Biblioaprenent

“ Si té poc sentit que una obra en prosa quedi reclosa dins d’aquestes llustroses arques apergaminades que són els codees, antecessors dels actuals llibres, aquest daurat empresonament encara fa menys sentit en el cas de les obres de teatre, pensades per ser representades. Tot i que professo un gran respecte vers la bibliofília i els bibliòfils, sempre he preferit l’ascte revivificador de la lectura per damunt de la veneració llibresca, sense òbviament excloure-la: quin ésser insensible pot substituir el plaer del contacte táctil i visual amb un llibre per l’asèpsia d’unes pàl.lides fotocopies?”.

Article: “Plautus redivivus: un nou espectacle de masses?”, d’Enric Comas i Parer, a //daidalea.blogspot.com/2007/03/plautus-redivivus-un-nou-espectacle-de.html.  

 « En el primer tercio del siglo XIX, el librero barcelonés Fray Vicens, debido a su irrefrenable bibliofilia, vendía sus libros a sus clientes, luego los seguía, los asesinaba y los recuperaba. Gustave Flaubert escribió un cuento sobre esta singular historia.... Pero si algo resulta totalmente extraño y paradójico en esa compleja familia que convive en torno al libro, es que alguien tan proverbialmente ecuánime y sensible como el librero se convierta en un asesino. Y no nos referimos a que mate a quienes tan furtiva como reiteradamente expolian los anaqueles de su negocio, sino que extermine metódicamente a sus más fieles y generosos clientes. ¿ Qué lo impulsa a asesinar a quien con tan elevados precios le provee el sustento?.      Es tiempo de evocar aquí a Fray Vicens, el librero asesino de Barcelona. Los hechos ocurrieron durante el primer tercio del siglo XIX en la Ciudad Condal y fue tan grande el impacto que causaron en la sociedad internacional, que escritores tan prestigiosas como Charles Nodier, Jules Janin y Gustave Flaubert, entre otros, no vacilaron en escribir inquietantes versiones al respecto. ¿ Por qué razón un sensible fraile, exclaustrado del monasterio de Poblet y convertido en eficaz librero, decidió matar a sus clientes? Estudiantes y eruditos, bibliófilos y coleccionistas acudían a su tiendas, ... “.

 Article de R. H. Moreno Durán, «  El juguete rabioso : libros, ensayos y cosas peores », a www.voltairenet.org/article120496.html. Tot l’article és interessant.

El 8 de juny vaig escriure sobre ex libris i ex webis, i proposava buscar un nom per els  ex bloguis, ningú m’ha fet cas; crec que ex bloguis queda bé. Crec que això dels ex bloguis és un tema interessant.Torno a parlar del tema i poso el meu primer ex bloguis, no és una gran obra, però de moment ja està bé, a poc a poc n’aprendré més.La pàgina de Josep Manzano sobre ex webis em sembla que està molt bé per aprendre i ensenya moltes coses.

                       Del III s'han oblidat

La III  Edició del Saló del Llibre de Barcelona A la guia per a visitar el Saló diuen " prop de 150.000 títols i més de 450 segells editorials", a la mateixa guia posen els Expositors i en surten 300 i pocs més.Les activitats estan molt bé, però l'any passat van fer un concurs que es deia "Joc de Saló", que crec que va ser una de les millors coses i recordo que ho vaig passar força bé , aquest any no l'han fet. L'any passat va durar 6 dies, aquest any 5, 4 l’any que ve?Bé no vull ser negatiu, però crec que aquest Saló va a menys, crec que si algú no fa alguna cosa l'any que ve seran 200 i pocs els Expositors, però crec que no hi arribaran.Un altre detall, L'Agenda d'Activitats de l'any passat era un llibret amb 55 pàgines, molt correcta i crec que ben fet, aquest any es un follet de 8 pàgines i una mica més, gens correcta i crec que molt mal fet, el de l'any passat era molt més clar , no es poden comparar.L'any passat es podien trobar Bruño, Cálamo Arte y Bibliofilia, Cátedra, Molino, Escriptors i Consejería Cultura de Asturias, Govern i Institut d’Estudis Andorrans, Ollero y Ramos, Edicions B, Grup RBA, El País Aguilar, La Magrana, Universidad Complutense de Madrid, La Campana, UNED, National Geographic, etc., etc., i unes quantes llibreries de nou i de vell ( al menys 12, aquest any dos o tres + -). Pot ser alguns d’aquests noms no són dels més importants, però alguns ho són i molt.Aquest Saló m’ha decebut molt.

Frases sobre Bibliofília 53 En Montobbio Jover explica com podia haver estat el viatge de l'Acta fins arribar a Ciutadella d'acord amb les dades de què es disposa, en un relat que sembla extret d'un conte de les mil i una nits, en dir que "un home aficionat als llibres i els papers, un mallorquí de cognom Marimón que imaginam mercader i freqüentador dels ports d'orient té ocasió d'adquirir un lot de papers vells. I se'ls emporta per enriquir la seva col·lecció a sa casa de Mallorca. I quan mor, el seu fill Damià Marimon, que els hereta i que devia ser també aficionat als papers ja que examina un per un els col·leccionats per son pare, troba entre ells una estranya Acta Notarial datada a Constantinoble i relativa al setge de Ciutadella. I com que vol congraciar-se amb un noble menorquí, amic seu, Mossèn Joan Martí, Donzell, també aficionat als papers, li regala aquell rar document". No és fins tres anys després, el 1623, que "el lliura als Magnífics Jurats de l'illa que li havien demanat", i aquests al Governador i Capità General Joan de Castellví amb un escrit que per Montobbio "patentitza la bibliofília dels Jurats, el seu profund apreci per la documentació escrita i per la conservació dels llibres" i que fa que acabin demanant "que s'adoptin una sèrie, quasi exagerada, de mesures". Diuen els Jurats que "han tingut a bé de demanar lo dit Acte originalment en el dit Joan Martí i juntament saber d'aquell de on lo havia hagut...", i en dirigir-se al Governador sol·liciten que "sia servit manar que lo dit Acte originalment sia cosit en lo Llibre de Registres de Privilegis Reals que està en la cort de la sua Governació al peu de la present; i d'aquell juntament ab còpia de la present petició, esser-ne donada una o moltes còpies autèntiques fefaents a la Universitat perquè se puga cosir i insertar en lo Llibre Vermell de Reals Privilegis...". Article: “ L’acta de Constantinoble” en el bloc Es poblat d’en Talaiòtic, extret de // redescobrint.blogspot.com/2007710/lacta-de-constantinoble.html    

“ Hay, Sugiere Cyrill Connolly en La caída de Jonathan Edax y otras piezas breves, dos maneras  de arruinarse el gusto por la literatura: la primera consiste en entregarse a la bibliofilia; la segunda, en dedicarse a la crítica literaria. Si ésta, viene a decir, es una tarea a tiempo completo pagada a tiempo parcial en la que el destino de libros ilegibles se rige junto al de libros no leídos, aquélla no es más que una forma degradada de filatelia en la que la lectura es reemplazada por un gesto que consiste en abrir y cerrar un libro para comprobar, con cierta náusea, que no se trata de una primera edición.

    Que tales juicios provengan de un bibliófilo confeso considerado además como uno de los más importantes críticos literarios de este siglo da una idea de con quién estamos tratando...”.   “ Es evidente el simbolismo de esas dos formas de pasión neurótica por los objetos: la preocupación enfermiza por el continente de volúmenes y platos anula el interés por su contenido. En el fondo, el bibliófilo sería al lector lo que el coleccionista de vajillas al gourmet”.   “ La reflexión sobre las perversiones de la bibliofilia pasan del relato al artículo en ‘ Fiebre bibliófila’ o ‘ Los reductores de cabezas’, una sátira contra los excesos de algunas universidades que cuentan con archivos absurdamente exhaustivos sobre la obra de un escritor ( borradores, copias de papel carbón, galeradas, originales mecanografiados y cartas del director de su banco) pero no con la persona del autor, cuya presencia sólo serviría para deteriorar con su manipulación los valiosos manuscritos.”Art: “ Cyrill Connolly: la literatura contra los libros” de Javier Rodríguez Marcos a //cultural.abc.es/historico/semana-38/fijas/libros/escaparate_001.asp  

“ L. És lladre de llibres. S’inicià a llibreries petites de ciutat, quan la lectura era un afer seriós i la gent respectava els homes de lletres, abans de la moda dels quioscs, aquests engendres que han copat els caps de cantó amb mostradors curulls de pornografia barata: Cómo sanar su vida, revistes rosa, superpops i edicions de butxaca d’autores amb glamour i talent telegènic.L. – refinat fins a ma medul.la, incondicional de la literatura, la mitologia i l’art, veritable devora-llibres, bibliòfil empedreït, cleptòman – aspirava a convertir-se en el col.leccionista més famós de la història, i cada cop es marcava fites més i més altes: primeres edicions, manuscrits, incunables... Fins que el vici el portà a la ruïna. Li girà el cervell. El van glapir i condemnar.Ara L. Compleix sentència. És bibliotecari de la presò; s’ha diplomat en Biblioteconomia i Filosofia i Lletres, i, com tothom aquí, diu que és innocent”.

Article “El Bibliòfil”, a eliteratura.balearweb.net/post/37499

“ Els Deu Manaments del Bibliòfil” 

I.            Els llibres estimaràs ab amor inteligent.

II.         Ab la lectura ompliràs tos lleures, preferenment.

III.      Bons llibres adquiriràs, pagantne un preu convenient.

IV.      Dins bell moble’ls guardaràs, teninthi tracte freqüent.

V.         Sols dels llibres blasmaràs, fet indecorosament.

VI.      La obra que manllevaràs no’t quedis... distretament.

VII.   Ta biblioteca tincràs oberta al home sapient. ( Emperò´l vigilaràs per si acàs, discretament.)

VIII.        Els llibres teus sols vendràs en cas de ruïna inminent.

IX.      De tenirlos donaràs gracies al Omnipotent.

X.         Al preveure’l teu traspàs faràs d’ells bon testament. 

Manaments que R. Miquel y Planas diu que els hi ha comunicat un amic i no l’hi ha dit qui era l’autor, en el Discurs proemial del llibre “ Els Cent Aforismes del Bibliòfil”, publicat per R. Miquel y Planas, B, 1924.  

 “ Pero al contrario de la gente que no lee y a la cual los libros la tiene sin cuidado, existe el otro extremo: el de los lectores compulsivos y otro peor aún: el de los bibliófilos, bibliómanos y el de los cazadores de libros raros, ediciones extrañas o bien, de los llamados incunables; es decir, libros únicos en su especie”. Art: “Yo, lector”, de Juan Pablo Picazo en El Regional de México. A http://www.elregional.com.mx/historial/abril05/180405/culturas03.htm

REGISTRO   (REGISTRE ¿)
No sé perquè , l'altre dia em preguntava quin nom té " una o diverses cintes d'aquelles que porten alguns llibres, sobre tot els missals, per fer-les servir com a punts de llibre", i que jo trobo que van molt bé; ho vaig preguntar a persones que treballen en biblioteques, inclosa la Biblioteca de Catalunya, ningú em va poder donar resposta. Una de les persones em va dir que ho buscaria i ja em diria alguna cosa.

He estat un parell de dies buscant per Internet i a diversos diccionaris per tal d'aclarir-me i saber com es diuen aquestes cintes si es que tenen algun nom, podria ser que no tinguin un nom determinat en català , però sí he vist que en castellà, en francès i en anglès tenen un nom ben clar i amb la seva definició.

En el DRAE: Registro: ... 12. Cordón, cinta u otra señal que se pone entre las hojas de los misales, breviarios y otros libros, para manejarlos mejor y consultarlos con facilidad en los lugares convenientes.

En el Diccionario del Español Actual ( Manuel Seco et al): Registro:... 7.- Cinta, unida a la encuadernación de un libro, que sirve para señalar la página en la que se debe iniciar o continuar la lectura.

En el Diccionario de edición, tipografía y artes gráficas ( José Martínez de Sousa). Registro: 6. ( fr. Signet; i. Book-mark, book-marker, marker, register, register ribbon). Cordón, cinta u otra señal semejante que se coloca entre las hojas de ciertos libros como misales, breviarios, biblias, etc., para mantenerlo como punto de lectura”. També s'ha li dona el nom de « Señalizador »

En francès: Signet: 1. Réunion de petits rubans ou filets qu'on insère entre les feuilletes d'un missel pour marquer les endroits que l'on veut retrouver. 2. Ruban fixé au dos d'un volumen sous la tranchefile de la tranche de tête, et destiné à marquer une page.

D'un diccionari català- francès: Signet = cinta que fa de punt en un llibre.

En anglès: Bookmark: is a narrow piece of card, leather, or plastic that you put between the pages of a book so that you can find a particular page again easily. M’agradaria que algú m’ajudés, segurament no deu ser tan difícil o pot ser no hi ha paraula en català per definir aquestes “cintes que fan de punt de llibre”. Si us plau dieu-me alguna cosa, o dieu-me on puc trobar resposta.

“ Aquesta monomanía, per altra part ben ignocent, de comprar els llibres ‘ a metres’ ( axò es, per omplir una extensió previament determinada de prestatges disponibles), ha estat constantment blasmada per bibliòfils de debò. Un amador inteligent y equilibrat sab sempre, per a cada exemplar que posseheix, donar rahó d’alguna particularitat que’l fa estimable als seus ulls; y fins vos dirà, en molts casos, les circumstancies en que va adquirirlo y quin goig o utilitat d’ordre espiritual n’ha conseguit obtenir y pensa obtenirne encara.No feya ni hauría pas pogut fer res d’axò ab els seus llibres aquell  cèlebre Mr. Boulard, notari parisench, que resulta ésser el més característich d’aquests bibliòmans acaparadors. El tal Boulard adquirí, durant molts anys, metre en mà segons diu En Nodier, o a carretades segons conten altres biògrafs, quantitats enormes de llibres, que’s feya portar a sa casa, o, per a parlar més exactament, a una de ses cases, ja que, essent ell propietari de diversos immobles, va anar expulsant, l’un darrera l’altre, els seus llogaters, al objecte de destinar els pisos vacants a ampliar la seva estrafalaria biblioteca. Quan va morir, a setanta anys fets( fou axò en 1825), resultà que tenía vuyt edificis de sis pisos plens de llibres; calculantse en uns 600.000 els volums que havúa arrivar a reunir.” 

 Frase en el Discurs Proemial, per Ramón Miquel y Planas, del llibre “ Els Cent Aforismes del Bibliòfil”, publicat per ell mateix, B, 1924.  

     “ La bibliofilia está estrechamente unida con el ars ligatoria. El bibliófilo es la persona exquisita que sobre todo adora la belleza y la forma. Tal y como nos dice el gran encuadernador Antolín Palomino Olalla en su Autobiografía el arte más nobilísimo es la encuadernación.”

Recensió del llibre: “ La encuadernación renacentista en la Biblioteca del Monasterio de El Escorial: introducción al estudio de la decoración exterior del libro en la España de FelipeII ” de José Luis Checa Cremades , Ed. Ollero&Ramos, M, 1998.

“ Comença per donar, en un sol dístich, la definició y origen de la única bibliofília veritablement tal, la que no pot ésser titllada de bibliomania ni es de témer que hi degeneri may, perque es aquella que atén per igual al fons y a la forma, al esperit y a la materia del llibre: ‘ Llibres: la fam de llegirvos, fa venir set de tenirvos’. Axí diu l’aforisme; y’s pot equiparar aquesta dita ab la d’En Silvestre de Sacy:’ Es pel amor a les lletres que cal ésser conduhit al amor dels llibres’; que’l ja abans esmentat Albert Cim va ferse seva sóts aquesta forma: ‘ No separèm l’amor als llibres del amor a les lletres’. La fòrmula nostra resulta més contundent; té quasi la força d’un precepte fisiològich: fam de llegir, set de possehir llibres... ¿ Y per què no? ¿ No parlèm de fam y de set, tractant del or y de les riqueses? ¿ No es declarada la benaventurança d’aquell que sofreix fam y set de justicia? Doncs també’s pot dir lo mateix respecte dels llibres, subordinant, com ho hem fet, la set de la possessió a la necessitat, al afany, al goig previ de la lectura.

Y’s pot ben creure que, segons estableix un altre dels Aforismes, ‘De bibliòmans poch n’hi ha tants com suposem els profans’, perque sempre, els que no participen d’una afició, solen caure en l’erro de creure maniàtichs tots aquells dels quals saben que la tenen, sense distingir de graus ni de varietats”.

Frase en el Discurs Proemial, per Ramón Miquel y Planas, del llibre “ Els Cent Aforismes del Bibliòfil”, publicat per ell mateix, B, 1924.  

  “ ... la serie de anécdotas, ensayos y divagaciones de Fadiman gira alrededor de su afición a la lectura y de los hallazgos de una vida entera de leer. Todos los textos celebran, de una forma u otra, el hábito y el gusto de los libros, como objetos materiales y como parte central ( todavía lo son, o pueden serlo) de la existencia”.                                                                                                                                                 “ Que eso de la bibliofilia suene tan ajeno, y Fadiman tan rara, es culpa, desde luego, de nuestro modo de pensar. Entre nosotros no prospera el amor por los libros: casi siempre, y desde la escuela, se nos educa para detestarlos y ver su lectura, tan sólo, como una obligación; cuando mucho, como una forma de obtener conocimientos de aplicación inmediata, o una distracción momentánea, o una calificación o un título”.  Art.: “ Del amor por los libros” per Alberto Chimal en el seu blog albertochimal.blogspot.com ( en referència al llibre d’ Anne Fadiman: “ Ex Libris. Confessions of a Common Reader”, Ed. Farrar, Strauss& Giroux, 1998)www.lashistorias.com.mx/blog/?p=43

 Imatge sp9FotologLC4 de Flickr

“ ‘Llibre ben catalogat, prest entre mil es trobat’. Aqui’s pretén que’l bibliòfil tingui degudament catalogats tots els seus volums, lo qual fóra una pràctica ideal. Emperò, com que demanar axò potser sia masa, bastarà que’l bon amador de llibres, aquell que no’ls té sols per ornament o vanitat, sinó que’ls vol llegir, consultarlos, estudiarlos, treuren fruyt una y cent vegades y per tants anys com pugui viure, ordeni la seva llibreria en forma tal que pugui trobar còmodament qualsevol volum que se li ocorri necessitar. Tal es, per cert. La regla que dóna un bibliòfil rus, de nom Sobolstchikoff, citat en la obra del Albert Cim, que duu per títol ‘Le libre’. Diu aquell rus:’ Un llibre ha d’ésser colocat en una biblioteca – ja s’entén, particular -  de manera que no calgui may cercarlo, sinóúnicament pèndrel’”.

Frase en el Discurs Proemial, per Ramón Miquel y Planas, del llibre “ Els Cent Aforismes del Bibliòfil”, publicat per ell mateix, B, 1924.