Biblioaprenent

Venedors. “ El negoci dels llibres vells – m’ha dit - , si us digués el contrari us enganyaria, està avui més arrencat que mai. La crici, lluny d’entorpir-lo, l’ha afavorit considerablement. Avui la gent llegeix igual que fa uns anys. Però avui la gent vol llegir amb el mínim de despeses. Si un volum el pot trobar ací amb un preu rebaixat, serà molt estrany que l’adquireixi en una llibreria. En tot cas, seran aquests establiments els que es ressentiran de la crisi. Nosaltres no ens en sentim gens ni mica, sinó ben al contrari. Avui fem més operacions que mai. Quan les coses van mal dades, una de les primeres solucions que s’acudeixen als barcelonins és la d’esporgar la seva biblioteca. Les ofertes que ens vénen no les podem pas acceptar totes, perquè el mercat no dóna per a tant. Ara mateix, mireu aquesta “ Història Nacional de Catalunya”, d’En Rovira i Virgili. Cinc volums gairebé nous, que he comprat a dos i que vendré a cinc, perquè ja tinc un encàrrec d’un client que fa temps que va al darrera d’aquesta obra. Digueu, doncs, que per a nosaltres, com més crisi hi hagi millor...”.

   Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934.   

“ El Cremallot  y  En Mero compraban saldos y fondos de librerías cuyos dueños morían sin dejar sucesión que quisiese proseguir el negocio. Así vaciaron en 1895 la librería de Piferrer de la plaza del Ángel, que contaba más de dos siglos de existencia. Los fondos de las bibliotecas monacales y los procedentes de colegiatas y abadías suprimidas, no aparecían ya en aquella época en el mercado librario, pues hacía mucho que, o el Estado formó con ellas las bibliotecas provinciales y universitarias, o los particulares que los habían adquirido, por derecho de rapiña, los habían ya malvendido al extranjero o destruido inconscientemente. Con todo, en las librerías de viejo de Llordachs y del Mero, todavía aparecía de vez en cuando algún incunable precioso, algún manuscrito de valor y hasta alguna edición rara. Ejecutorias de nobleza, primeras ediciones de clásicos griegos y latinos, todo aparecía revuelto en las pirámides de volúmenes que tenían el suelo por base y ante las cuales el perfil semítico y perspicaz de don Mariano Aguiló se revolvía buscando la edición codiciada. Su paisano don miguel Victoriano Amer solía acompañarle algunas veces, y más tarde, don Manuel Milà y Fontanals acompañaba a estas tiendas a un joven estudiante santanderino, que cursaba en la Universidad de Barcelona. Llamábase don Marcelino Menéndez y Pelayo. El doctor Luanco, su paisano y maestro, formaba a veces parte de la tertulia bibliográfica que en casa Mero se organizaba,sólo para hablar de libros, y para comprar por un real o dos, las riquezas y rarezas bibliográficas que hoy valen miles de pesetas. Así los Fustagueras, los Valls, los Serra y Pinyana, los Brunet y Bellet, los Leopoldo Rius, Isidro Bonsoms, Faraudo, Mayors, y cien otros, nutrieron los fondos de sus ricas y especializadas bibliotecas y colecciones de grabados y manuscritos”.

  Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.

Encara hi ha gent que busca el vlok ( bloc, blog), l’any 1935 a la Revista Mirador ja sabien on era i en el número 353 del dia 21 de novembre ho deixaven ben clar.

            L’Avlokcedari ( alguns li deien ablogcedari, altres abloccedari i altres Hablog/ccedari) en homenatge a Joan Brossa va estar força bé, crec que aquest any es podria fer una cosa semblant dedicada a Joan Amades, un Amadescedari o alguna cosa així ( VlokFolk, VlokAmades, Avlokmades, etc,...).   

         Jo no puc, però segur que hi ha gent preparada o potser des de l’Associació Cultural Joan Amades ho podrien iniciar.   

         Per cert, volia saber coses sobre Joan Amades, volia comprar alguna biografia, però de moment amb la pàgina de l’Associació Cultural Joan Amades i els articles del Piscolabislibrorum ja vaig fent.

“ Els llibreters barcelonins del tombant del segle foren, per regla general, i amb honorables excepcions, drapaires i bohemis buscavides que mercadejaren el libre sense conèixer-lo, i sense pretendre ( la majoria) d’interpretar-lo. Procedien dels més diversos oficis manuals ( fusters, paletes, matalassers) i trajiquejaren amb llibres talment com si fossin verdures o pells de conill. Sovint eren coneguts pel simple renom, encara amb ressonàncies dels antics oficis ( el ‘Cremallot’, el ‘Matalasser’, l’’Aiguacuit’). Alguns poetes, dels que difícilment escalen el Parnàs, o escriptors sense nom, per afinitat externa amb la lletra impressa també es convertiren en llibreters, com aquell fabulós Joseph Maria Codolosa, que s’anunciava com ‘ el más antiguo vendedor de libros de la calle del Hospital’ ( centre, aleshores, de concentració de botiguetes i postals d’escala de llibreters ‘ de vell’). En Palau ens explica que en Codolosa havia penjat un pintoresc cartell amb aquest versets: 

  ‘ El hombre de este portal  

hace un negocio seguro;  

compra los libros a duro  

y después los vende a real

                          ¿ Qué tal?.

   Catàleg de la Llibreria del Sol i de la Lluna de l’any 1976,p.6-7  

“ Libros raros por su escasez, por tratarse de un ejemplar de una edición restringida; libros únicos por su encuadernación, o porque sólo queden uno o dos ejemplares en todo el mundo, incluso porque ya no exista y se sepa que haya existido: avatares diversos han causado la desaparición del libro, pero no de su rastro o memoria. Cualquier motivo ajeno al texto, como una encuadernación artística, anotaciones manuscritas o ilustraciones originales de algún personaje célebre sobre el propio ejemplar pueden hacer de un ejemplar un libro singular”. 

               Inici Art. “Libros con biografía” de l' Eva Muñoz a Cultura_La Vanguardia del 19 d’abril de 2006.

“ La Bibliofília modernista omple els primers anys del nostre segle i és el resultat de la fusió de dos corrents: un de filiació romàntica, que es compongué principalment de col.leccionistes i erudits, molt vinculats a la tradició i a l’Arqueologia, i un altre integrat per artistes, que conreaven el gravat i il.lustraven llibres. Entre ells hi havia estretes relacions, la qual cosa originà una producció eclèctica, barreja d’arqueologisme i d’invenció, molt d’acord amb l’estètica que aleshores regnava a Catalunya. Uns i altres comptaren amb la cooperació de valuosos artesans, que donaren forma als seus projectes editorials.”

Article de Pere Bohigas a Serra d’Or, n 135 de desembre de 1970.

   “ Otro de sus defectillos es el de coleccionar libros antiguos. Su opinión es que este tema es un ‘rollo’ y no interesa más que a cuatro chalados como él”. 

Inici entrevista a José Antonio de Juan per Pilar Buil Pueyo ( esposa) a la revista “El Gurrión” ( Labuerda) de febrer de 2006.

“ –Però, perquè conegueu millor la classe de tipus que ha produït l’afició als llibres – segueix dient-nos – us vull llegir alguns fragments de l’admirable obra d’Albert Cim “ Le Livre”. ‘El bibliòlatra, escrigué aquest autor, igual que el bibliòman i el bibliòfil, és, molt sovint, al mateix temps, un ‘bibliòtaf’, un ‘enterrallibres’. En efecte, semblant a l’avar que amaga el seu tresor, parió de l’enamorat que no fia la seva promesa a ningú, l’apassionat pel llibre, lògicament i fatalment, ha de guardar per ell sol, amb una gelosa atenció, l’objecte de la seva passió’.Aquests fèrvids enamorats dels bells llibres i de les magnífiques i sumptuoses relligadures han estat un bon tros mal classificats per un cronista del segle passat, Edmond Texier, autor durant llarg temps molt apreciat.‘De tots els éssers creats per Déu – ens llegeix el nostre interlocutor amb un exemplar de ‘Les choses du temps present Collectionneurs et Bibliomanes’ d’Edmond Texier, obert a la pàgina 145 – el bibliòfal és, sense cap dubte, el més egoïsta i el més ferotge. La passió de l’or no és res comparada amb la del llibre. La gent no s’explicarà mai totes les passions malsanes que agiten l’ànima d’un amant del llibre vell davant un exemplar únic o, àdhuc, anotat com a rar en algun catàleg. Per arribar a aconseguir aquest exemplar no vacil.la a cometre tota mena d’informalitats i de grosseries, i n’hi hauria alguns que, àdhuc, acabarien per cometre algun crim...’.-Es exagerat, això¡ - interrompem.-No ho cregueu. Per a posseir determinats llibres, s’han comès crims, assassinats de debò – ens diu el llibreter, i, tot seguit, reprèn la lectura -.’El fet següent que passà a Londres, demostrarà millor que tot el que us pugui dir a quins excessos pot deixar portar-se un home ben educat, que no sàpiga refrenar el dimoni bibliogràfic. Dos gentlemans, grans aficionats, convingueren de fer editar, pagant-ne ambdós les despeses, per Wittigham, el més celebrat impressor d’Anglaterra aleshores, un llibre del qual tan sols en serien tirats dos exemplars únics. Demanen el paper, fan comprar tipus de lletra nous, vetllen la impressió i el tiratge, i no estalvien res per fer d’aquests dos exemplars, enriquits per gravats originals, les dues meravelles de la tipografia moderna. Imprimida l’edició, és duta a casa del relligador, el qual dóna als dos volums una cobertura esplèndida i el més semblant possible. Així els nostres dos gentlemans passen a posseir cadascun un tresor. Es que potser creieu que aquests dos homes son feliços? Res d’això: l’un enveja l’exemplar de l’altre. Passat algun temps, un d’ells ha de sortir de viatge. Així que és fora, l’altre, amb el seu exemplar sota el braç va a casa d’ell, i demana a la dona d’aquell que li deixi per un moment el segon exemplar, per tal de comparar, diu, els gravats de l’un amb els de l’altre. La dona, sense desconfiar, lliura el volum, que l’amic aparenta fullejar amb la més gran atenció, i del qual estripa, aprofitant un moment que resta sol, dos o tres fulls; després de la qual cosa torna l’exemplar, i s’adreça , triomfant, cap a casa seva, amb el seu exemplar, d’ara endavant únic. Quan torna el propietari de l’exemplar mutilat i s’assabenta de la visita de l’amic, examina el seu llibre, i en veure el que aquell li ha fet, el denúncia al jutge. El mutilador és condemnat a 2.000 lliures de perjudicis i interessos. La Societat dels Bibliòfils vol borrar de la seva llista el nom del culpable, però aquest es presenta i, amb energia, amb convicció, diu davant els membres de l’esmentada Societat:’Qui és de vosaltres què no hauria fet el mateix que jo?’ ‘Es cert¡’, replica un dels membres, i el seu nom no fou borrat’. 

Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim d’Agustí Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)

Foto: Arithmetica practica y speculativa de Juan Pérez de Moya. Salamanca, Matias Gast, 1562 (Foto tomado del vlok Bibliotranstornado)

“ Els bibliòfils també eren pesats; perquè com que no saben parlar d’altra cosa que de llibres a la llarga es tornen monòtons i ensopits i fins cansen la familia. Llur cervell es va desenquadernant lentament i acaben tots fent-se insuportables. Com a llibre d’experiència us recomano, doncs, que procureu defugir-los sempre que us sigui posible i si us veieu obligats a haver d’aguantar-los, féu sempre per manera de donar-los la raó, puix que malgrat que són uns simples pacífics, acostumen a tenir mala llengua. Si hom els contradiu, després van d’ací d’allà bescant-vos constantment. El pobre llibreter que és vist de cua d’ull per algun bibliòfil, ja podeu dir que està ben llest”.

  EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp.123. 

 “ No importa que no compremos nada: mirar es un placer constante para el que padece la fiebre de las primeras ediciones. Tocar primeras ediciones que uno nunca había visto antes sino en fotografía”.              

               “La fiebre de las primeras ediciones”, Art. De Juan Bonilla citat per El Bibliómano, Gener 2006, en el seu bloc La Coctelera. http://www.espacioblog.com/el-bibliomano/post/2006/01/09/la-fiebre-las-primeras-ediciones

“ Semblarà també paradoxal que vulguem classificar com a enemics dels llibres als mai prou lloats bibliòfils, estrenus i simpàtics col.leccionistes, la dèria dels quals ha estat molt profitosa per al món de les lletres. Hem de dir que ho fem a contracor, però no tenim més remei que catalogar-los dintre de la nostra llista, perquè malgrat tot creiem que s’ho mereixen. Com és lògic, hi ha excepcions i categories, però això mateix és un dels motius pels quals creiem que els hem d’incloure en els nostres blasmes. És ben cert que, gràcies a les seves afeccions, han estat retrobades obres i edicions que fatalment s’haurien perdut, víctimes d’algun dels altres enemics que hem enumerat abans; però no és menys cert que gràcies a llurs manies s’han perdut obres que difícilment podran ser retrobades. El bibliòfil és per antonomàsia un gran enemic i un gran amic alhora dels llibres. No volem pas referir-nos als bibliòfils humils, enamorats dels vells llibres, a vegades mal relligats, que compren per pocs diners perquè llurs cabals són migrats, però que malgrat tot senten la passió pels llibres, sincera, sense artifici, filla d’aquest bon sentiment que és el culte de l’esperit; admirable passió que és molt més que un plaer, que és gairebé una virtut”. 

               EROLES, Emili: “Memòries d’un llibre vell”, Ed. Pòrtic, B, 1971; pp. 458-459. 

 “ La posibilidad de recuperación de cantidades masivas de información que se encuentra disponible en la www es uno de los ángulos más atractivos de Internet, que nos puede volver como el bibliófilo que compraba más libros que los que podía llegar a leer en toda su vida. Y es que el afán de posesión del libro superaba el afán – y la capacidad humana – de su lectura”.               “ Al bajar o descargar un texto de Internet, inclusive un libro completo, se crea la sensación de apropiación del contenido del libro. También con los libros sucede lo mismo: el libro es, además de un medio para organizar la información de modo conveniente, un objeto estético, un objeto de colección. Y todo lector más o menos patológico es fetichista con los libros”. 

Art. “El tiempo de Internet” de Sergio Bertozzi a http://www.america.fapyd.unr.edu.ar/el/data/e-papers/+pdf/tiempo-internet.pdf.

APUNT  NO  Text si, article si, comunicació si, anunci si, notícia si, nota si, carta si, escrit si, poesia si, anotació si, qualsevol cosa si, etc si, història si, quatre ratlles si, comentari si, missatge si, crítica si, APUNT NO.

 Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística, n. 28, 23 febrer 2009: Aprovació de la forma APUNT per referir-se a la paraula anglesa POST. Es basa en poques coses i diuen : “..., pot considerar-se una denominació lingüísticament i semànticament adequada – a partir del significat del verb APUNTAR, del qual deriva APUNT”, i :

 APUNTAR ( DIEC2 + Enciclopèdia Catalana):

 1.       v.tr. Prendre nota ( d’alguna cosa).

2.      1. tr. Inscriure en una llista.

2.   2. intr. Pron. S’apuntava a totes les iniciatives culturals.

3.      tr. Algú, posar sobre una carta, assenyalar de qualsevol manera (la quantitat que vol jugar).

4.      tr. Insinuar, tocar lleugerament ( un assumpte, una matèria) en una conversa, un discrus, etc.

5.      1.tr. Anar dictant baix a algú ( allò que ha de dir) quan la memòria li manca, quan no ho sap bé, etc.

5.      2.tr. L’apuntador, dictar en veu baixa ( el text de la peça) als actors.

 APUNT ( DIEC2+Enciclopèdia Catalana):

1.       Dibuix o pintura feta de pressa, amb poques línies o pinzellades...

2.      Notes més o menys sumàries presses en llegir un llibre, un document, etc., en escoltar una explicació, un discurs, etc., per ajudar-ne la recordança o aprofitar-les a qualsevol altre fi.

 Crec que del verb APUNTAR i de la seva derivació APUNT poca consideració lingüística i semàntica adequada es pot treure. Però no soc expert en aquestes coses i segur que ja ho explicaran millor.

 POST: vol dir moltes coses diferents, moltes. Una cosa que ens pot ajudar és:Http://dictionary.reference.com:... Computers: ... To place text on a web site. 

A la Neoloteca de Termcat posen :

“APUNT: Text que un internauta publica en un fòrum o en un bloc.

     Nota: Els apunts també poden ser, de vegades, imatges o altres arxius associats.

     Nota: Segons el context, també poden ser adequades com a denominacions d’aquest concepte, entre d’altres, les formes aportació, comentari, intervenció, nota, missatge o, quan el text té una certa especialització i extensió, article”. 

Vaig recordar una marca de paperets de color grog ( i d’altres colors) d’aquests que s’enganxen amb coses escrites i notes per deixar penjades en qualsevol lloc, el nom es POST-IT i crec que la seva funció és molt semblant a les coses que posem en els nostres vloks. A vegades he posat article, d’altres “post” ( entre cometes), altres sense cometes, i he posat més noms; escriuré, deixaré notes, notícies, comentaris i altres coses i i mai posaré APUNT, no APUNTARÉ res.