“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y Jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fondre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762... essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música mobibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.   

                      “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.

Comments

 

“ Un llibreter de vell ha de sentir una estima especial pels llibres, ha de tenir el neguit d’ampliar els seus coneixements i d’apreciar el material que li passa per les mans. Almenys C. No concep que algú que no ho senti així es pugui dedicar a aquesta professió- A ell mateix, un particular interès pels llibres el va fer decidir-se ‘ el fer saberut, el voler saber coses, el voler recuperar la història, els costums del passat, juntament a la meva estima pels llibres va ser decisori’. I així s’explica que quan es troba un exemplar molt buscat, se senti còmplice del col.leccionista i gaudeixin plegats de la troballa.? Sense aquestes característiques, difícilment un llibreter de vell tirarà endavant. Perquè has de lluitar molt, llegir molt, estar al cas de moltes coses i sense aquesta base es poden fer quatre coses puntuals, però res més’, afirma.Una opinió corroborada per MG ‘ és una professió que qui la fa en gaudeix. T’has d’estimar la feina, perquè la gent es pensa que compres un llibre i el poses en un prestatge i ja està. I no és així’. Efectivament, quan un llibreter comprova el seu estat, el neteja i l’arregla, el valora, fa un estudi sobre l’edició i es preocupa de saber si hi ha un mercat establert buscant-lo. Un munt d’hores invertides per amor a l’art, ja que de cap manera poden revertir en el preu de venda del llibre. Com diu G. ‘ aquesta és una professió que et dóna per anar vivint, però poca cosa més. No conec cap llibreter que s’hagi fet ric venent llibres de vell’”. 

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 8-9  

 “La impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres va imprimir El primer llibre d’ex-libris d’en Triadó (1906), obra cabdal de la impremta modernista. ‘L’Avenç, del 1891, està estretament lligat al moviment literari renovador del començament de segle i fou un centre d’irradiació del Modernisme literari. L’excel.lent impremta de Fidel Giró, fundada l’any 1886, publicà dins aquest segle algunes belles edicions, entre d’altres els vols. II i III de l’esmentada ‘Revista Ibèrica d’Ex-libris’, el Canigó, il.lustrat per Alexandre de Riquer ( 1902), Ayres del Montseny, amb reproduccions de pintures i vinyetes de Josep Triadó ( 1911), la bellíssima edició de Dafnis y Cloe; els dos volums de ‘Bibliofília’ (1914-1917) i altres edicions de Ramon Miquel y Planas”.  

  Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.182.

Comments

 

“ Un industrial, que tenia un taller de litografia i era home de gran posició econòmica i,  més, tenia una gran afecció a la relligadura, Hermengild Miralles, va fundar un taller de relligadura i cridà el daurador alsacià Pierre Schulz, que fou mobilitzat quan hi va haver la primera guerra europea i després se’n va perdre el rastre. Més endavant, Miralles va contractar el francès Pierre Guerin, que després va treballar pel seu compte i va morir a Barcelona.

Aquest fou l’iniciador dels tipus d’enquadernació d’art que hem esmentat: restauració d’estils antics i enquadernacions inspirades en l’art de l’època. Qui més s’ha dintingit en la recreació dels estil clàssics ha estat Ramon Miquel y Planas, home com us he dit molt erudit i gran coneixador del llibre de totes les èpoques, que va estudiar molt a fons els estils antics de la relligadura i va tenir una gran figura al seu costat, que fou Joaquim Figuerola, de qui us acabo de parlar, el qual dibuixava les seves enquadernacions. Va tenir també un excel.lent daurador, home molt modest, un senzill operari que treballava obscurament, com un obrer qualsevol, però que tenia molt bones mans. Em refereixo a Rafael Ventura, nom digne d’ésser recordat pels historiadors de la nostra relligadura moderna”.

   Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 186.

“ Todos los bibliófilos tienen tendencia a vivir en el pasado, pero deberían hacer el esfuerzo de comprar libros nuevos de autores nuevos antes de que aparezcan en los catálogos de los libreros de viejo. Y eso, evidentemente, implica leérselos. ¿ Hasta dónde debe llevarse el amor por determinados autores? ¿ Debe extenderse a coleccionar las siguientes ediciones de sus libros? No. Ocupan demasiado espacio. ¿ Debe coleccionarse la prosa de los poetas y la poesía de los prosistas? Sí, si está publicada en forma de libro. ¿ Deben coleccionarse sus contribuciones a libros de otros? Sí. ¿ Sus contribuciones en las publicaciones periódicas? En mi opinión sólo en el caso de los poetas. La prueba para nuestra devoción por un autor es si estamos preparados para coleccionar sus artículos periodísticos. La prueba de la devoción de un autor por sus coleccionistas es no afrecernos ninguno”.

                          “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000pp.90.

Comments

 

“ Contribueix a la perpetuació del llibre la bibliofília, que per definició fa edicions que es componen i es tiren per procediments manuals damunt papers de fils o d’altres matèries vegetals resistents, fabricats a la forma. Aquestes edicions, quan són bones, poden assolir la categoria de monument tipogràfic i contribueixen a mantenir en un bon nivell les arts gràfiques en general. Però aquestes edicions no arriben al gran públic tant pel seu preu com perquè agraden als bibliòfils les edicions de reduït nombre d’exemplars, fetes especialment per a ells. Això no obstant, la bibliofília acompleix una missió social, car, gràcies a col.leccionistes benemèrits, molts llibres valuosos no han sortit del país i després han estat donats generosament a biblioteques públiques”.  Article de Pere Bohigas en el Dossier dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.    “ La il.lustració de les edicions de bibliòfil exclou els procediments fotomecànics i ha contribuït favorablement al manteniment dels procediments tradicionals. Però la perfecció a què han arribat els procediments del gravat fotomecànic ha fet que a través d’aquests hagin arribat al públic en general obres de grans artistes i de grans il-lustradors. Catalunya ha comptat amb noms importants d’il.lustrador a principi d’aquest segle, com Padró, Manuel Moliné, Eusebi Planes, Josep Puiggarí, Pellicer, Pahissa, Apel.les Mestres, etc., i en el nostre temps Nogués, Obiols, Ricart entre molts d’altres.El llibre de bibliòfil és una llaminadura, i no solament el públic en general sinó també el lletraferit i els estudiosos necessiten una altra mena de llibre, compost mecànicament amb linotip o monotip i tirats amb la premsa cilíndrica o la rotativa. Aquestes màquines han fet més ràpida la fabricació del llibre i han fet baixar els preus. Pel que fa a la il.lustració avui s’utilitzen normalment gravats obtinguts per procediments fotomecànics susceptibles de tenir interès artístic, quan el tenen els originals que reprodueixen; quan són de caràcter documental tenen el valor que els dóna l’objectivitat de la fotografia. Per això aquests sistemes de gravat són els més adients per il.lustrar els llibres tècnics i científics”. Article de Pere Bohigas en el Dossier: dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.

Comments

“ Si bé per qualificar un objecte o un moble d’antiguitat, cal que aquest tingui més de cent anys, en el camp dels llibreters de vell ja es consideren d’interès els llibres editats durant la República ‘ perquè durant la Guerra Civil en van desaparèixer moltíssims i ara van molt buscats, diu C.

 La demanda, però, i segons explica el vicepresident del Gremi de llibreters de vell, és molt cíclic. Amb l’arribada de la democràcia i l’establiment de biblioteques públiques, el sector va experimentar un ressorgiment, perquè va haver d’abastar totes aquestes entitats. ‘Ara les biblioteques s’han anat omplint i les entitats també i si bé no estan encara saturades, sí que es troben en aquell punt gairebé límit, i si a sobre pateixen manca de recursos, ja són menys els clients potencials. Llavors ha de ser el client particular, però generalment ja té una certa edat i un munt de material recollit. Per tant, mentre no surti un nou bibliòfil, un nou comprador de llibres, la resta els tens saturats del que busquen’”.  

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 7.

 “ Lluís Millà, un altre dels pioners en la venda clandestina des del 1939 de llibres catalans d’abans de la guerra, m’insisteix en el fet que no totes les edicions numerades i en paper de fil de la primera postguerra podien en puritat considerar-se de bibliòfil, ateses llurs deficiències. Tanmateix hi havia una munió d’autèntiques joies bibliogràfiques, ben dissenyades, amb il.lustracions de qualitat i una exquisida ornamentació en els detalls. En aquella dècada, d’altra banda, es van fer negocis fabulosos, sobretot en el camp industrial, i es popularitzà anomenar-ho ‘estraperlo’. I aleshores es produí el fenòmen d’alguns nous rics que mai s’havien interessat pels llibres i menys encara pels de qualitat especial, que compraven les edicions de bibliòfil en castellà i algunes en català com a inversió o com a presumpció intel.lectual o artística. A la mateixa època, també segons Millà, es posaren de moda les enciclopèdies en diversos volums i relligadures sumptuoses.

No obstant això, una bona part dels qui compraven edicions de bibliòfil eren persones riques – industrials o de professions liberals, fins i tot clergues – i suficienment il.lustrades per a saber-les valorar com a producte artístic, i alhora comprenien que llur gest econòmic servia per a ajudar editors catalanistes – quan les edicions eren en castellà – que tractaven temes de ‘barcelonisme’ com a acte d’afirmació, ja que els primers cins o sis anys no es podia fer res més, llevat de les edicions clandestines, com les Elegies de Bierville  o les Poesies de Rubió i Ors.”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 323-324.

Comments

 

“ A un nivell una mica per sota d’aquests llibreters-impressors es trobava un grup de quatre o cinc mestres. Eren propietaris d’unes botigues amb un assortiment força important de llibres, però sobretot destaquen per protagonitzar, amb el grup anterior, la seva tasca d’editors, així com per participar en la majoria de les actives companyies d’impressió i de comerç de llibres i comèdies que sovintegen a la segona meitat del Set-cents. La resta de llibreters amb tenda pròpia – fins a un total d’entre vint i vint-i-cinc que hi va haver de mitjana en aquest període a la ciutat – disposaven d’un petit fons de llibres ( en alguns casos a la botiga ocupava, tan sols, un parell d’habitacions del pis on vivia el mestre), amb dos o tres centenars de títols destinats a un comerç d’abast local - ; es dedicaven, sobretot, a l’enquadernació i a la venda al detall de paper per escriure. Per últim, fins a completar la xifra d’entre trenta i quaranta confrares que integraven el gremi, trobem els anomenats fadrins o mestres sense tenda, que treballaven a la botiga d’un alte confrare”.

Comments

“ L’any 1899 es va fundar la impremta Oliva de Vilanova i el seu fundador hi va incorporar molt aviat els seus dos fills, Demetri i Víctor. Demetri era el gran; Víctor, que s’ocupà de l’aspecte industrial de la casa, tenia dos anys menys que el seu germà, i visqué entre el 1884 i el 1948. Faig especial esment de Víctor, que sobre- visqué a l’època del Modernisme, pel valor que té com a expositor dels principis d’aquest moviment.

Víctor Oliva havia estudiat a l’Escola Industrial de Terrassa; no li van agradar aquests estudis i es va llicenciar en Història a la Universitat de Barcelona; va viatjar bastant, i va estar a França, Anglaterra i Alemanya. Va fer una novel.la que porta un títol estrany i desconcertant, Eros Chris. Ell era també una mica desconcertant, de vegades. Els seus estudis històrics no són de gaire envergadura perquè ell no era pròpiament un investigador, però són interessants perquè eren encaminats a difondre uns certs principis d’art i a fer conèixer la cal.ligrafia i l’ornamentació antiga del llibre com a motiu de renovació de les arts gràfiques en el seu temps. El 1907 va publicar un Anuari Oliva, assaig de materialització d’un moment intel.lectual.”

     Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.180.     

“ Nuestros días ya no son para la bibliografía catalana lo que fueron aquellos tiempos de la Barcelona ochocentista. Bibliófilos y bibliólogos han formado legión gloriosa y experta, y aunque en las bibliotecas y colecciones extranjeras figuren las mejores joyas de nuestro caudal bibliográfico, no faltan en Barcelona entidades y particulares a quienes cabe la gloria de haber salvado y conservado lo mejor que salió de las prensas catalanas desde el siglo XV. Los compradores y vendedores de libros de hoy, ya no esperan el carretón del Cremallot vaciando su mercancía en la acera de ca’n Mero, pero han elevado y dignificado la ciencia bibliológica como en las grandes urbes extranjeras. Los Babra, Batlle, Palau, Bonay y cien otros vendedores expertos, son dignos de los Font de Rubinat, Bonsoms, Massó, Torrents, Oliva, Canibell, Faraudo, Doménech, Montaner, Miquel y Planas, Moliné y Brases, Pin y Soler, Viada y Lluch, Nicolau d’Olwer, conde de Lavern y demás bibliólogos gloria de Catalunya. Desde el curioso Assaig de bibliografia barcelonina, publicado en 1920 por Juan Batlle, para conmemorar las bodas de plata del establecimiento de su librería L’Arxiu, hasta el rico y concienzudo Recull de documents y Estudis del Archivo municipal histórico de Barcelona, que forma parte de la oficina de publicaciones históricas de nuestro ayuntamiento, puédese hoy afirmar que Barcelona aparece en este ramo de la ciencia bibliográfica como uno de los centros culturales más diligentes de Europa. La parte bibliológica de los ‘ Anuaris del Institut d’Estudis Catalans’ no es menos importante, y en todas estas publicaciones se nota un espíritu de resurrección y vindicación de la apatía dañosa y de la ignorancia destructora que tantos tesoros y rarezas destruyó en los días de la Barcelona ochocentista”.

                          Article de l’Arturo Masriera a La Vanguardia a la secció Artículos y Comentarios del dia 26 de juny de 1923.

Imatge: Ars Magna de Llull

Comments

“ El llibre ens ha transmès un dipòsit de coneixements i de dades a través del temps, que la Humanitat ha anat incrementant amb les aportacions de cada època. Si no hi hagués hagut el llibre, els nostres coneixements haurien estat molt pobres pel fet que la memòria de l’home és molt feble, i el progrés hauria estat insignificant.

Qualsevol cultura avançada esguarda alhora el passat i l’esdevenidor: el passat per aprofitar-ne tot allò que encara és vàlid per a nosaltres, i l’esdevenidor per tal d’obrir nous camins. Sense aquesta dinàmica ens hauríem esclerotitzat i el temps no hauria estat un element enriquidor sinó un factor de desgast.El llibre, doncs, amb una antiguitat que s’acosta als tres mil anys, té un valor testimonial insubstituïble: enriqueix la nostra experiència, la col.lectiva i la individual. El llibre és un mitjà, no l’únic, per adquirir experiència històrica, sense la qual l’home sempre fóra un infant, i, sense l’interès envers el futur que el llibre desvetlla.

L’home esdevindria un fòssil. Per això ens interessa conservar els llibres antics, per poder-hi acudir quan ens faci falta, i cal també que hi hagi persones que segueixin amb interès l’actualitat, perquè nosaltres a través d’elles sapiguen cap on anem i què hem de fer.El llibre, doncs, ens fa de mestre i de guia i per això hem de conservar-lo, sigui en dipòsits públics o en col.leccions particulars. Aquests també acompleixen una funció pública quan els propietaris no adquireixen els llibres per pur afany d’inversió i són conscients dels deures que tenen envers el públic erudit. A Catalunya per sort, hi ha hagut una bibliofília generosa, que ha enriquit desinteressadament les col.leccions públiques amb preicosos donatius”.

 Article de Pere Bohigas en el Dossier dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 26.   

 “ No hay ninguna satisfacción definitiva para la pasión por coleccionar libros, excepto que los preserva; aunque sabemos que en el fondo eso no es más que una quimera. El epígrafe más tierno, la dedicatoria más cálida, la fotografía más vivaz no pueden resucitar a los autores muertos. El bibliófilo no tiene más que caer enfermo a mudarse de casa varias veces para que sus posesiones adquieran una apariencia desoladora. Son su propio entusiasmo, ansiedad y codicia los que mantienen el orden y el buen estado de conservación; sin él la biblioteca es como una bodega de vinos raros enterrada bajo una avalancha. Qué deprimentes resultan esos lotes atados con cuerdas que vemos en las salas de subastas, qué aspecto tan diferente tendrán cuando hayan encontrado a su nuevo amo”. 

                   “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000.pp86-87.

       Marques d'impressors: Adam Petri, Aldo Manuzio, Arnao Guillem de Brocar, Giulio Accolti i Felix Baligault.

Comments

  Viendo esto me entran ganas de leer. ¿Quieres prestarme un libro?

Abans a les Fires del Llibre d'Ocasió Antic i Modern hi havia més gent, més llibreters, més llibres, més de tot, i editaven uns llibrets o unes fulles que estaven força bé. Aquest any, res de res, ni el pregó del dia de la inauguració.

 Lo ve usted, toda la vida sacrificándonos para que a nuestro hijo

no le faltara nada, y ahora nos sale con que quiere también un libro.

Un altra dia llibresc es el Dia del Llibre, anys enrere Día del

Libro, i fullejant ho que van editar els anys 1959 i 1962 he trobat dues coses que m'han semblat curioses, una, divertida, els acudits del senyor Mingote i l'altra estranya.

 Yo creía que en esa clase de tiendas no se fijaba nadie.

Els acudits aquí els teniu i encara que fan referència al Dia del Llibre dels anys 1959 i 1962, crec que per una Fira com la 58a. compleixen de la mateixa manera gairebé.

 Además de la Feria del Libro, van a poner una tómbola de libros.

Cada día hay más vicio.

I la cosa que he vist estranya és que l'any 1962 el Dia del llibre es va fer un 12 de maig, però ho expliquen i diuen: " Este año, el Día del Libro tendrá unos aspectos inéditos, que vale la pena tener en cuenta. Señalemos, ante todo, el cambio de fecha. El tradicional 23 de Abril coincidía con el lunes de Pascua, y para que el Día del Libro cumpliera la misión que le es propia era preciso desvincularlo de aquella festividad. Así apareció la decisión de llevar el Día del Libro al 12 de Mayo. Una decisión que responde a un hecho importantísimo: del 6 al 12 de mayo se celebra en Barcelona el XVI Congreso de la Unión Internacional de Editores".

 Este lo compré yo en una librería.

 Mi último libro viene a llenar un vacío...

He estat a la Fira dos dies, he remenat, he fullejat, he mirat, he comprat uns llibrets i, malgrat tot, he gaudit com sempre dels Llibres en aquestes Ocasions Antigues i Modernes.

      - ¡ Y has tenido que ser tú precisamente quien lo comprara¡

Desitjaria que l’any vinent en contes de 34-35 llibreries en vinguessin 40-50 o més, ja sé que és difícil, però anys enrere hi eren, m’agradaria molt que fos així, podria remenar, fullejar, mirar, tocar, i sí, comprar alguna coseta, malgrat que alguns llibreters miren amb no molt bona cara a vegades, i altres, si portes una bossa o un maletí amb cremalleres ja ets un sospitós, però passa poc, crec.

Comments

“ La màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, presidí totes les tasques d’Aguiló, bibliotecari de diverses importants biblioteques de tot l’Estat, fet que li va permetre un contacte estret amb els llibres impressos antics que considerava els màxims exponents de perfecció tipogràfica. La Biblioteca Catalana és la primera col.lecció de bibliòfil eixida sota el nou concepte de bibliofília pròpia de la darrera etapa vuitcentista”. 

 Article de Pilar Vélez: “ El ‘revival’ neogòtic en la bibliofília vuitcentista: Marià Aguiló i Fuster”  en el Dossier dedicat a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 38. 

    “ Quina diferència hi ha entre llibre de segona, llibre de saldo i llibre antic?Tot llibre que no es compra de nou és de segona mà. Els de saldo són aquells que neixen de liquidar existències que no han arribat al públic prèviament. Caldria distingir, i sempre d’una manera arbitrària, entre llibres de segona mà recents i antics. El llibre actual o recent faria referència a qualsevol obra que es pot comprar hui en dia, i que és la mateixa persona que l’ha adquirit la que el vén. Normalment, aquests títols tenen entre un i trenta anys. Passada aquesta barrera, no és fàcil. No és normal que un propietari de llibres anteriors als anys 1960 ó 1965 vinga a vendre-te’ls. Arriba un moment en el que, si les obres s’han passat a la teua casa 25 ó 30 anys, et té igual que en continuen deu més. Ja les vendran els teus hereus¡.

En resum, per llibre antic podem entendre llibres que passen la barrera dels 25 o 30 anys”.Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 33.

Comments

tinc plantada una flor,

el vent la tentineja,

fins fer arrivar la olor,

 si hi plantem una estelada,

no tindrem tant de dolor.

Comments

 El negoci del llibre antic, al llarg del temps, també ha estat una professió que ha estat en mans de nissagues familiars, com ara els Salvà o els Vindel...

A hores d’ara, al País Valencià, i a excepció d’una d’Alacant, no en conec cap. En realitat, els que queden són liquidadors del negoci familiar. Per exemple, hi ha llibreries que vénen llibres, però que no en compren; els pares sí que ho feien, però els successors es limiten a liquidar-ne les existències”. 

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

  “ Ningún libro prestado, aunque sea de una habitación a otra de la misma casa, vuelve en el mismo estado. Resulta menos desagradable negarse a prestar un libro ( ‘No me lo prestaría ni a mí mismo’, como solía decir Jonathan Edax) que tener que acosar a la gente para que te lo devuelvan, provocando una situación incómoda tanto para ellos como para ti. A la inversa, un bibliófilo nunca pide un libro prestado, ya que le resultaría intolerable tener que devolverlo. Tranquilamente anota el título y se lanza en su busca para comprarlo”. 

“La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000

Comments

 

“ Eudald Canivell va fondre nous tipus gòtics. Ell va tornar  a aquest tipus, la qual cosa venia ja de la tradició romàntica, d’Aguiló. Al final del segle passat i al començament de l’actual encara aquesta tradició arcaïtzant era molt viva. I precisament, potser, qui va influir més a conservar-la va ser Canivell. Aquest va publicar el 1904 un catàleg de Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo. Ho va imprimir a Vilanova en Joan Oliva i Milà. Veiem que Canivell també es lliga amb l’Oliva de Vilanova, però es lligà així mateix amb gairebé totes les grans impremtes de Catalunya, perquè era un home idealista, generós; penso que va viure i va morir pobrament; era més home amb ànima d’artista que no pas amb esperit industrial. Però va contribuir que una indústria  s’impregnés dels elements artístics de la seva època. Aquesta va ser la gran eficàcia de la seva acció.

Els tipus que va donar a conèixer Canivell en aquest catàleg són realment molt ben dibuixats, i van influir molt en la bibliografia del començament de segle. Canivell defensa l’ús del tipus gòtic ‘ per la seva excel.lència’, diu, i considera la seva resurrecció ‘una verdadera necesidad especialmente para ediciones de obras antiguas, ediciones de arte y ediciones de bibliófilo y para impresos de caràcter académico y solemne’. Si ara a nosaltres se’ns acut de publicar un llibre amb lletra gòtica ens diran que som uns arcaics i que vivim fora de temps, però al començament de segle això era un fet viu i encara va durar fins bastant entrat el segle”.

     Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.178.   

 “ La  influència de Canivell es manifesta, doncs, en la bibliofília de les dues primeres dècades del segle. La Societat Catalana de Bibliòfils que va viure del 1905 al 1912, va publicar obres principalment  medievals o del començament del segle XVI, amb tipus gòtics de Canivell o bé amb un tipus romà arcaïtzant que havia inventat l’Oliva de Vilanova. Aquesta bibliofília, avui, tot i que tingui aquest caràcter arcaïtzant, que no lliga amb l’esperit de l’art actual ni amb la nostre mentalitat, és excel.lent. Són unes impressions sobre paper magnífic. Al cap de setanta anys quest paper té la blancor de quan va ser imprès. La composició tipogràfica és perfecta, els tipus són ben dibuixats; les vinyetes, molt selectes. De manera que en tant que obres de bibliofília es poden presentar a tot arreu.

Avui tenim un altre concepte de la bibliofília. Nosaltres no mirem tan enrere, no som tan esclaus del passat, encar que potser el coneixem més bé que no el coneixien aquella gent. De la mateixa manera que no ens vestim de trobadors no emprem tipus gòtics. Però en tant que execució i bon gust aquelles edicions són modèliques”.

    Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 179.                                                  

Comments

 “ Malgrat la permanencia d’un fort analfabetisme, la cultura urbana barcelonina del segle XVI és una cultura de l’escrit i de l’imprès, en la qual la intensitat dels intercanvis era clarament desigual.

Des del centre fins a la periferia dels alfabetitzats, els llibreters, els notaris o els preveres van injectar canvis de sentit en la circulació dels impresos.

 Els llibreters, degut als seus interessos de mercat, van utilitzar els encants i les herències per realimentar els seus fons i, sobretot, els que anaven dirigits a les clienteles més assídues de les seves botigues : juristes i eclesiàstics. La insuficiència del mercat llibreter barceloní se suplia a través de xarxes de relacions ( vincles familiars, solidaritats horitzontals, llaços d’amistat o contactes comercials) en les quals s’atorgava al llibre un paper important com a senyal d’amistat o com a vaor de canvi”.  

Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 31.

Comments

 

“ Els anys 1939 i següents, m’assenyala Joaquim Estrems, foren molt amargs per al llibreter en català, atesa la prohibició total de publicar-ne i de vendre’n. Al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí, amb molta cautela, es podia trobar algun llibre català. Però el risc sotjava. Estrems m’explica, per exemple, que ell tenia una colla de subscriptors del tiratge de bibliòfil de la col.lecció “ La Mirada”. Del darrer volum, Poemes, de Clementina Arderiu, li’n quedava, quan Franco entrà a Barcelona el 1939, un dipòsit en un apartat a les Edicions proa del carrer de Pelai. Doncs bé, la policia se’ls va endur perquè calia – deien – destruir-los. Al cap d’algunes setmanes, el mateix Estrems els va trobar gairebé tots al mercat de llibre vell de Sant Antoni: la policia o la censura se’ls havien venut. Estrems els comprà i els serví als subscriptors que encara no els tenien”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 322-323.     

“ La filosofía del libro viejo. La observación de los volúmenes viejos puede ayudar al conocimiento del gusto del público en determinado período histórico. ¿ Qué libros franceses del siglo XVIII son los que más abundan en las librerías de lance? ( Rousseau, Florián, Fenelón, desde luego) ¿ Qué novelas son las que más se ven correspondientes a la primera mitad de la anterior centuria? ( Richardson, Chateaubriand, en primer término). Quien durante algunos años haya frecuentado los puestos de libros viejos seguramente habrá podido observar una cierta ley de constancia. Constancia, uniformidad en la aparición de cierto género de obras. Y, en cambio, rareza, escasez en cuanto a otras. La obra que escasea no es precisamente la vulgar; pero no es la obra literaria rara la que ha de servirnos para marcar la trayectoria en la psicología del público, sino la otra, la anodina. Y ya se ha hecho notar que acaso una historia literaria del gusto del público no debiera componerse del estudio de las obras maestras, sino del de las otras.

Madrileños, provincianos de paso en la Corte: visitad la feria de los libros. Los feriantes son amables, conciliadores; por pocas monedas podréis llevaros una obra que os entretenga. En todo caso, esparciréis una hora vuestro ánimo curioseando por los puestos. ( Pero esto último, si no compráis nada, no les conviene a los libreros).

  Article d’Azorín a l’ABC de 4 d’octubre de 1920.

Comments

 

“ Qui compra en una llibreria de vell? Tot aquell que vol ampliar els seus coneixements sense que es ressenteixi la butxaca. Per pocs diners, estudiants i afeccionats a la lectura poden trobar exemplars molt interessants sobre la temàtica més diversa. Són llibres usats sense cap importància per a qui se’n va despendre’n però que poden constituir una autèntica troballa per a qui l’adquireix de nou.

Tanmateix el llibreter de vell treballa molt per encàrrec. Historiadors i col.lecionistes li demanen la recerca d’un o diversos llibres, no necessariàment antics, però dels quals es troben molt pocs exemplars i hi ha molta demanda. Hi ha mercaderia que C. troba i l’exposa a la seva llibreria ‘ la meitat de les vegades ja tinc qui m’ho demana abans de trobar-lo’”.

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 5.

“ Como la caza, el coleccionismo es una actividad onerosa y en gran medida estocàstica: el azar – si se quiere, la suerte – desempeña un papel importante ( en ocasiones, la llamada suerte del principiante, y a veces, donde menos piensa el galgo salta la liebre), pero aún más el acierto o la puntería: hay quien pone la bala donde pone el ojo y hay quien marra el tiro, o le sale por la culata, o resulta ser el cazador cazado, o le dan gato por liebre, o vuelve con el rabo entre las piernas, o le sale la galga mal capada ( frases hechas cuyo sentido metafórico sería impertinente explicar al discreto lector).

   Todos sabemos que hay caza mayor – con homologación de trofeos incluida – y caza menor, que no siempre es más fácil pero tiene menos prestigio: entre los coleccionistas también podría distinguirse entre piezas de caza mayor ( las mejores, por lo común sólo al alcance de los ricos, y de los furtivos) y de caza menor, las únicas que puede permitirse el pobre. Y aunque lo ignoro todo sobre estrategias venatorias, creo que unas veces se caza a la espera – pasivamente – y otras se trata de buscar, seleccionar y perseguir al animal para abatirlo ( a esto lo llaman caza a rececho); me faltan conocimientos e ingenio para prolongar la alegoría a la caza con galgo ( o hurón), a las monterías, a la cetrería... Con los objetos de colección, incluidos los libros, pasa igual: la caza a espera tiene su paralelo en la compra por catálogo de librería ( aguardamos en casa a que el cartero nos aporte nuestra dosis diaria para chutarnos, se nos llena el corazón de gratitud los días que trae  más material del esperado, lo maldecimos si sólo reparte propaganda). En cambio, otras veces buscamos y perseguimos las piezas – algunas, años y años – por librerías, ferias, salones, etc, a menudo sin éxito.

   Lo mismo que decimos de los bibliófilos puede predicarse de los libreros: ellos cazan/pescan nuestro peculio a espera – instalados en su local – o activamente, elaborando catálogos y enviándolos a los potenciales compradores, tras lo cual viene el momento de abatir las piezas ( nosotros, que llamamos pidiendo libros, es decir, cayendo en el garlito). También hay furtivos y tramperos – algunos incluso utilizan artes ilegales, como los cepos loberos o las redes de deriva -, que no sé si tendrían su correlato en las trampas que a veces tienden los libreros ( en catálogos y en librerías: luego hablaremos de ellas). Tampoco el bibliófilo es un ser angélico, y si puede engañar al librero, vive Dios que lo hará ( probablemente, con un especial placer, ya que el bibliopola es su principal depredador, por utilizar terminología ecologista). En definitiva, que impera la ley de la selva ( aunque todos aparentemos ser muy civilizados), que el pez grande se come al chico, y que por supuesto el coleccionista adinerado se lleva la parte del león”.

                 Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe., Madrid, 2002, pp. 38-39.

Comments

 

“ El llibre, com ha assenyalat Natalie Z. Davies, és un objecte de propietat mixta i es resisteix a una apropiació permanent i, a més a més, existia una porositat entre el món del comerç i el món del regal. Les biblioteques privades es formaven per les compres i l’herència, i també pels préstecs, els regals, la possessió compartida o els empenyoraments.

Els préstecs de llibres van ser molt habituals en la Barcelona del segle XVI, en totes les capes susceptibles d’accedir a l’escrit, segons s’observa en les anotacions recollides en inventaris en les quals es fan referències a disposicions testamentàries ordenant la restitució al seu propietari, se citen llibres tot i que no pertanyien al difunt, es mencionen devolucions o préstecs anotats al marge, etc.En els circuits d’intercanvis de llibres destaquen, de nou, els eclesiàstics, en els quals predomina una clara tendència endògena.

 La majoria d’aquests llibres estan destinats a ser utilitzats en l’exercici del seu ministeri. L’activitat del clergat en l’àmbit dels intercanvis de llibres, i – per extensió – en el control de l’ambient cultural de la ciutat, s’observa molt bé en el préstec interessat o ‘forçós’ del noble Joan Guimerà: ‘ Item una sort de llibres estampats de dieverses histories les quals en vida del dit señor don Joan de Guimerà y de Papiol que foren aportats en casa del señor canonge Vileta per a fer reconexer aquells per a saber si ni havia algú que fos prohibits los quals llibres fins avuy no son cobrats y estan en poder del dit señor canonge Vileta’ “. 

Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 31.

Comments

“ El moment de la plenitud del Modernisme en les arts gràfiques al nostre país crec que s’ha de col.locar pels volts del 1900. Un dels motius que més hi contribuí fou la fundació a Vilanova i la Geltrú de la impremta Oliva de Vilanova per Joan Oliva i Milà. Aquesta impremta, si no fou la primera, fou una de les millors de Barcelona i va interessar el públic amateur i bibliòfil per la seva execució acurada, pel seu esperit equilibrat i per haver-se incorporat als nous corrents d’art. Aquesta renovació anava unida a l’equilibri i al sentit de la mesura, i això va impressionar molt favorablement.

A redós d’aquesta impremta va exposar també les seves teories una gran figura de les arts i els estudis del llibre, Eudald Canibell i Masbernat. Aquest era tipògraf, per tant un home d’ofici, no un intel.lectual. L’Oliva de Vilanova també va començar essent tipògraf, també era home d’ofici, i no intel.lectual. Foren gent que arribaren a assolir una cultura molt sòlida, tant en les matèries del seu propi ofici com en d’altres de caràcter general. Canivell va influir molt en totes les impremtes que es van fundar a la darreria del segle XIX i primers anys del XX, sigui amb el seu mestratge, sigui, també amb la seva col.laboració com a dibuixant, com a projectista i després com a bibliotecari”.

    Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.177. 

  “ Un coleccionista debutante descubrirá que necesita numerosas fuentes de abastecimiento. He aquí unas cuantas:

1.- Los libreros locales: siempre son accesibles, de fiar y no demasiados caros. Son la alegría de las ciudades de provincias y la mayoría de ellos tienen un par de estantes dedicados a primeras ediciones modernas.

2.- Los libreros especializados de Londres: no son baratos, pero saben mucho más que nosotros, así que pueden darnos buenos consejos. Al final acaban localizando prácticamente cualquier rareza, pero sin duda habrá otros bibliófilos a la espera. Es prácticamente imposible crear una colección sin estar en, al menos, la lista de envíos de catálogos de uno de ellos o sin ir a inspeccionar sus existencias. Siempre tienen un sorprendente número de libros a buen precio.

3.- Tus amigos: cada amigo tiene al menos un libro que te interesa, y un amigo de verdad se desprenderá de él, a menos que también sea un bibliófilo. Eso puede llevarle a temer tus visitas, pero es una prueba de amistad que la mayoría supera de manera satisfactoria. Las amigas son especialmente generosas y raramente aficionadas a la bibliofilia. ( Toda esposa de un coleccionista considera la obsesión de su marido ligeramente por debajo de la pasión compulsiva por el juego. Un bibliófilo inteligente se preocupa de ser siempre él quien reciba al cartero).

4.- Es esencial contar con la ayuda de un amigo o un librero en Estados Unidos, ya que muchas primeras ediciones modernas vienen de allí. De todas formas, no es tan difícil como podría pensarse encontrar libros norteamericanos raros en Inglaterra.

5.- Intercambios con otros coleccionistas: eso no tarda en implicar una contención sobrehumana y mucho tacto.

6.- Regalos inesperados: deliciosos, pero a menudo inadecuados.

7.- Hallazgo de tesoros: lotes de ocasión, altillos, subastas en pueblos, libros en anticuarios, etc.”

 “La caída de Jonathan Edax, pp.87-88. De Cyril Connolly; Grijalbo-Mondadori; B , 2000.

Comments

                         

“ En el darrer quart del segle passat Catalunya esdevingué protagonista del ressorgiment del llibre de bibliòfil, és a dir, del naixement de la bibliofília moderna. Aquest fet sorgí íntimament lligat a la reedició dels clàssics autòctons i al desig dels mateixos col.leccionistes d’esdevenir editors de les pròpies biblioteques. L’esperit de la Renaixença, molt fort encara, féu que s’hi afegís la pretensió nacionalista d’actualitzar clàssica, tot atorgant al llibre un important paper en el procés revitalitzador iniciat per aquella. El rebuig de la incipient mecanització, fruit de la revolució industrial, afavorí el tracte artesanal que la categoria bibliofílica li concedia”. 

Article de Pilar Vélez: “ El ‘revival’ neogòtic en la bibliofília vuitcentista: Marià Aguilí i Fuster”  en el Dossier dedicat a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 38.

   “ Pasemos a nuestros libreros de viejo. El Botánico nos espera con su larga fila de casetas llenas de volúmenes. ¡ Qué agradable el ir devaneando lentamente, en estos días claros de otoño, ante uno y otro repleto anaquel¡ El libro viejo, usado, pasa por una crisis, tanto en Francia como en España. En Francia, la crisis se atribuye a la guerra, que ha motivado la suspensión de las liquidaciones testamentarias, y a la crisis de los alquileres, que reduce considerablemente el número de las mudanzas. En España, tratándose del libro antiguo de precio, se ha de contar, como factor de su escasez en el mercado español, con su exportación a América. De algunos años a esta parte se mandan a los países americanos ( y ahora a Norteamérica) importantes remesas de libros. Aparte de esto, la mayor cultura, el mayor afán de leer, la mayor estimación en que se tiene el libro hacen seguramente que los particulares se desprendan de ellos más raramente.Existen también muchos más traficantes en libros viejos que hace quince o veinte años. La cantidad de volúmenes que 1880 se repartía entre cuatro o seis comerciantes en todo Madrid, hoy se ha de repartir entre 30. Pero nuestros buenos y simpáticos amigos los libreros de viejo prosiguen incansables, animosos, su comercio, sus pesquisiciones en busca de volúmenes, sus tratos y contratos. Son modestos y tienen fe en lo porvenir. En Madrid existen tiendas de libros viejos y puestecillos al aire libre. Para los libreros al aire libre que son el consuelo de los bibliófilos modestos y volanderos, debiera existir – como en París – un paraje determinado donde poder examinar todos los puestecillos”. 

Article d’Azorín a l’ABC de 4 de octubre de 1920.

Comments

La Vanguardia, dia 26 de juliol del 2009. “La foto del lector”, La triste ruina de los quioscos de Diputació      Ignacio Bello Carreira escribe: “ Quería denunciar con esta foto el estado ruinoso de dos quioscos de venta de libros de segunda mano de la calle Diputació. Ambos quioscos se encuentran en un estado lamentable, con las paredes y techos rotos y llenos de pintadas. Esto contrasta más todavía con el entorno de edificios nobles por donde pasan infinidad de turistas a diario”. 

            El pitjor es que la resta de quioscs no estan com el de la foto, però quasi,  fa pena veure’ls. Vaig passar ( fa mesos) expressament pel lloc per veure els quioscs perquè havia llegit coses i tenia alguna notícia dels mateixos i volia saber com eren en realitat i que podia trobar. Estaven bruts i molt mal endreçats , vaig sortir corrent.

            Diu el senyor Bello que són una ruïna i estan en un estat lamentable, té raó, jo crec que són una pena i l’efecte que donen, que fan, és el d’una vergonya molt gran, molt gran molt . I això passa en una ciutat en la que el llibre, els llibreters, els lectors i les indústries del llibre són tan importants ( o eren). És vergonyós.

Comments