cuestiones como el encadenamiento de volúmenes, la colocación de los libros con los lomos hacia dentro o hacia fuera, la forma de sujetar el libro para la lectura, o la arquitectura de las bibliotecas se puden plantear desde la humilde perspectiva de la estantería...”. 

                                   Comentari sobre el llibre Mundolibro de Henry Petroski,

per JA Millán a  http://jamillan.com/lbblog.htm (2003)

                                        Poso aquest llibre perquè l'acabo de llegir i m'ha agradat molt

“ Ahir, sopant amb un amic, em confessava que prefereix comprar els llibres a llogar-los. Que sí, que això de la biblioteca ( de fet, veníem de llogar llibres) està molt bé, que et permet d’accedir als llibres que la butxaca “ censura” i conéixer-ne d’altres, però que no, que no és igual que posseir-ne un. L’amic m’explicava que quan compres un llibre, tot i que evidenment tinga autor, és teu – teu en certa mesura, és clar – ja que l’has pagat, i que això, afegit a l’entranyable fet de llegir-lo, crea un vincle especial entre ell i tu. Com els carnets: “ personal i intransferible”, vaja. Avui hi he estat pensant. I pense que té tota la raó. De fet, allò que més em va captivar va ser la manera com ho explicava. “ És que no és el mateix, perquè quan el llibre és meu i m’agrada... no sé, el toques i saps que és una cosa teua, no sé, nen, és diferent, és diferent...”. En sentir això jo li vaig dir: “ nano, d’això se’n diu bibliofília”.  

 A “Bibliofília”, article del 26 de febrer de 2005 a La mirada líquida escrit pel Vigilant. Els comentaris també son macos.   

“ No deduzcan que era una familia de comilones empedernidos, todo se hacía con mesura – mi padre fue un hombre extremadamente mesurado en todos los aspectos de su vida, al menos si exceptuamos la bibliofilia -, pero cada colación suponía un paréntesis, un momento para la convivencia, para el diálogo, con la familia o con las amistades”.

                          Art. “Julián Marías en escorzo” per Javier marías a http://www.javiermarias.es/2006/06/hoy-julin-maras-hubiera-cumplido-92.html.

                           Senyal des de fa molt anys

 Aquesta senyal no és vella ni està arrugada,  és així, tal com es va posar el primer dia de fa molts dies, de fa molts anys i sembla que encara no ha fet la seva feina Garrofers.

I es així perquè representa el poble català,  i col.locada a les carreteres, estacions i aeroports avisa i ensenya als que ens visiten la mena de gent que es trobaran per aquí, unes persones que podrien viure en un país lliure, independent, però que com indica el 'dibuix' no estan per res i quan dic per res vull dir: per protestar, per revelar-se, per separar-se, per ser un poble com tindria de ser.

La figura està arrugada i amb les mans tallades, però ho més clar es que té el cap tallat i ningú ha fet, fa, i sembla que no farà res per arreglar-ho.És una senyal perfecte per ensenyar els de fora i també a molts de dins com ens trobem els catalans avui. I, Jesus, encara no es pot jubilar.

Com deia no és vella ni nova, però nosa si que en fa i molta, si que hauriem de donar pas a altres senyals, com per exemple aquesta de sota, però no ens deixen ni fem gaires coses perquè ens deixin.

L'octubre de l'any passat vaig escriure un 'post' sol.licitant ajuda per saber quina era la data exacta de publicació d'un article de Harold Klett: " Don't", a The Library Journal de New York, en el que exposava 30 preceptes a tenir en compte amb els llibres.

En uns quants vloks ( Dubones, Cierzo, Documentalistaenredado, etc.) posen la data de l'any 1909 d'una manera segura; en el llibre La pasión de los libros de Fco. Mendoza també posa l'any 1909.

La meva sorpresa va ser quan va arribar a les meves mans el llibre Conocimientos necesarios para un Bibliófilo d'Édouard Rouveyre , editat per la Llibreria Galgo i primer d'una sèrie de 10 que no seguiré, en el qual posa: " citaremos un artículo del Library Journal de Nueva York, que tenía por título: 'Lo que no debemos hacer con los libros. No leer en la cama; no hacer anotaciones...”, i així fins a 32 coses que no es tenen de fer amb els libres.

Bé, uns diuen 30 preceptes, un altre 32, uns l'any 1909 i l'altre el 1899.

He comprat el llibre de Víctor Infantes, La Biblia de los Bibliófilos ( Noticias Bibliográficas-Eds. De la Imprenta, Madrid, 2000; traduint -parlant  del llibre de Xavier da Cunha: A Biblia dos Bibliophilos... extret d'una traducció anònima en castellà) , i crec que ja sé l'any en que Harold Klett va escriure el citat article, va ser l'any 1886 i explica 30 preceptes. Per cert molt interessants.

                  Si algú sap alguna cosa més li agrairia m´ho fes saber. He

intentat trobar l’article directament, però no ho aconsegueixo .

“ En Palau, en el seu inefable i anàrquic caláix de sastre, ‘Memòries d’un llibreter català’, em dóna una vissió pintoresca de com eren els llibreters antiquaris de finals del segle XIX. Ell mateix, simple jornaler ( lampista i torner de coure) vingut de Montblanc, es converteix pròpiament en llibreter de professió, en mercader de llibres, tombats els trenta anys, empès pel neguit irresistible que marca el llibre en el vocacionals amb flama divina. En Palau, autodidacte, sense mitjans ni preparació, es fa llibreter ( en realitat, ja ho era ‘ per dintre’). I esdevé un gran llibreter, realitzador d’una obra pragmàticament indispensable a partir d’ell: el ‘Manual del librero Hispano-Americano’, veritable eina de treball per a tots. D’aquesta manera es va dignificar, i va dignificar el llibre”.    Catàleg Llibreria del Sol i de la Lluna de l’any 1976, pp. 6.   

“ El propósito de esta semana de estudio es el de abrir una reflexión y una discusión, no tanto sobre la relación indisoluble entre arte y bibliofilia, sino sobre el sentido, la forma de producción y el cambio de mentalidad en la realización de este tipo de libros y en los motivos de su coleccionismo. Como en anteriores ocasiones, al siglo XX se le presta la atención que exige. El libro de arte, el de artista y las producciones de impresores privados, artistas y escritores en su inmensa mayoría, son del mayor interés en este siglo. La confluencia de un rico debate estético con un acelerado cambio tecnológico en las artes gráficas permite que sea este un momento en el que el libro incorpora y refleja con más brillantez la complejidad y la libertad de las propuestas artísticas”.

            Extret de “Seminario de Historia del Libro. Apolo en la imprenta: Libro de arte, libro de artista, imprenta privada”.(Coleccionismo y bibliofilia del Renacimiento en las Vanguardias; III). Soria, 2000.

http://www.patrimonionacional.es/RealBiblioteca/avisos2001.htm

“ Els bibliòfils també eren pesats; perquè com que no saben parlar d’altra cosa que de llibres a la llarga es tornen monòtons i ensopits i fins cansen la familia. Llur cervell es va desenquadernant lentament i acaben tots fent-se insuportables. Com a llibre d’experiència us recomano, doncs, que procureu defugir-los sempre que us sigui posible i si us veieu obligats a haver d’aguantar-los, féu sempre per manera de donar-los la raó, puix que malgrat que són uns simples pacífics, acostumen a tenir mala llengua. Si hom els contradiu, després van d’ací d’allà bescant-vos constantment. El pobre llibreter que és vist de cua d’ull per algun bibliòfil, ja podeu dir que està ben llest”.

  EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp.123. 

 “ No importa que no compremos nada: mirar es un placer constante para el que padece la fiebre de las primeras ediciones. Tocar primeras ediciones que uno nunca había visto antes sino en fotografía”.     

      “La fiebre de las primeras ediciones”, Art. De Juan Bonilla citat per El Bibliómano, Gener 2006, en el seu bloc La Coctelera. http://www.espacioblog.com/el-bibliomano/post/2006/01/09/la-fiebre-las-primeras-ediciones

        Foto LLib.J.Costa

 “ Hi ha bibliòfils d’una avarícia refinada. No mostren res per temença que els amics no aprenguin. No volen que els servents entrin a la biblioteca per netejar. Posen els llibres de cantell perquè ningú no s’assabenti del títol. Sempre defugen les preguntes”.

PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 101. 

   “ Els comerciants aviat distingeixen entre tontos i intel.ligents. Aquests, tot seguit compren ço que no tenen, si és de bona qualitat. Separen el fals i es queden l’autèntic. Els ignorants agafen els objectes amb mala manya; són barroers; arriben a fer dringar les monedes i medalles antigues. Un entès en art portà a un d’aquest al Museu del Prado, li dóna tota mena d’explicacions, i en sortir li pregunta: - Què t’agradat més?’ Després de molt rumiar:- Home, la considerable alçada del trespol¡”.

PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 101.

  “ Hace mucho tiempo que se ha visto llegar el fin para el coleccionista modesto o erudito, frente a esta monumental actividad coleccionista con fondos millonarios o estatales... He tratado de expresar esto con un chiste: La bibliografía es el coleccionismo del pobre, pero no es un chiste; ya ha pasado casi la época del coleccionista pobre”.

 Aquesta i més frases són del llibre de G. Legman, The Horn Book. Studies in erotic Folklore and Bibliography, editat el 1964 a New York i té una edició en castellà segons explica Chema en el seu blog El Bibliómano, extret de  http://www.bibliographos.net/article.php?id_article=35&var_recherche=bibliografia .

Remenar o no remenar a la 57ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern 

Any 2004, 50 expositors.

Any 2005, 46 expositors.

Any 2006, 41 expositors.

Any 2007, 42 expositors.

 Any 2008, 34 expositors.

Desitjaria que les parades ( els expositors)  fossin 70, 90 o més, cosa difícil, però de tant en tant es bo somniar.

 Els llibreters agremiats es queixen de llibreters no agremiats i fins i tot no declarats com a tals que venen per Internet i per altres medis.

Però molts dels agremiats no apareixen per la Fira.

Els diumenges a Sant Antoni hi ha molts llibreters i molts compradors, o al menys molta gent que busca i “remena”.

“Remenar” : 1. manera que algunes personas tenen de mirar llibres, per davant i per darrera, per dins i per fora, alguns, fins i tot, els oloren, i molt pocs escolten el soroll que fan les pàgines al fullejar-les, fets que moltes vegades posen de mala lluna ( o més) a alguns llibreters ( diccionari particular).

Crec que els llibres es tenen que "remenar"  , doncs poden faltar fulls, poden tenir pàgines ratllades, escrites, acolorides, poden estar estripades, etc. I de vegades, moltes, només pel fet de « remenar » val la pena entrar a la parada, no només per mirar els possibles defectes dels llibres, sinò que moltes vegades es mira la relligadura, l’edició, , els nervis, els daurats, el paper i tantes coses que tenen els llibres i d’aquesta manera el temps passa volant, i quan en compres algun, aleshores, el cor, la cara, el cap, les mans  i tot el cos en general i el cervell en particular senten coses indescriptibles, coses que no em veig capaç de definir ni explicar, però que no són gaire lluny de la felicitat.

De vegades et miren malament, i si no compres res aleshores la cosa pot passar a « mayores ». A la ciutat on visc fan un petit mercat de brocanters un diumenge al mes, i entre les parades unes quantes són de llibres, a vegades 3, a vegades 4 i a vegades algunes més, no gaires; el cas es que dues que hi són sempre ni les miro, passo de llarg, perquè?, doncs temps enrera parava, mirava i "remenava" alguns llibres que em podien interessar, algun cop vaig comprar llibres ( molt pocs) a aquests senyors, però últimament no en comprava i un dia em van dir que deixés els llibres que no els toqués tant, que no " remenés". Vaig demanar perdó i no hi tornat a parar-me davant d'aquestes parades, que estan juntes, ni em pararé mai més.

              A la 57ª Fira al Passeig de Gràcia en algunes parades passa una cosa semblant, en altres es difícil entrar-hi, altres estan molt desordenades i altres tens de fer una instància per moure't per dins. Dues o tres, potser quatre parades, tenen cara i ulls, com la de Rafael Solaz de València.
             El cas es que, estiguin com estiguin, si t'agrada mirar, buscar i "remenar" llibres tan fa com estigui la parada, alguns entesos en aquesta matèria diuen que els bibliòfils així s'ho passen millor, regirant i regirant, omplint-se els dits de pols, troben coses que no esperaven i surten de la "pitjor" parada amb la millor cara des de fa temps. Són coses dels llibres, coses de la bibliofília, o la bibliomania, o la bibliodigalicomvulguis.
             Any 2009, 58a Fira, expositors ,31?, 30?, 29?, 15?, 6?, hi haurà Fira?.
             Ho espero, ho desitjo, encara que només hi hagin 5 parades ( o una) hi penso anar i "remenar".