“ En quant a la part tipogràfica del llibre, com obra d’en Joan Oliva de Vilanova es feta ab aquella trassa que no admet discussió. Model en son genre es aquest llibre, ahont s’hi remarca aquella unitat admirable que va fer la fama dels Elzevirs y dels grans estampadors d’altre temps. La sobrietat dels medis utilisats, difícil d¡assolir avuy que las fundicions de tipos sotmeten al impressor a la temptació de fer lluhir las novetats tipogràficas, produhint composicions sense caràcter, es una gran qualitat de l’Oliva. Cada plana, particularment las set o vuyt preliminars, ofereixen resolts d’un modo brillant problemas d’estètica tipogràfica que cap manual prevèu y que l’embestirlos de dret suposa en l’impressor la complerta possessió y el sentiment del seu art.

   Imprés el llibre en paper de fil Guarro y els grabats en hors-texte sobre Japó, orlades de vermell las planas y numerats a la premsa’ls exemplars, constitueix un plat exquisit que’ls gourmets de la bibliofília saborejaràn de gust.  

  Article de Ramon Miquel y Planas a la Revista Joventut, nº 251 de desembre de 1904, parlant del llibre: Sonets d’uns y altres, de J. Pin y Soler, amb il.lustracions de Triadó; estampa de Joan Oliva y Milá: Vilanova de la Geltrú, 1904. 

   “ Comencé a hacerme coleccionista y bibliófilo. Con esta afición he rebuscado en ferias y en librerías de viejo con encarnizamiento. Esta caza del libro ha sido para mi muy divertida; primero, porque tenía pocos medios, y luego, porque no he perseguido la edición rara y la encuadernación curiosa, sino la obra principalmente para leerla. Esta pequeña manía comienza a ser el principio de mi epílogo”.   

 Art. “La formación psicológica de un escritor” per Pío Baroja, a Cruz y Raya, 12 Mayo 1935. Extret de http://www.segundarepublica.com/index.php?id=10&opcion=7.

“ Revista Ibèrica de Exlibris. El gran moviment literari contemporani no ha pogut menys de motivar a Europa en general, y molt marcadament en aquellas regions més caracterisadas per son avens, lo que podriam dirne el gust del llibre, qu’es la qualitat del bibliòfil, el qual posa especial empenyo en que’ls volums de sa biblioteca ostentin, en la marca distintiva de sa propietat, verdader caràcter artistich. D’entre las regions espanyolas, Catalunya es la que més se distingeix en aquest punt, y l’afició que als exlibrix han demostrat nostres artistas y bibliòfils es tal, que havent lograt exténdrela ja molt enfora de Catalunya, han cregut necessari fomentarla per medi de la Revista Ibèrica de Exlibris, qu’han fundat els senyors Riquer, Triadó, Font de Rubinat, Miquel Planas y Víctor Oliva. El primer número es magnifich y fa honor a sos fundadors y especialment a la casa tipogràfica de l’Oliva, de Vilanova, qu’es cuyda de la impressió. El text, firmat pels senyors esmentats darrerament y pel doctor Schultze, es notable, com també la Bibliografia y’l Catàlech descriptiu d’exlibris que, format pel senyor Miquel y Planas, se publica en plech apart. En aquest primer quadern hi figuran vintitres hermosas reproduccions d’exlibris.

     Article de Lluís Vía a Joventut de desembre de 1903 en l’apartat Revista de Revistas.

     “ Así como hay de todo en la viña del señor, que al parecer anda hecha unos zorros, también el culto a los libros incluye todas las tendencias, desde el inocente sadomasoquismo al étnico canibalismo, léase bibliofagia, esas personas que poquito a poco van consumiendo trozos de libro de natus durante las clases aburridas”. 

   Art. “ El Potadero de Bletourge III: Bibliofilia “, per Javier Rodríguez Frias, a Nameshifter-Subversive e-zine . Nº 5 - octubre 1999. Extret de http://dilettant.net/nameshifter/nshift5.html#potadero3

“ El llibre entre nosaltres, o es una cosa de biblioteca pública, o un trastet per moments perduts qu’es deixa d’un amic a l’altre, fins que’l que l’ha comprat el perd a se’l queda el bibliòfil cleptomaniac.   Per lo que’n fem dels llibres, amb un nom i rúbrica, el sello del despatx o una mena d’etiqueta de xarop que digui: biblioteca de Don..., ja n’hi ha prou. Mes desde fa uns quants anys, alguns bibliòfils o mers aficionats, han substituit la marca de propietat, per un dibuix mes o menos artístic, que generalment aludeix als gustos que dominen en la biblioteca; d’aquests dibuixos, a Inglaterra, Alemanya, Fransa i fins en aquells Estats Units tant mecanisats... segons nosaltres i tant àvids de tot... fins d’art, ( segons es) se n’han omplert llibres i mes llibres, comentant-los, reproduintlos i contribuint al espandiment de gustos refinats ben compatibles am qualsevulga estat social, menos amb el d’incultura manifesta”. 

   Article a Pèl &Ploma, febrer de 1902 ( autor ¿).    

“ Tres últimas preguntas. Bibliófilo, bibliómano, amante de los libros, coleccionista... .

   Yo me curé. De la bibliofilia me curé porque la bibliofilia genera en bibliomanía. Hubo una época en que dedicaba mucho tiempo simplemente a buscar libros. Cuando vivía en Sevilla era un rastreo contínuo de librerías de viejo o llegaba a cualquier ciudad y soltaba las maletas desde lejos en el hotel y me iba a las librerías de viejo que yo tenía apuntadas y volvía lleno de polvo, hasta que me pregunté y esto para qué. Y también me aburrió mucho el hecho de que la edición en España ha sido muy pobretona. Buscas una primera edición de Marinero en tierra, o del Romancero gitano, o de los libros de Cernuda y, salvo casos muy concretos, no valen nada como tales libros, es decir, son feos, con materiales muy malos y hoy puede costar un libro de esos 300.000 ó 400.000 pesetas, pero no lo vale, sea de quien sea. En Francia las ediciones siempre han sido tradicionalmente más bonitas, en Inglaterra, en Estados Unidos. Hasta los años 30 eran feas en general, pequeñas, como las de la novela popular. Excepto los libros de poesía, los demás son horrendos. La novela incluso está mejor, con sus ilustradores. Y eso fue en gran parte lo que me decepcionó”. 

             Entrevista a Felipe Benítez Reyes per Ángel Trigueros Muñoz a Labocinadelapóstol, nº 6, juny 2006. Extret de http://iessapostol.juntaextremadura.net/revista06/entrevista.html.

Foto Rooreynolds

 En Jesús M. m'anima a jugar en el seus  Jocs literaris, sóc principiant en aquestes coses, però participant ho passo força bé. La foto és de la Catedral de Tortosa i com veieu la cosa va de gàrgoles ( bones i dolentes).

Ai¡ Jesús

  Ai¡ Jesús. En els diccionaris poca cosa sobre gàrgoles , definició curta i senzilla que sembla no tenir res a veure amb les imatges que veiem dalt d'esglésies i catedrals, i, si ens hi fixem bé, en alguns ministeris, encara que en aquests llocs en podem veure més , bastants més, dins que fora.A Tortosa ,un dia de juliol, es poden despenjar i fer el que tant desitgen tot l'any. Veure-le's baixar és magnífic i s'endevina com serà el viatge dels núvols a la terra, encara que algunes no hi arribaran, trobaran abans allò que tot l'any estaven esperant , allò que tots esperem algun dia i mai ens donen, l'oportunitat de despenjar-nos per aconseguir-ho, allò que molts canviaríem per tota la vida, allò que voldríem tenir per sempre, allò que també surt en els diccionaris, però dels quals , de moment, no passa; és la definició de llibertat, del Diec: "Estat o condició de qui és lliure, de qui no està subjecte a un poder estrany, a una autoritat arbitrària, de qui no està constret per una obligació, un deure, una disciplina, una condició onerosa.Donar la llibertat a un esclau. Lluitar per la llibertat d'un país". Les gàrgoles, a Tortosa, ho aconsegueixen al menys un dia i els hi costa, nosaltres, a Catalunya, ho em d'aconseguir per sempre costi el que costi.

“Quan va morir el senyor Epifani, la pobra senyora Maria no tingué altra alternativa que liquidar totes les coses inútils que tenia al pis, per a convertir-lo en una casa de dispeses. Com que jo em trovaba entre aquelles coses, vaig anar a parar a mans d’un d’aquests botxins que en diuen llibreters, i que no són altra cosa que drapaires incultes i barroers. Aquell home, que no sé quin nom tenia, estava instal.lat en una escaleta del carrer Bonsuccés i feia de llibreter de la mateixa manera que hauria pogut vendre mongetes cuites. Sense saber si jo valia alguna cosa o no valia res, va posar-me dintre d’un sac i allí vaig romandre un munt de dies, amb un cantell aixafat per cinc o sis companys meus i amb el llom gairebé aplanat per un infòlio poca-solta, pesat per fora i per dins.Aquesta manca de delicadeza va ésser una de les causes que al llarg de la meva vida mirés sempre amb desconfiança i recel el gremi de llibreters, el qual mai no ha fet res per honorar els llibres com caldria”. 

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 86.

“ Mi objeto favorito es un libro, y no por ser precisamente una lectora incontenible o una apasionada de la lectura o la investigación, los libros sólo me gustan porque son libros. Soy bibliófila por ‘ genética’; digamos que esta condición se la transmitieron mis abuelos – los cuatro – a mis padres, y lo demás es historia”.

Art. “Los libros y yo” per Victoria García Jolly, en el blog:

//labatichica.blogspot.com/2005_02_01_labatichica_archive.html.

“ I creieu que això no és pas enveja. Ben lluny del meu pensament de blasmar els llibres de luxe. Crec que encara que no serveixen per a res, no deixen d’ésser un tribut magnífic a les lletres, i col.leccionar-los un gaudí meravellós, digne de tots els respectes.Els francesos, que en això de la bibliofília n’han dit de verdes i de madures, tenen un verset molt expressiu:  ‘C’est bien le plus grand fou qui soit dans la nature,     Que celui que se plaist aux livres bien dorez, Bien couverts, bien reliez, bien nets, bien époudrez,  Et ne les voit jamais que par la couverture.’El senyor Voltaire deia que molts llibres són sagrats: ‘Sacrés ils sont, car personne n’y touche’. També deia que els llibres rars són els més dolents, car són els que menys interessen a la gent.Sèneca fa dos mil anys ja blasmava els patricis romans pel seu afany desmesurat de col.leccionar quadres, vasos de Corint i llibres, que no els servien per a res, ja que empraven tots els seus ocis en divertiments i deixaven sempre oblidades per les parets dels palaus llurs col.leccions magnífiques ».

           EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971, pp. 52-53.  

   “ Además su interés por el documento histórico, como el de otros bibliófilos por ejemplo Serrano Morales, los diferencia de la mayoría de coleccionistas españoles que son reacios a la documentación, excepto, en ocasiones, la genealogía y como dice Sánchez Mariana, el objeto de su bibliofilia tiene una doble cara y un doble deseo ‘ el de la belleza física de la materia y el de la atracción intelectual de su contenido’ “. 

Art. “ Curiosidades de la Biblioteca de un Erudito: Nicolau Primitiu Gómez Serrano y sus libros”, per Carmen Gómez-Senent Martínez, a Métodos de Información, vol. 5, nº 24, maig 1998. http:://www.avei.org/revista/mei24/1998-24-36.pdf

«  El problema amb les adiccions és que un cop començes, ja no pots parar. La mateixa dosi de bibliofília ja no et satisfà. I tot i que no volia comprar-ne cap més, no podia passar davant de la llibreria Jaimes, especialitzada en literatura francesa, sense fer-hi un cop d’ull. I la mirada, tan bon punt he arribat al prestatge de cuina, se m’ha clavat en un atractiu volum. S’anomena ‘Cuisine et peinture au Musée d’Orsay’. Cinquanta pintures i cinquanta receptes inspirades en elles.      He pres aire, m’he recordat a mi mateixa que no volia tornar a ser aquell monstre que no podia viure sense adquirir un llibre de cuina nou cada cop que entrava en una llibreria. M’he recordat les fortunes que m’he deixat en el vici. Fent un esforç sobria, he decidit mantenir-me ferma en la meva convicció de viure en llibertat, de no afegir un altre totxo a la meva sobrecarregada biblioteca. Amb mans tremoloses, l’he deixat al prestatge, dient-me que no volia aquell títol, que renunciava que entrés a la meva vida, que no tenia necessitat de poseïr-lo i que no em calia tornar-lo a veure per ser feliç. Que no el volia ni regalat. Aleshores, m’he adonat que l’editorial francesa que el publica és Glénat. On jo treballo fa tres anys.

      Hola, em dic Mar i sóc una adicta.

        Article: “Reincident” de la Mar Calpena en el seu blog, Baixa gastronomia, a http://baixagastronomia.blogspot.com/2007/10/reincident.html 

   “ Subí. Accioné el interruptor, pero no había luz. Tras abrir una ventana pude ver un espectáculo estremecedor que chirriaba a mi sensibilidad, aquejado como estoy desde mi adolescencia de bibliofilia: cientos de libros arrojados al suelo, completamente desordenados y cubiertos por una nada desdeñable capa de polvo”.    Art. Las obras completas de Ramiro Ledesma Ramos”, per Juan C. García, a http://www.centrostudilaruna.it/garciaramiroledesmaramos.html. ( Conferència a Foro Altair de Valencia el 28 de gener de 2005.

 En Jesús Tibau fa un concurs interessant en el seu vlok Tens un racó dalt del món, amb aquestes quatre paraules sense les lletres i/m hi participo dient que em sembla la foto.

El setè cel 

Les tres senyoretes de la foto acaben de notar els afectes, per la cara que posen, d'una cosa ben posada en el lloc correcta, una paraula ho aclara, però no puc usar una lletra que ocupa el segon lloc per la cua de la paraula.

Paraula força buscada, potser tantes vegades esperada, però poques un fet real.Està clar, sense cap dubte que la Laura, la Rosa, la Paula, encara que estan callades ho estan passant d'allò tan be.Estan en el tercer cel clar que qualsevol en el seu cas està en qualsevol cel, segon, quart, o ja posats en el dos-cents.Els tres o quatre de negre es fan els sonats per no usar una paraula que porta lletra censurada.Però el que està content a dojo és el senyoret angelet de l'esquerra, la cara que fa es la de les senyoretes però al quadrat , de les seves parts corporals que tapen la part culpable que encara ho passa be perquè està clar que la cara no està en el segon cel està en el real,en el que tots els senyors, senyores, senyoretes, senyorets, gent, persones en general volen estar tantes vegades.

Dels de negre parlaré poc, però dels altres, ho estan passant tant be que una de les senyoretes, la Pepa,ha perdut el cap.Del angelet ja he parlat, però la pèrdua del cap està clara a què es deu, de fet el cap ara no el vol per res, la cara que fa ja paga.

Aquestes coses de no posar lletres que posades el resultat del text segur que ens porta cel en dalt,Aquestes coses, aquestes cares, les d'elles, la del angelet sobretot, ens fan pensar en aquells anys en que nosaltres, les nostres cares, eran ,es posaven o pujaven cap dalt.
No parlaré dels ulls, no es veuen, però es pot pensar què senten, segur que ho que senten està, ja, no en cap cel preconcebut, no, estan en el setè cel.

L'havia vist a la biblioteca, el coneixia perquè per Infinet buscant coses sobre llibres em va sortir un parell de vegades.
A la biblioteca el vaig arribar a fullejar, però entre ho que pesava, que estava llegint altres coses i pensant que tantes pàgines ( 726) serien un gran rotllo el tornava a deixar com a llibre impossible, tenia moltes altres coses per llegir.
 Un dia, a la presentació d'un preciós llibre: " L'exaltació del llibre al vuit-cents", el senyor Sergio Vila-Sanjuán va donar una conferència, tot ho que va dir i la manera de dir-ho em va agradar molt. Les seves paraules em van convença per llegir el llibre que pensava que seria un totxo i molt pesat, i vet aquí que només començar em va enganxar i l'estic llegint, no com "La sombra del viento", en uns pocs dies, però si que quan tinc un moment lliure, entre llibre i llibre, el vaig llegint, ara només porto unes 359 pàgines, les suficients per aprendre moltíssimes coses d'una manera ràpida i agradable, i a més a més he decidit acabar-lo sense compartir la seva lectura amb altres llibres. Crec que aquest llibre haurien d'aconsellar-lo a totes les escoles, penso que per els estudiants que fan batxillerat els hi aniria molt bé.
El llibre ja te cinc anys, però estic aprenent més que quan ja fa molts anys feia el batxillerat.
Aquest llibre em posa al dia de fets, gent i coses rel.lacionades amb la literatura d'una manera senzilla i agradable, és com una novel.la quasi d'intriga, parla d'escriptors, grups multinacionals, editorials, premis, política, best-sellers, economia, agents literaris, " sinergies", editors, " guerres entre editorials", personatges, etc.
Hi ha un índex onomàstic amb més de 1950 noms, això ja dona una pista; no està tota la literatura des dels anys setanta fins avui, però gairebé.
Escriuria més coses , però crec que posant part del escrit de la contraportada ja n'hi ha prou: " Rebosante de rigurosa información de primera mano y de múltiples anécdotas, Pasando página es un completo retrato del mundo del libro con sus interioridades, sus intrigas, sus secretos, sus polémicas, sus triunfos y sus fracasos. Una suerte de imagen en negativo de la cultura de los últimos treinta años, vista desde la cocina donde fue elaborada, desde los talleres de su industria cultural. ".
El llibre es diu "Pasando página. Autores y editores en la España democrática", Ed. Destino, B, 2003; col.lecció Imago Mundi, vol.26; 726 pp; i l'autor Sergio Vila-Sanjuán.
Com deia aquest llibre l'haurien de llegir tots els estudiants, o al menys consultar-lo. Val la pena . Crec que aquest llibre haurien d’aconsellar-lo a totes les escoles, penso que per els estudiants que fan batxillerat els hi aniria molt bé.

“ La bibliofília que començà essent un plaer per a uns pocs, és una afició que s’estén cada dia més. Llibres rars i introbables, quan no vertaderes joies bibliogràfiques de còdex i incunables a textos fins avui inaccessibles – configuren la Col.lecció Alicorn. En acurades edicions, aquests llibres posen a l’abast del lector i el col.leccionista un àmbit que estava reservat a les més importants biblioteques del planeta. Un vertader luxe de bibliòfil en les seves mans”. 

A http://www.miquelfonteditor.com/colcat09.html  

  “No totes les fires són iguals. A més de les fires de novetats n’hi ha d’altres molt interessants que també tenen el llibre com a protagonista.Per exemple la Fira del Llibre Antic, dirigida a col.leccionistes i especialistes. Solament s’admeten llibres anteriors al 1801 que, per ser antics i rars solen ser llibres cars, però cal animar-se; sempre podem trobar alguna ganga.En l’altre extrem de l’aspecte econòmic trobem la Fira del Llibre d’Ocasió, on hi ha libres molt barats, de segona mà, fora de catàleg o d’editorials desaparegudes...”.   

          Article a la pàgina llegirenvalencià, a http://www.llegirenvalencia.org