Biblioaprenent

 “ Mentrestant, han anat passant els dies i les setmanes. El llibre s’ha escapat de la vostra tutela. Gairebé l’heu perdut de vista. De quan en quan el retrobeu, i teniu la satisfacció de constatar que la teva amistat és sol.licitada. El trobeu a la butxaca de l’amic, a la mà del desconegut, als prestatges de les llibreries. El llibre s’ha cercat bones companyies, i podeu estar tranquil quant al seu futur. Però heus ací que un dia vagueu Rambles avall, amb la cigarreta als llavis, i el pas d’un home desvagat. Vagueu Rambles avall, i arribeu al final. No teniu una feina concreta, i les barraques de libres vells se us ofereixen com una espontània solució per al vostre avorriment. No és pas la primera vegada que hi aneu. Fa temps ja que coneixeu aquella fira del paper imprès, on les obres més rigorosament intrascendents i els volums de més categoria històrica jeuen plegats en una barreja delirant de races, de sexes i de costums... I allà, en l’aiguabarreig del paper polsós, retrobeu la vostra obra. No us preocupeu. Per a arribar a la Història, mai serà per demés una avantsala en aquest indret”.

   Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934. 

 “ Yo sabía de aquellos cuya pasión colectora les inducía a acumular en su casa el mayor número de volúmenes posible, cualesquiera que fuese su especie, con tal de conseguir la biblioteca particular más copiosa posible, a cuyo fin dedicaban todo su esfuerzo, dinero y medios, incluso los más dudosos. ( Ahí está el célebre Richard Heber, que al final de sus días había atesorado más de cien mil volúmenes repartidos en ocho casas.) Sabía de quienes todo su afán era llenar una habitación de libros hasta el techo y para ello iban almacenando en ella paquetes enteros de libros que ni siquiera se molestaban en abrir ( como aquel conde de Estrées, citado por Saint-Simon, el cual tenía 52.000 volúmenes que permanecieron toda su vida empaquetados en el local que para este objeto le había prestado su hermana en el palacio de Luvois). Sabía también de biblioparvos – gentes tacañas de libros -, y de bibliotafios – enterradores de libros -, cuya obsesión era adquirirlos para, seguidamente, encerrarlos bajo llave en arcones, armarios,baúles y cajas fuertes para que no se los viese nadie, o de reconocidos cleptómanos y robadores de libros...”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57

No       ,        ,   N0 

No, Avui, no (2) 

                       El 12 de setembre de 2008 vaig escriure en el meu vlok " No, Avui+, No". Parlava dels diaris en general i de l'Avui en particular.

  Avui vull tornar a escriure de l'Avui perquè cada dia em defrauda més. 

 7 de febrer de 2009: Suplement Cultura ( Suplement setmanal de llibres i art).

  Té 20 pàgines, la lletra es de mida més gran que la normal de la resta del diari: 

Primera pàgina: foto de Darwin en blanc i blau.

  Espais en blanc: quasi 2 pàgines.

  Espai ocupat per fotografies: quasi 5 pàgines.

  Anuncis: 1 pàgina i una miqueta més.

  Pàgines escrites: 20 - (+-)8 = 12 de 20 (+-).

  La lletra és més grossa i els tamanys  dels titulars van des de 14-16-18 a 100 (+-); no ho sé exactament, com a mostra a les pàgines 8-9 parlen de Darwin, hi posen el seu cognom ( 6 lletres) com a títol, ocupant al menys mitja pàgina i hi afegeixen 3 fotografies que sumades als diferents titulars i frases als marges donen un article d'una pàgina escassa. 

  Crítiques de llibres: ja ho vaig escriure, però hi afegeixo quelcom més, això de les puntuacions d'1 a 5 no m'agrada. Segons els crítics, 1: Dolent, 2: Regular, 3: Bo, 4: Molt Bo, 5: Excel.lent. Crec que el 2 sobra, o es bó o és dolent ( o t'agrada o no t'agrada), o molt bo o molt dolent i si voleu, fins i tot, excel.lent, etc. Però Regular ¡¡¡, no em sembla apropiat per un llibre. I es possible que molta gent pensi que no val la pena llegir un llibre considerat Regular, que potser és molt millor del que diu el "crític", aquestes coses són, crec, molt variables, molt de cadascú. 

 En el cas d'avui, el llibre considerat Regular ocupa 1 pàgina del suplement Cultura, bé mitja, doncs l'altra meitat està ocupada per una foto gran de l'autor i una petita del llibre i titulars a quin més gran, penso que dedicar una pàgina sencera a un llibre d'aquesta mena és una pèrdua de temps i d'espai.

 Per acabar-ho d'arrodonir, a la pàgina 2 i en l'apartat "Jo ja ho sabia", escriuen: ‘INFRAESTRUCTURA: "Qui no llegeix és perquè no vol... ACABEN DE PUBLICAR " Llibreries de Barcelona", una guia...’ .ACABEN DE PUBLICAR em sembla una falta de professionalitat de l'autor de l'article o al menys denota que no està al dia de publicacions.

  Aquest llibre el van publicar el novembre de 2008, fa més de 3 mesos, crec que ACABEN DE PUBLICAR seria més afortunat si el llibre hagués estat editat aquesta setmana o l'anterior, però si ja fa 3 mesos em sembla fora de lloc.

   Ah¡ i el llibre té bastants errors, ja em vam parlar en el vlok Diari d’un llibre vell ( 11 novembre 2008), però hi torno, ja que a l’Avui està d’actualitat i li sembla molt interessant.  Només quatre coses: 1: hi falten llibreries de vell molt importants, 2: diuen en el llibre que unes poques llibreries tenen contacte o estan a Iberlibro o a Uniliber quan de les de vell, rars, usats, saldo, etc., el 90% al menys són en aquests llocs o a Internet, 3: d’algunes llibreries diuen moltes, moltíssimes coses i escriuen moltes línies, d’altres quasi no diuen res, algunes nomès 1 línia.

  Hi ha més coses, però, per acabar, d’una llibreria diuen “ estan col.locats amb força rigor” ( els llibres) i penso o que no hi han entrat o que no ho han mirat tot, es una llibreria amb algunes coses més o menys ordenades, però el 70% o més dels llibres estan posats per anar buscant i anar trovant qualsevol cosa a qualsevol lloc.

    En fi potser hi te alguna cosa a veure que Columna i Avui estiguin en el Grup Planeta. 

         Bé, jo volia parlar de l’Avui, ho sento. Però curiosament en el Quadern d’El País del dijous amb 8 pàgines amb fotos i anuncis quasi hi ha més informació que en tot el Suplement Cultura de l’Avui.

“ No es que jo menysprehi les relligadures esplèndides d’ara, que són molt enginyoses y devegades són petits quadres en mosaich ahont s’hi veuen llirs, iris, carts, perfils de dones y caps de morts. La execució es d’una perfecció abans may assolida. Fins quan la decoració sols consisteix en filets, petits ferros o plaques, resulten d’una netedat y exactitut que no havien pogut lograr los antichs dauradors.Mes ¿ què us diré jo? Precisament lo que més me plau en los dibuixos de les antigues relligadures es que no són d’una geometría irreprotxable; sempre hi notarèu un tremolor ò vacilació en les ratlles que’ns recorda y’ns fa reviure la mà en acció del obrer. Afegiu que’l temps ha entelat deliciosament l’or y que ha donat a les pells, sobretot a les vermelles y verdes, uns tons d’una dolçor, d’una riquesa, d’una sumptuositat mitj apagada, d’un esmortuhiment y fins podriem dir d’una unció inimitables.Y encara no ho he dit tot: lo contingut d’aquests llibres vells sembla millor qu’en una reimpressió moderna. Parlo especialment de certs textes de segona calitat, que són curiosos, qu’havien semblat bons y encara conserven llur mèrit, però que costa molt de llegirlos en una edició d’ara. Donchs bé: llegiulos en la edició antiga, sobre’l paper y ab les lletres que li foren contemporanies, y la lectura vos serà fàcil. Vos succehirà com si la vista y’l contacte del vell llibre un inclinés al estat d’esperit dels passats pera’ls qui aquelles histories y moralitats foren escrites. Les locucions avuy arcaiques no us sorpendràn tant y entrarèu insensiblement en l’estil d’afectació ò de pedantisme propi del temps en que fou estampada aquesta venerable velluria. Y diré més; jo’m penso que fins los grans escriptors guanyen llegintlos en una edició de llur temps. ¿ Y no dich res si aquesta es la primera, la edició original”. 

 Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).  

 “ Yo sabía de sujetos que se parecían por un único libro – uno tan sólo – y que todo su afán era llegar a conseguirlo, aunque el tal libro no hubiese existido jamás, y de otros que sólo les interesaba coleccionar los de un solo tema, o de un solo autor, editor, impresor o encuadernador; de un determinado tamaño ( del grande folio al pequeñísimo 32 vo., pasando por los cazines en 18 vo.), de un particular período o incluso de un año. Yo sabía de quienes se dedicaban exclusivamente a las ediciones prínceps o a los incunables, o de quienes preferían los ejemplares de segunda mano, o los ad usum Delphini, los intonsos, los defectuosos, los censurados o los prohibidos...; o bien de quienes se especializaban en algunas partes concretas, tales como ciertas portadas, colofones, viñetas, estampas, tejuelos, ex libris, guardas, cul-de-lampes,  fe de erratas, dedicatorias, autógrafas, restituatur... y a los que el resto del libro les importaba muy poco o nada”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57.

“ Més tard, quan la nit cau i el barri pren aquell polsim tèrbol que li ha donat fama, les barraques s’il.luminen amb una llum esblaimada d’agonia d’acetilèn, la qual envermelleix una corrua de gent que passa i hi fa el nas sense entretenir-se gaire; que fulleja, ací i allà, algun petit llibret de presència insignificant. L’hora de la literatura higiènico-venèria ha arribat. Molta Higiene Sexual. Moltes Físiques de l’Amor. Molt d’El Instinto Sexual... Llibres de l’hora del capvespre a Santa Madrona.Els bustos greus i severíssims d’Esculapi i Hipòcrates, vistos a través de la fantasia d’un dibuixant de cromos de tauletes de xocolata d’aquells que historiaren la guerra del Rif per a la casa Juncosa, encapçalen i enquadren una obra d’una importància cabdal segons el títol: La Calipedia Moderna. Conocimientos para la vida privada.Allò de Los Misterios de la Inquisicion corre de mà en mà i és fullejat amb interès per certa classe de públic en els quals els soldats de les Drassanes son majoria. Aquell soterani de claustre, lúgubre, de les cobertes, gravat terrorífic on uns frares, rodejats de torxes enceses, rosteixen a l’ast una dona tota nueta, és un imant per als encuriosits passants d’aquesta hora del capvespre.Entre tanta calipèdia i tanta literatura de lacais, una absència, sortosament, es remarca. La del llibre català. El nostre llibre no abunda en aquests llocs de llibres rebutjats. El lector de llibres catalans no es desprèn tan fàcilment dels deus ( seus) amics. La qualitat, la finesa, la estilització, el gust dels nostres impressors, dels nostres editors, ressalta i brilla amb unes arestes prou fines i vives perquè hom s’adoni sense esforç de tots els pocs i de cada un dels que hi ha entre tanta paperassa impresa encapçalada amb grollera coloraina.  Llavors ens adonem que l’art d’imprimir llibres és un art ben català. Cada cop que en veiem sotsobrar un en aquesta mena d’apocalipsi literària de Santa Madrona, no podem menys que rescatar-lo.Quan mitja nit s’atansa, les barraques tancades projecten sobre l’empedrat humit i tortuós de les Drassanes una taca bruna. A dintre, com en el somni del fabricant de nines,  en el recó de les meravelles una pantomima comença. Els mil i un personatges escampats pel fullam de les prestatgeries,  premsats dintre d’aquell atapeïment de volums arrenglerats senten la fressa del barri que els envolta i prenen nova vida. És llavors que l’atribulada Valentina surt del braç del Comte Arnau i junt amb els frares de la Inquisició, la Dama de les Camèlies, la família Lloberola i els quatre Mosqueters obren la dansa i ballen uns rigodons amb música de Mozart, mentre Orlando Furioso grata l’estradivàrius i el Divino Impaciente, esverat, damunt un empostissat de Calipèdies i Credos Libertadores, aixeca les mans enlaire i posa els ulls en blanc mentre per la banda de fora un ca vagabund s’apropa zigzaguejant a les tanques de fusta i discretament aixeca la pota del darrera... Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.

 “ Desde 1632 el gremi de llibreters exercia un ampli control sobre la producció de les ‘menudències’ ( llibretes generalment per a l’ensenyament de lletres i de la doctrina cristiana, com les beceroles, flantems, pelegrins, salms, llibres del Roser o les Doctrines de Ledesma i Orriols) ja que s’havia arrogat el dret exclusiu d’encarregar-ne la impressió a un únic individu. Els llibreters estaven obligats a comprar-li la producció a ell. Aquests carregaven sobre els impresos fets les operacions de plegat,cosit i  - si el client ho demanava – l’enquadernació. No estractava strictu sensu d’un privilegi gremial, perquè qualsevol impressor podia estampar-los. Tanmateix, a la pràctica era un autèntic monopoli donades les grans dificultats que els impressors trobaven pel seu despatx. Aquests no formaven part del gremi. Agrupats des de 1632 en la germandat de Sant Joan Evangelista ( del tipus religioso-assistencial), formaren un gremi propi el 1684, al mig d’un dur plet judicial començat tretze anys abans. Però no sobrevisqué a les pressions dels llibreters, que l’any següent obtindrien de les autoritats municipals la revocació de les seves ordinacions.

 Article: “ El Món del llibre a la Barcelona del set-cents” de Javier Burgos a L’Avenç, 198 de gener de 1996, p. 32.

“ Migdia a Santa Madrona sota l’escall del sol és l’hora de literatura proletària. Tot el paperam escrit que soluciona la lluita de classes té una gran sortida en aquesta hora. Tota la literatura de cara al carrer de títols ressonantsi més o menys socials, comença a vendre-s’hi... De Jaca a Sallent, Al servicio del Pueblo, Qué es Socialismo, Colectivismo, Sindicalismo, Comunismo, Bolchevismo, Espartaquismo, Menchevismo, Reformismo, Cooperativismo, Solidarismo, Anarquismo...¿ Hora de literatura transcendent i melodramàtica editada per Maucci i els de la seva escola... ¿ Quién fue Jesucristo? I d’autors no pas menys transcendentals com el baró de Hollbach...Mitja tarda. Allau de gent bigarrada que cerquen i troben les coses més diferents i oposades. Un bohemi se’n duu Del Born al Plata de Rossinyol. Un intel.lectual carrega amb un volum ben relligat de La Revista de 1926 amb un índex considerable on figuren Crexells, Joaquim Folguera, Soldevila, Puig i Ferreter, Guerau de Liost i d’altres. Tot plegat per catorze rals... Un menestral, bon pare de familia, s’acosta al taulell i amb mà decidida pren un llibre tot esperançador: Cómo se cura el estreñimiento y la diarrea. Per ell, sens dubte, es tracta d’una troballa sense parió. Un artiller, atret pel cromo de sang i fetge de la coberta, compra una obra de Gorki per a la seva promesa.Una edició madrilenya de Por la Concordia de Cambó, naufraga enmig d’un oceà de novel.les semanals, de contes de Calleja i de fullets de literatura detectivesca a trenta cèntims”. 

Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934. 

 “ Probado es que el frenesí por los libros apenas conoce límites. Amantes sunt amentes.  Las búsquedas obstinadas y perseverantes, las incesantes compras y adquisiciones, las pesquisas constantes e indesmayables, constituyen el eje y centro de la actividad del bibliómano, ese ser abocado a ser víctima de aquello que más aprecia. A diferencia del bibliófilo, el bibliómano no posee los libros, sino que se ve poseído por ellos, como certeramente apunta Escuret en su Medicina de las pasiones. No escoge los libros, los amasa. Es un individuo descontento, cuando no infeliz, perpetuamente insatisfecho, pues al momentáneo disfrute de una nueva adquisición largamente anhelada acompaña casi siempre el deseo irresistible, voraz, de otros libros que irremediablemente se verá impelido a agenciarse por todos los medios a su alcance”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp.56

El 1939 tornà al despatx del carrer de Girona, 47, i va revenir-li l’afecció apasionada pels llibres. En comprava molts, entre els quals tots els de bibliòfil, i acabà tenin-ne un pis ple. I va muntar una tertúlia al seu despatx amb Josep Porter, Josep M. De Sagarra, Miquel Llor, Josep Brugalla, o fins el meu pare, qui de vegades li havia ofert algun llibre bo i Vall declinava l’oferta i, per torna, li’n regalava un altre. A la Galeria Syra, Vall s’hi deixava caure alguna tarda i hi feia estada. Així va fer amistat amb Pere Pruna, Olivé Busquets, Josep de Togores, Olga Sacharoff, etc.El 1946, però amb data de 1935, Vall publicà en edició de bibliòfil Cinc contes de Miquel Llor. I del 1953 al 1965 edità prop de deu obres a la col.lecció “ Els cinquanta-cinc”, títol que al-ludia al tiratge de la sèrie de bibliòfil. Hi publicà obres de Wilde ( en versió de Joan Cortés), Les olímpiques de Píndar i Sonets de Shakespeare ( traduïts per Joan Triadú), un llibre d’aquest darrer sobre el Collsacabra, Epipsychidion de Shelley traduït pel meu pare, els versos de Kavafis i del “ corneta Rilke”, ambdós en versió de Carles Riba, que Vall va ajudar durant un període perquè pogués fer les traduccions. Va tenir problemes amb censura, però en prescindia. Com a màxim hi posava una frase per fer veure que eran edicions privades. Em deia que mai no hi va perdre diners, que s’hi divertia molt i que grans biblioteques estrangeres li reclamaven els llibres”.

 En l’article “ El bibliòfils Josep M. Vall i Miquel Plana” d’Albert Manent a Serra d’Or, nº 360 de desembre de 1989. 

  “ El tener en nuestras manos la primera edición de un libro de un autor memorable es emocionante. Siempre recordaré cuando fui dueño de la primera edición de Azul... (1888) de Rubén Darío. Esa es otra historia. El libro debe ser venerado, y a pesar de la cibernética, el correo electrónico, y la red con sus múltiples raicillas, seguirá siendo el principal punto de referencia para el genuino conocimiento. Alabada sea la tinta; púrpura, roja, negra, en la nueva civilización del libro.En el III Congreso Internacional de la Lengua, celebrado en Rosario, Argentina, el 20 de noviembre, 2004, José Saramago dijo:’ hagan lo que hagan la Internet y la computadora, no hay nada en el mundo que pueda sustituir al libro. ¿ Por qué? Porque sobre la página de un libro se puede llorar, pero no se puede llorar sobre el disco duro de la computadora’. El demiurgo Borges ya había dicho: ‘ De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su brazo. Ero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación’. 

 Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata. A http://people.hofstra.edu/miguel-angel_zapata/essays/Bibliofilia.pdf

“ El nou gremi, ara ja de llibreters i impressors, nasqué el 1787, essent aprovades les seves ordinacions pel Consell de Castella al 1789. Significà la fi de la llarga sèrie de conflictes que havien enfrontat els dos oficis del llibre? Qui es va incorporar al gremi d’immediat van ser els propietaris de taller: eren ells els que havien negociat amb els llibreters el contingut de les noves ordinacions. Però els oficials impressors es negaren, obrint un nou pret contra el gremi en defensa de la seva condició de treballadors lliures. Ja al 1785 aquests oficials s’havien enfrontat amb els seus patrons: es van reunir ‘ clandestinament’ per exigir una pujada dels salaris, sota l’amenaça d’abandonar el seus treballs. I, en aquells moments, n’hi havia molta, de feina, a les impremtes¡ Sembla que els oficials eren pocs per cobrir tota la feina. Així ho reconeixien els mateixos amos de les impremtes, que els acusaven d’indubordinació i de disuadir els aprenents dient-los que si continuaven a l’ofici d’estamper serien uns pobres miserables. Els arguments es tornen a repetir, ara per part del gremi, davant la negativa dels oficials a subjectar-se a la corporació. La seva incorporació no es produí fins el 1794, previa signatura de dues concòrdies que milloraren les seves condicions d’ingrès”. 

Article: “ El Món del llibre a la Barcelona del set-cents” de Javier Burgos a L’Avenç, 198 de gener de 1996, pp. 35.

Es ben cert que tots los coleccionistes – mentres l’objecte de llur manía no sia de total absurditat – són respectables en un ò altre aspecte. Ells són los que combaten y retarden en certa manera la universal y inevitable destrucció; salven y conserven lo passat, lo passat selecte.Y jo penso qu’entre tots los coleccionistes aquell qui sent afició pels llibres vells està més inspirat que0ls altres. Perquè no sols conserva, com fan los demés, un objecte d’art ( en aquest cas potser la enquadernació, de bellesa tan espiritual com mecànica), sinó que també conserva allò que per medi de la lletra estampada, fou la expressió directa del esperit. Y fins devegades sol conseguir, per l’afortunada reunió d’aquests tres elements: vella relligadura armoriada, text important y procedencia ilustre, la possessió y guarda de fragments d’història tres voltes viva”. 

                Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).  

“ Las pasiones – animi pathemeta, affectus animi – son deseos  inmoderados, necesidades orgánicas sentidas con sobrada fuerza y violencia. La pasión por los libros – y sé lo que me digo – es una pasión egoísta, excluyente y reconcentrada en sí misma, capaz de proporcionar placeres inmensos, pero también tormentos insufribles; de favorecer altas miras espirituales, pero de alimentar igualmente los más impensables comportamientos y bajas acciones – incluso criminales – en aquellos que la padecen; una pasión, en fin, tiránica y absorvente que ha llevado a más de uno al borde del puro desvarío y de la ruina física y moral. Ejemplos de lo que digo no faltan por desgracia, y en el decurso de los tiempos, pasados y actuales, se pueden encontrar multitud de casos para todos los gustos. Yo mismo podría ser uno de ellos”. 

                        “Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz,

Espasa Calpe, M, 1989, pp. 55.