J.C. Una de les facetes més destacables de la seva multipersonalitat literària és la de bibliòfil. Com qualificaria la seva relació amb els llibres?.

J.P. De premonició. Sense llibres no puc viure. He llegit enormement i he comprat molts llibres de la meva absoluta admiració. Darrerament ja no lleigeixo. Els toco, els acarono, espero el dringar del full de paper, que és diferent en totes les èpoques i, sobretot, n’admiro la tipografia, que cada vegada és diferent segons el segle en què s’ha imprès. Això encara em fa molt de bé i em fa sospitar que la meva vida era precisament això. Tinc més de 30.000 llibres i l’altre dia encara en vaig comprar un que em va portar Luis Bardón de Madrid. És un tractat d’alquímia de Ramon Llull únic al món. Em va dir: ‘ Pensi que s’endú l’únic llibre que hi ha de Llull parlant de la transmutació dels metalls, el Mercurialis’”.

J.C. Era un dels pocs que li faltaven?.( el “Mercurialis”)

J.P. De Ramon Llull, sí. No és per fer el fatxenda, però tinc una mostra important de la seva obra: la primera edició de l’Ars Magna, del Testamentum i de molts altres.

J.C. I els té tots controlats?.

J.P. No, però m’agrada molt mourel’s. Ara mateix estava mirant tots els llibres de màgia que tinc. El llibre dels vampirs, el Martin de Río, el Maleficarum, i n’hi ha un que es rebel.la i no hi ha manera de trobar-lo. I mentre el busco aprofito per mirar-los, per sentir-los.

J.C. Però tenir aquestes joies bibliogràfiques a l’abast de la mà li deu reportar moltes satisfaccions, oi?.

J.P. Miri, ara li explicaré una anècdota. En un dels meus viatges, haig de dir que he viatjat constanment arreu del món, vaig trobar la primera edició de la Divina Comèdia. I la primera edició de 1525 de la Divina Comèdia em va deixar esparverat perquè fullejant-la i parlant amb Riquer, vaig descobrir que no diu ‘l’avara povertá dei catalani’. No ho diu. Dante diu:’L’avara povertá di Catalogna’, això encara és més greu, perquè catalans podrien ser uns que sí i els altres que no, però Catalunya era tota sencera. I era avara perquè els nostres reis eren pobres i treballadors i quan se’ls hi feia un estrip a la capa, enlloc de canviar-la la recosien i si la corona quedava torçada per un cop, amb un martell la tornaven a posar dreta. Això no agradava gens als diplomàtics perquè consideraven que uns reis que feien aquestes coses no podien ser gaire bons reis.

J.C. I en aquesta recerca de llibres, ha pesat més la voluntat o la casualitat?.

J.P. Hi ha hagut de tot. En alguns casos coneixia l’existència de l’exemplar i en d’altres la troballa ha estat casual. He trobat llibres a Nova York, a Roma, a Paris, a tot arreu del món. Els uns buscant-los i els altres m’han vingut a trobar a mi. La predestinació.

“Última entrevista amb el poeta Joan Perucho” per Jordi Cervera al diari Avui el 25 de desembre de 2003. i extret de Corpus Literari-Ciutat de Barcelona.            http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=2221

Comments

H 1    I 2    P 3   Ò 4  C 5   R 6   A 7   T 8   E 9   S 0

Quin Hipòcrates?. A la Viquipèdia en surten 16, jo en coneixia dos, el d’Agrigent ( polític) i Hipòcrates (II) o Hipòcrates de Cos, metge famós per allò del Jurament hipocràtic.L’altre dia en Xavier Caballé em va informar de que a Expansion.com en Manel Haro parlava del Mètode Hipòcrates, que és un sistema per fixar preus utilitzat encara per alguns llibreters de vell i que consisteix en posar com a preu unes lletres que coincidint amb el nom Hipòcrates adjudica a cada lletra un número ( H=1, I=2, P=3,..., S=0) i seguint l’exemple de l’article: “ si un librero considera que el precio es de 1200 euros, en vez de marcar esta cifra, pondrá HISS. Si el comprador es experimentado, no tendrá problemas en saber cuánto vale el libro; si, por el contrario, no lo es, el librero podrá variar el precio dependiendo del cliente...”.Vaig buscar per Infinet i altres llocs això del Mètode Hipòcrates I no he trobat res de res. Es estrany, ningú parla d’aquest Mètode, ni Eroles ni Palau en les seves respectives memòries.M’agradaria saber més coses sobre aquest tema, si algú en sap alguna cosa li agrairia la informació. Gràcies.

Comments

“ I creieu que això no és pas enveja. Ben lluny del meu pensament de blasmar els llibres de luxe. Crec que encara que no serveixen per a res, no deixen d’ésser un tribut magnífic a les lletres, i col.leccionar-los un gaudí meravellós, digne de tots els respectes.

Sèneca fa dos mil anys ja blasmava els patricis romans pel seu afany desmesurat de col.leccionar quadres, vasos de Corint i llibres, que no els servien per a res, ja que empraven tots els seus ocis en divertiments i deixaven sempre oblidades per les parets dels palaus llurs col.leccions magnífiques ».

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971, pp. 52-53.  

  “Quan va morir el senyor Epifani, la pobra senyora Maria no tingué altra alternativa que liquidar totes les coses inútils que tenis al pis, per a convertir-lo en una casa de dispeses. Com que jo em trovaba entre aquelles coses, vaig anar a parar a mans d’un d’aquests botxins que en diuen llibreters, i que no són altra cosa que drapaires incultes i barroers. Aquell home, que no sé quin nom tenia, estava instal.lat en una escaleta del carrer Bonsuccés i feia de llibreter de la mateixa manera que hauria pogut vendre mongetes cuites. Sense saber si jo valia alguna cosa o no valia res, va posar-me dintre d’un sac i allí vaig romandre un munt de dies, amb un cantell aixafat per cinc o sis companys meus i amb el llom gairebé aplanat per un infòlio poca-solta, pesat per fora i per dins.Aquesta manca de delicadeza va ésser una de les causes que al llarg de la meva vida mirés sempre amb desconfiança i recel el gremi de llibreters, el qual mai no ha fet res per honorar els llibres com caldria”.  

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 86.

Comments

 

Comments

 

“ Una de les coses més preuades ( o directament, la cosa més preuada) que tinc és la meua petita, molt petita, biblioteca. Perfectament es podria dir que sóc un bibliòfil, ja que tinc una forta devoció pels llibres que compre i també un bon grapat de manies al voltant d’aquests, per exemple: quan compre un llibre m’agrada olorar-ne les pàgines, no sé molt bé perquè, però ho faig, arribant a recordar després un llibre per la seva olor ( sí, ja sé que és molt friki); una altra mania és el fet que no m’agrada gens que em canvien de lloc el llibre que estic llegint, o que el toquen sense ser-hi jo present, etc. A més, una de les meves majors aficions és passar-me una vesprada mirant llibres en una llibreria ( encara que açò siga també la meva ruïna econòmica), en canvi, no sóc massa aficionat a agafar llibres d’una biblioteca pública”. 

Article: “Els meus llibres”, de Blai Server, en la seva pàgina Hic et Nunc a http://www.blaiserver.net/archives/90   

“ L’exposició presenta una col.lecció de llibres artesanals d’edició limitada fets per artistes plàstics en els quals a vegades predomina la imatge i en d’altres el text. Entre les peces d’exposició hi ha llibres de bibliòfil, els llibres d’artista, els llibres objecte i els objectes-poema.Segons expliquen responsables de la Galeria ‘ els llibres d’aquesta exposició són també lectures, en aquest cas no del llenguatge de la paraula, sinó del visual i tàctil, ja que la comunicació de l’artista està reflectida en la intenció de l’obra i la seva comunicació amb l’espectador”.             “Una exposició itinerant exhibeix llibres d’artistes catalans” en el diari digital de Mataró i el Maresme, http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia.portal=4760&sec=12

Comments

 

“ Perquè pot ser molt bé que, en el fons, llegir no sigui res més que l’intent de reviure inconscienment aquells moments màgics de la nostra infantesa i joventut en què ens vam emocionar per primera vegada amb una història. És així que hom esdevé lector o, més encara, bibliòfil ( en sentit etimològic).I d’entre els bibliòfils, molt probablement, els més enganxats són els afeccionats a la metaliteratura. Es tracta d’una afecció malaltissa, difícil de guarir. Parlar de llibres, escriure sobre llibres, llibres que parlen d’altres llibres”. 

   Article :” La gent no llegeix. I els joves encara menys ( i IV) , blog de Llorenç Carreres http://eliteratura.balearweb.net/post/41743  

”... Charles Nodier, quien en 1835 hizo una clasificación entre cuatro especies de individuos diferentes: el bibliófilo, el bibliofobo, el librero de viejo y el bibliómano. Según él, la diferencia entre el bibliófilo y el bibliómano reside en que el bibliófilo ama el libro como se ama el retrato de una amante, en el sentido de acercarse al autor por medio del objeto. ‘Mientras el bibliófilo sabe escoger los libros, el bibliómano, en cambio, los amontona’.

"El Arte del Bibliófilo", article a Semana Digital.

Comments

 “ Així, podríem dir que Francesco Petrarca va ser el pare del Humanisme. D’entrada, perquè és el primer bibliòfil en el sentit modern del terme, dèria que el va dur al descobriment i compra d’obres clàssiques d’una gran transcendència cultural. És, a més a més, el creador de la moderna idea de la biblioteca, ja que va llegar la seva per a que les generacions futures es poguessin servir dels seus llibres”. 

“L’Humanisme: introducció i esquema de treball”, per Pep Blai a http://pepblai.eresmas.net/lux/humanisme011/index.html   

 “ un tiers de ligne¡.Així s’exclamava Théodore en Le bibliomane de Charles Nodier, en comprovar que el seu exemplar era un terç de línia menys que l’exemplar amb què s’havia topat als encants a vores del Sena.L’exclamació de Théodore és significativa en diversos sentits:En primer lloc, situa l’expressió en l’entorn bibliogràfic, de bibliofília, de bibliomania. En aquest entorn, medir és una mania de bibliòfil: la mateixa mania que el fa usar ‘elzeviròmetres’, això és, regles per a medir els exemplars impresos pels Elsevier – regles que s’usen per medir magnituds, i per certificar l’autenticitat dels exemplars”. 

            Extret de “ De Mesura en la Tipografia. Preàmbul” ( pp.207), de Moret Viñals, Oriol: “El mitjà tipogràfic”, tesi doctoral de febrer 2006, UB. A www.tesisenxarxa.net/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0919107-123102//04.OMV_TERCER_DE_TRES.pdf

Comments

 

“Perucho és també en aquest moment un bibliòfil apassionat, col.leccionista de mobles i ceràmiques que adquireix a drapaires d’Alcanyís, Calaceit i Ronda. Quan explica la seva passió pel llibre antic, li agrada aclarir que la funció del llibre de col.lecció no és tant llegir ( una edició moderna és més còmoda i manejable) com el fet d’afavorir el trànsit cap a una altra dimensió de la consciència. Explica que el dissabte, mentre la seva dona i els seus fills sortien, ell es quedava a casa, se servia uns dits de whisky i agafava un volum de la biblioteca, per exemple, una primera edició de Góngora. Aleshores, tenia la sensació que aquell llibre havia estat a les mans del seu autor, que el temps s’escurçava, que era possible la comunió a través dels segles”. 

Article :“El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls”, per Julià Guillamon,a http://www.lletra.cat/noms/jperucho/index_imp.html

” Para los grandes bibliófilos no existe placer más grande que comprar un libro. Aun a pesar de saber que existe la posibilidad de no leerlo”.     “ ..., lo cierto es que los bibliómanos dejaron de ser hace tiempo simples lectores para convertirse en idólatras.”     “ Al lado de ellos tengo más de un cliente que compra los libros con la convicción de que no los leerá nunca. Incluso hay uno que los adquiere por el sonido de las páginas al pasarlas. La bibliomanía lo permite todo”.     

Frases de l’article “ El Arte del Bibliófilo” aparegut a Semana Digital, a http://www.semana.com/wf_InfoArticulo.aspx?IdArt=31969. 4pp. Molt interessant tot l’article.

Imatge de Nechbi

Comments

“ L’espai vital del bibliòfil és, evidenment, la seva biblioteca. Hom pot pensar que potser sigui la llibreria de vell i d’antiquari, potser la sala de subastes, i fins i tot algun gabinet de lectura privat, com els que ens tenien acostumats els gravadors francesos del segle XVIII quan representaven els bibliòfils a les seves estampes. El bibliòfil dur, aquell que de la seva dèria fa la tasca d’investigació utilitzant els llibres com a documentació, sent la seva biblioteca com un espai de treball i de goig. Es posible que aquesta estigui a casa seva, la part més important; potser al seu desptx o, fins i tot, a la casa d’estiueig, per a aquells que les seves preocupacions econòmiques, no en són”. 

Aitor Quiney, editor amb Jordi Estruga del Catàleg: “Col.leccions privades, llibres singulars” per l’exposició a la BC el novembre de 2005.  

  “ – D’on sorgeix o com es localitza el text ‘ Speculum al foder’?.La notícia més antiga que es té del text remunta a l’any 1917, que és quan el bibliòfil Ramon Miquel i Planas, responsable de la primera edició impresa de l’Speculum, va aplegar en un sol volum diverses obres mèdiques dels segles XIV i XV escrites en català. L’edició que en va resultar, estampada en una elegant tipografia gòtica sobre paper de fil i japó, sense indicació de tiratge ni peu editorial, reuneix tots els ingredients per ser considerada un veritable incunable modern. La circulació reduïdíssima del volum, acompanyada del caràcter de tabú del tema ( Tractat de bones pràctiques sexuals, semblant als tractats eròtics hindús) que s’hi tracta, el va fer un text virtualment desconegut fins que el 1978...”. 

Entrevista amb Anna Alberni, autora de l’edició d’ ”Speculum al foder “, a Hora Nova el 20-11-2007 i a    http://www.edicionsvitella.com/entrada/imprimir.php?id=39.    

“ La bibliofilia es una afición generalmente considerada benigna que, sin embargo, puede convertirse en una adicción.” Inici de la resenya “ Enfermos de libros” de Armando González Torres sobre el llibre de Cyril Connolly: La caída de Jonathan Edax, en el biblioblog Apostillas literarias de Magda Díaz. Extret de //apostillasnotas.blogspot.com/2006/01/enfermos-de-libros.html. Val la pena llegir tot l’article, hi ha  diversos comentaris “bibliofílics” que estan força bé.

Comments

“ Entrant en el llibre, cal dir, encara que sigui una

Un advocat de tarragona,  Antoni Hubert, amic de Xavier Escudé parlant d’ “Un Llibre Vell”  per commemorar les “ Fiestas del Centenario de la Rambla” a Tarragona.   

”Asegura el autor que el bibliófilo tiene algo de comerciante, de exhibicionista y, a veces, de delincuente sin más; todo este ejercicio de crítica o de autocrítica de un colectivo que se caracteriza con frecuencia por el anonimato y el secretismo de sus miembros, se ve contrarrestado en el ensayo por algunas ( o bastantes) apreciaciones que ninguna importancia tendrían en el siglo XVIII, siglo dorado de la bibliofilia, pero que ahora, al escribir el obituario de esta, digamos, afición, no pueden pasarse por alto”.

Art “ La vida de los libros”, crítica del llibre de Mendoza Díaz-Maroto “La pasión por los libros”, per José Francisco Ruiz Casanova a El País- edición impresa, suplement Babelia, del 25 de gener de 2003.

http://www.elpais.com/articulo/ensayo/vida/libros/elpepuculbab 

/20030125elpbabens_5/Tes

Comments

 En el Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana he trobat els sinònims i moltes altres coses que no trobava en cap lloc. Passeu passeu.

passejar v. 1a.  Desplaçar-se [per un indret]₂ com a entreteniment.  ~(-se) pels carrers, ~ a cavall // tot passejant // sortir a ~, anar a ~, treure a ~. Passejaven amb auto pels afores de la ciutat [...]. [Esclasans (1946): N, p. 265] . En direcció contrària venien passejant en Josep Benet i la seva esposa. [Avui (1984): 40, niv. 1, p. 73] . [...] l'endemà visitàrem l'església de Westminster Abbey, i a la tarda ens passejàrem en els parcs [...]. [Carner (1934) [T]: N, p. 238] . [...] les teories evolucionistes es passegen amb relativa tranquil·litat pel camp de la teologia catòlica. [Manyà (1966): 23, p. 49] . Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l'aire fresc. [Pla (1966): N, p. 312] . •1b.  Passejar^1a per [un indret]₂. [...] és imperdonable no passejar la Fira, instal·lada en l'avinguda dels Furs i comprar-hi un bastó [...]. [El Temps (1984): 41, niv. 5, p. 1] .   adj. El jardí és, doncs, verge, i per això cal no confondre'l amb d'altres certament més passejats [...]. [Miralles² (1985): 85, p. 302] . •2a.  [animat, mòbil]; [lloc]) Deambular^1a.  ~(-se) amunt i avall. Vesteixen uns uniformes impecables i sabates, sivelles o botons llancen tot de reflexos que es passegen per les cares dels soldats [...]. [Pedrolo (1967): N, p. 162] . Es passejava nerviós, gesticulava, parlava amb veu forta, roig de cara. [Elias (1964): 79, p. 132] . Parla generalment dret, passejant per la tarima. [Pla (1966): N, p. 795] . Ells, a dintre, quedaven invisibles darrera dels vidres i el miraven passejar impacient a l'altra banda... [Juan Arbó (1932): N, p. 169] . •2b.  [humà]; [lloc]) Deambular per [un indret]₂. [...] l'home inssisteix, argumenta, s'engresca, alssantse de puntetas, passejant l'habitació [...]. [Querol (1902): N, p. 173] . [...] passejàrem les herbes veïnes, interrogant amb els ulls tots els indicis i visitant tots els recons [...]. [Rubió i Tudurí (1926): N, p. 122] . •2c.  [humà]; [lloc]) Voltar⁶. ¿Per què et passeges pel món sense punyal a la faixa [...]? [Sagarra² (1935): T, p. 24] . Els arquitectes dissenyaven els plànols que ell signava, car el que li agradava, a ell, era passejar per Catalunya per a treure idees. [Roig (1977): N, p. 48] . •2d.  [idea]; [pensament]) Rondar¹. Esbert ho pensa de vegades, amb aquell lent remugar de tres o quatre idees que es passegen pel seu cervell [...]. [Tasis (1945): N, p. 33] . •3a.  [humà]; [artefacte, objecte, humà]; [lloc]) Portar [un artefacte, un objecte, algú]₂ amb si mateix [per un indret]₃. [...] el meu protector tenia el vici de passejar el tinter per tota la casa [...]. [Villalonga (1961): N, p. 244] . •3b.  [vehicle]; [humà]) [Un vehicle]₁ transportar lentament [algú]₂ com a entreteniment. I d'allà, d'allà, de l'infinit, arribaven vaixells de vela i de vapor. [...] Algun, passejava una parella de novells esposos. [Bertrana (1948): N, p. 51] . 3c.  [humà]; [símbol, humà, representació]; [lloc]) Portar [un símbol, algú, una representació]₂ [per un indret]₃ per tal d'exhibir-lo. L'estendard fou passejat amb tabal i dolçaina pels carrers de València [...]. [Soler (1953): 39, p. 64] . Uns homes vells, gastats, passegen anuncis encavallats a les espatlles, que oscil·len com veles al vent. [Rodoreda (1938): N, p. 224] .   adj. Tampoc no hauria tingut el senyor marquès la satisfacció de veure, si els difunts poguessin contemplar llur enterrament, el seu cos passejat al descobert [...]. [Curet (1953): 36, p. 210] . •3d.  [humà]; [qualitat, sentiment]; [lloc]) Posar de manifest exteriorment [una qualitat, un sentiment]₂ [en un indret]₃. [...] com si tingués les arques reals a disposició seva, seguia passejant per fires i festes majors la seva droperia. [Pous i Pagès (1905): N, p. 118] . Parlen del viatge; de les ciutats on han passejat l'embriaguesa del primer mes d'amor. [Llor (1931): N, p. 50] .   m. [...] la duquessa vídua de Fòscoli passejà, amb un tren de reina, sa tràgica beutat per Europa [...]. Dos anys va durar aquell passejar [...]. [Santamaria (1925): N, p. 172] . 4.  [humà [infant, gos, persona impedida, cavall]; [lloc]) Treure a passejar^1a [algú, un gos, un cavall]₂ [per un indret]₃. Si no et maten pots acabar invàlid, com el pare; quan faci bon dia et passejaran una estona pel jardí [...]. [Benguerel (1955): N, p. 210] . Un home vell i elegant, passejava un gos que desdeia de les seves intencions. [Coca (1980): N, p. 14] . •5a.  [animat]; [mirada, mà]; [lloc]) Fer anar lentament [la mirada, les mans]₂ [d'un costat a l'altre d'un espai]₃ [La mirada d'algú, les mans d'algú]₂ anar lentament [d'un costat a l'altre d'un espai]₃.  ~ la mirada, ~ els ulls. Aase, al llit, passejant amb angoixa les seves mans per damunt el cobrellit. [Gassol (1936) [T]: T, p. 75] . Els seus ulls es passegen entre la muntera de papers [...]. [Pedrolo (1967): N, p. 240] . •5b.  [animat]; [substància]; [boca, llengua]) Fer anar [una substància que s'ha embocat]₂ [d'un costat a l'altre de la boca, d'un costat a l'altre de la llengua]₃. Els xicots que vénen del moll [...] es passegen la crema glaçada per la gran llengua de bou que posseeixen [...]. [Sagarra (1964): N, p. 164] . 6.  [humà]; [humà]) Burlar-se de [algú]₁. En Boi celebrava interiorment l'habilitat amb què en Bau es passejava aquell pirata que volia ésser tan eixerit. [Folch i Torres (1927): N, niv. 1, p. 115] . •7.  [humà]; [lloc]) Caminar [per un indret]₂ marcant cada pas. [...] manava sortir tots els nens dels pupitres, els arrenglerava i els feia passejar en fila índia per l'espai que quedava lliure [...]. Aleshores ell, des del seu moble escriptori, començava a marcar el ritme amb el puntero [...]. [Sagarra (1954): N, p. 196] . •8.  [humà]) Anar^5b. Estic trastornat, encorbat fins a desdir, | ensutjat em passejo tot el jorn [...]. [Ubach (1932) [T]: P, niv. 1, p. 174] . Locucions•a passejar loc. adv.  [enviar, anar]) A passeig² (loc.). El Sant Pare [...] tal vegada hauria trobat un camí... —O tal volta ens hauria enviat a passejar, Joan. ¿No veus que hi ha molts de milions d'ànimes? ¿Com vols que s'ocupi personalment de cada una? [Villalonga (1961): N, p. 211] . Derivaciópasseig m. (procés 6)  fer un ~, donar un ~. Una mica de passeig és convenient després d'un àpat fort. [Bertrana (1934): T, p. 31] (acc. 1a). [...] ens duen a llocs tan allunyats mentalment i geogràficament com l'Índia, el Japó i Kuwait. Un bon passeig per l'Orient de mans d'un noi català. [Serra d'Or (1974): 41, niv. 4, p. 52] (acc. 2c). Els carrers presenten una rara animació [...] que ens rodeja i ens cohibeix, i dóna al nostre pas de pau un ritme de passeig militar involuntari. [Calders (1938): N, p. 59] (acc. 7). passejada f. (procés 6)  fer una ~. [...] en fer la meva passejada de costum per la plaça [...] em va cridar l'atenció una gran gentada [...]. [El Poble (1944): 41, niv. 9, p. 2] (acc. 1a). [...] travessa l'escena a poc a poc de dreta a esquerra. Repeteix les passejades tres vegades. [Brossa¹ (1983): T, p. 56] (acc. 2a). Una vegada han marxat els turistes, vàrem fer una passejada per la Costa Brava [...]. [La Farga (1985): 41, niv. 1, p. 4] (acc. 2c). [...] no deixava d'ésser una nota pintoresca la parada i la passejada d'uns anuncis [...] que uns homes duien dalt d'uns pals. [Curet (1954): 38, p. 40] (acc. 3c). passejador adj. (procés 2) [Unes formigues] Entren manses, passejadores, corpreses per la galbana. [Salvador¹ (1937): N, p. 13] (acc. 1a). [...] la consciència ha estat fins ara privilegi de doctes o d'esperits selectes, ocupació d'uns pocs discutidors passejadors com Plató i els seus amics [...]. [Mira¹ (1981): N, p. 238] (acc. 2a). •passejant adj. (procés 2) Son llastimós aspecte cridá un dia l'esment de unes senyores passejants [...]. [Roca (1916): 99, p. 32] (acc. 1a). Compl.: Actuar amb molta calma [DPCV]; Estar ociós [DCVB, DPCV]; passejar les ancolles loc. verb. Canviar contínuament d'habitatge [NDMA: ancolla].

  passeig m. (passeigs o passejos)

1. Vegeu passejar v.

2a.  [nom de via]) Via ampla destinada a passejar^1a-hi.  ~ marítim, ~ públic. Després enfilem el Passeig de Gràcia. [Pla (1966): N, p. 486] . Després m'encaminaria, passeig avall, fins al lloc de la cita. [Ferran de Pol (1956): N, p. 98] . Demà, a dos quarts de deu del matí sortirà del seu domicili del Passeig Verdaguer la comitiva que acompanyarà el fèretre [...]. [Diari¹ (1934): 40, niv. 1, p. 1] . 

•2b.  Vorera ampla destinada a passejar^1a-hi.  ~ central. L'avinguda estava gairebé buida [...]. D'un passeig lateral sortiren dos oficials a cavall amb l'uniforme blau cel. [Rodoreda (1974): N, p. 68] . 

•3.  Recorregut que es fa passejant^1a.  (un) llarg ~. Unes [...] dibuixen el pla de Barcelona; unes altres itineraris de diferents passeigs per la muntanya des de l'escola. [Ciuraneta (1979) [T]: 37, p. 160] . 

•4. [Ncompt (a N₁)] (N₁[lloc]) Trasllat forçat de presoners de la guerra civil espanyola [fins a l'indret]₁ on eren afusellats sense judici previ. Passada l'eufòria dels primers temps [...] de passeigs als afores de les ciutats, on s'assassinava els representants del republicanisme [...], Falange Espanyola va començar a preocupar-se de l'organització corporativa. [Pagès (1938): 93, p. 9] . [...] trucà a casa amb la missió de detenir el "recaudador de contribucions carlista" i traslladar-lo a la presó de Vic. [...] Els trasllats eren considerats molt perillosos. En aquest país, el que s'anomena el "passeig" fa moltíssims anys que fou inventat. [Pla (1951): N, p. 25] . 

Locucions

•a passeig loc. adj. 1. Malmès. L'ermita era una ruïna, tenia el sostre mig enfonsat i dues parets a passeig. [Rodoreda (1980): N, p. 168] .  2. [N₁ LOC] (N₁[cap, nervi]) [Cap, seny, nervis]₁ fora de control. Jo pujava les escales amb els nervis a passeig, com si hagués caçat un lleó i el portés carregat a l'esquena. [Sagarra (1954): N, p. 499] . 

a passeig loc. adv. 1. [(V₁) LOC] A passejar^1a.  anar ~, sortir ~, treure ~, ser ~. Algunes tardes de diumenge ja els havien vist plegats a passeig [...]. [Juan Arbó (1947): N, p. 261] .  2. [(V₁) N₂ LOC] (V₁[enviar]; N₂[cosa, humà]) Denota la voluntat de desfer-se de mala manera d'una cosa o d'una persona molesta.  enviar ~. El més pràctic i segur, per tant, seria engegar les dues dones a passeig, i tocar el pirandó ben lluny [...]. [Santamaria (1925): N, p. 109] . [...] s'havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig! [Rodoreda (1962): N, p. 128] . 

•anar-se'n a passeig loc. verb. Denota que alguna cosa ha quedat afectada de manera que deixa de funcionar amb normalitat. [...] si no torno els dos-cents dòlars, la botiga se'n va a passeig [...]. [Serrallonga (1967) [T]: T, p. 52] . •de passeig loc. adv. 1. [(V₁) LOC] A passeig¹ (loc.).  anar ~, sortir ~, portar ~. —De passeig, senyor Llorenç? —Sí, senyor. Venim d'estirar una mica les cames. [Pla (1934): N, p. 222] .  2. [V₁ LOC] De passejar^1a.  tornar ~. [...] ara mateix venien de passeig [...]. [Puntí (1923): 83, p. 36] . Var.: •passeio, •passeix, •passeo; passeget.Compl.: Camí que fan els sentenciats [DLCL]; Pompa amb acompanyament [DLCL].

Comments

 

 Llibreria Adobe a San francisco

"Quin goig poder passejar per aquestes llibreries" em diu Jesús M. Tibau  en un comentari sobre les Llibreries de vell a Barcelona l'any 1933.

Quedo sorprès amb la paraula “Passejar”, és una cosa curiosa, trobo que aquesta paraula s'usa més per altres coses, per altres situacions.

I es que he pensat abans que en el passeig entre una i altra llibreria, en un passeig "dins" la llibreria. Si, és una cosa que sento de vegades quan estic remenant, buscant, olorant, tocant, remirant, anant amunt i avall de la llibreria, ara aquí amb llibres d'història, ara allà amb llibres de viatges, o d'un autor o d'una editorial o de qualsevol cosa, el cas és "Passejar" ( cosa que a la majoria de llibreters no els hi agrada, però d’això ja en parlaré un altre dia)

De ben segur que en Jesús M. es refereix al fet d'anar d'una llibreria a l'altra pel carrer, però el fet de “Passejar” dins d'una llibreria em sembla un plaer tan gran com qualsevol passeig per la muntanya o per la mar o per...

Com curiositat he buscat "Passejar" en un parell de diccionaris ( DIEC i EC) i no he quedat del tot satisfet perquè volia trobar sinònims i els diccionaris d'aquesta mena o no n'hi ha o jo no els he trobat i he vist per Infinet que molta gent busca un Diccionari de Sinònims sense èxit , però en entrar en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana ( que recomano a tothom fer una ullada al menys, sobre tot a aquells que busquen sinònims) he quedat sorprès perquè no el coneixia tant i tot el que surt relacionat amb “Passejar” és molt molt interessant i instructiu ( en el següent post el poso tal com surt al Diccionari).

 Per acabar i com en Jesús M. diu: Quin goig poder “Passejar” per i "dins" les llibreries .

Comments

Foto amb permís de la llibreria Sánchez

“El mes d’abril del 1933 existien a Barcelona els llocs de llibres vells

següents:    

. Cine Monumental, Palau, Millà i Badia, al c/ Sant Pau. 

    . Quiosc al C/ Mendizábal.. Papito, Delgado i Vídua Royo a Rambles

del Mig

i de Santa Mònica. 

    . Avellaneda a C( Escudillers. 

    . L’amic del llibre a Plaça Reial.  

   . Creus a C/ Conibia.    

   . Royo fill a C/ Tapineria.   

   . Llibreria Cervantes, Balaguer i Agustí a C/ Palla. 

    . Porté a C/ Montesió. 

    . La Jovellana, Dubà i Mallafré a C/ Tallers.  

   . Carrer de Ponent. 

    . Succesors de Pané.  

   . Nueva de Dulce.  

   . Irlandès a C/ Rda. De Sant Pau. 

    . Millà fill a C/ Sants. 

    . Balaguer a C/ Urgell.     . Balaguer a C/ Aribau i a C/ Muntaner. 

    . Egea, Dubà, Petrier i Blas a C/ Aribau. 

    . Batlle a C/ Diagonal. 

    . Llibreria del Carrer de Provença. 

    . Llibreria Babra a C/ Canuda.  

   . Leandre a C/ Quintana.  

   . Llibreria de la Mercé a C/ Ample.  

   . Llibreria Petritxol.   

  . Mercat de Llibres d’ocasió: 15 

    . Miquel Palau a C/ Paral.lel.

En total 53 llibreries de vell¡¡¡.  

             PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català,

1867-1935.

Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 536.  A Catalunya n’hi ha avui ,

al menys,

 134. Crec que són poques. A Barcelona, segons el Gremi de Llibreters

de Vell,

en la seva pàgina web ,endarrerida uns quants anys, en consten

uns 34-35).     

   Temps era temps¡

Comments

“ Crec que no és fàcil trobar una definició universal de bibliòfil. He arribat a llegir algunes consideracions de tipus pejoratiu que el venen com una espècie de maniàtic que difícilment llegeix, un fetitxista sotmès a una severa adicció a un objecte, un criptòfil que amaga els seus llibres, un bulímic esclau de l’adquisició compulsiva, i altres especulacions de to similar.

   Si bé no es pot negar la presència, en certs amants del llibre, d’algun dels pocs afavoridors trets esmentats, s’incorreria en un gran error si es cregués que, aquestes característiques de tipus advers – més pròpies d’un bibliòman – són les que predominen dins el col.lectiu de bibliòfils. Òbviament, hi ha bibliòfils de naturalesa, causa i pretext ben diversos però, sortosament, he pogut constatar la prevalença dels que acrediten qualitats ben positives”. 

   Jordi Estruga a “ Col.leccions privades, llibres singulars”, Catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.   

 “ Los bibliófilos son verdaderos enfermos. Pero no van al médico ni desean curarse”. 

Art. a El Cultural de El Mundo que tradueix un article d' U. Eco: ‘El bardo Shakespeare y mister B.Publicado el 23/01/2003http://www.elcultural.es/Historico_articulo.asp?c=6281          

 “ Sospecho que la importancia de la inteligencia de una ciudad se mide por su cantidad de libros viejos. Un libro puede ser inteligente o inútil, cochambroso o reluciente: pero siempre tendrá una ‘personalidad’ que lo separe de los demás libros, como un ser humano posee, sin remedio y hasta con ufanía, unas características, mejores o peores, según los gustos de sus lectores y hasta de quienes no los leen.”

 Art.  a El Cultural de El Mundo: “Libros de lance. El arte de la memoria”, de Julián Gállego.

Publicat el 31/01/1999. .http://www.elcultural.es/Historico_articulo.asp?c=13122

Comments

 

“ Quan els particulars venedors de llibres, pintures, mobles, etc., són ignorants i es presenten amb taxes exagerades, aleshores hom recorre al procediment que en l’argot dels mercaders es nomena ‘clavar’. Quan el comprador vol clavar un objecte, pel qual sent un interès en adquirir, però que les pretensions del venedor li fan l’operació irrealitzable, acaba per oferir una suma inverossímil. Esperonat per aquesta suma, el venedor corre d’ací d’allà, però ningú li dóna, de bon tros, el preu que fixà el primer tractant; així resulta l’objecte clavat, o sigui invendible”.

PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.

Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 98.

(Imatge de Joserri a Flickr)

Comments

 

“ No llegí mai llibres, però imitant En Llordachs, flairava la vàlua comercial, i era pràctic en el negoci. Quan desconeixia el preu d’una obra que el seu instint classificava de bona qualitat, no es volia errar, i en demanava molt, tot pensant que el públic ja l’instruïria. El públic entès, en efecte, sempre explica al mercader les circumstàncies que valoren o desmereixen un llibre. El llibreter astut ja té una orientació. Royo, que tenia ben polsats els compradors, els afalagava amb mentides que no fan mal, ans fan il.lusió, sistema que tots els llibreters haurien d’emprar en llurs negocis. Si l’aficionat sabés amb exactitud quant ens costa el llibre que ell mercadeja, no compraria amb il.lusió. Es menester, doncs, mentir. Per això Royo en aquest cas, deia:- Aquest llibre em costa car: l’he pagat massa: ja m’han fet oferta de tant, però no m’hi guanyo la vida’. Fins que algú, suggestionat per la dita d’un rival invisible, la superava. Aleshores el llibre ja era seu, i Royo obtenia així benefici. De 1902 a 1922, s’esclavitzà a la barraca del Mercat de Santa Madrona. Dic s’esclavitzà, perquè era tan complidor del seu deure, tan lligat a l’obligació, que per no abandonar algunes hores el lloc de venda, es deixà perdre bones compres”. 

PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 88.

Comments

 

“ La llibreria del Sol i la Lluna considera que el bell ofici de llibreter-antiquari implica, en primer terme, i al marge de consideracions econòmiques secundàries, l’AMOR AL LLIBRE en si mateix, com a expressió d’una cultura que ens agermana a tots i a tots ens fa lliures. Per aquesta motivació amorosa creiem que cal dignificar el comerç del llibre, espiritualment i materialment. El llibre, el bon llibre, no és una mercaderia qualsevol ni un objecte de simple especulació; és l’AMIC que a través de contingències imprevisibles i al llarg de generacions passa de mà en mà i ens acompanya un temps, el necessari per a comunicar-nos el seu esperit, la seva ciencia greu o la seva gràcia figissera. D’un segle a l’altre el llibre és fidel a les mans desconegudes que l’obren i als ulls que, en cada època determinada, el llegeixen, com el llegiren el dia que sortí de les premses, amb olor de tinta encara fresca, i com el llegiran, anys a venir, esgrogueït però digne, gent que avui encara no ha nascut. Per això us volem demanar que estimem el llibre com d’altres l’han estimat, i com d’altres també l’estimaran, en una mena de cicle meravellós i inacabable”. 

     Cloenda del Catàleg de l’any 1975 de la Estamperia i Llibreria Antiga de la Vídua Serra, 1766-1969: La llibreria del Sol i de la Lluna, pp. 106.

Comments

 

“ L’amor i l’estima envers els llibre de fet és l’única cosa que ens cal, perquè el primer que ens apropa al llibre és la lectura, i la lectura ens porta a l’estudi i aquest al saber, i el saber ens apropa una mica més a una posible llibertat de l’esperit”.

Aitor Quiney: “Col.leccions privades, llibres singulars”, catàleg de l’exposició a la Biblioteca de Catalunya el novembre de 2005. 

 “ El Bibliòfil no forma la seva biblioteca per aplegar el nombre més gran posible de volums, sinó que en els llibres que col.lecciona hi busca la qualitat de contingut o de presentació o, també, la història amagada de cada llibre concret”.

Francesc Tarrats a la presentació en “ Col.leccions privades, llibres singulars, catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.  

 “ El nostre és un país de bibliòfils. Estimem els llibres, especialment els rars o preciosos. Com a gairebé tots els països, també al nostre, els qui es dediquen a la bibliofília han contituït associacions des del principi del segle XIX”.

Dolors Lamarca ( Directora de la BC), a la Presentació de “Col.leccions privades, llibres singulars” , catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.

Comments

                               

“ Quant al llibre vell, el moviment bibliofílic va ésser un camp perdut: ‘ Fou aleshores – diu Palau -, quan Mero lliurava sacs plens de llibres a duro. Tots els dissabtes Riera, àlies Cremallot, en carregava un carretó que l’endemà diumenge abocava per terra en la parada de la fira de Bellcaire, carrer D’Urgell xamfrà amb el de Tamarit. Allí em trovaba amb Medina i amb Bohí, després llibreter. Com so ho veiés ara, ho recordo perfectament. A ral clàssics castellans en primeres edicions, munió de llibres llatins amb la marca del convent de Santa Caterina, aquella roda  que ja no es veu enlloc. I en altres piles que no eren a ral però que no passaven de la peseta, gòtics en llengua italiana, incunables llatins, volums de les col.leccions de Bibliófilos Españoles i Libros Raros y Curiosos, Libros de Antaño, que per ésser retolats vol IV o vol. X Mero, com altres llibreters, els creien desaparellats d’una obra composta de molts volums. En Cremallot arrossegà per moltes fires una executòria de noblesa segle XV en vitela, escuts I miniatura marcada a 1 pta.¡. I no sé si reeixí a vendre-la o si, decebut, la portà al molí...- Les Memòries de Capmany s’arrossegaven per terra dies i dies i ningú no les comprava’”. 

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936, llibre XIII: Biblioteques generals i tècniques i especialitzades. Bibliografía i Bibliofília, d' Alexandre Galí, Ed. Fundació Galí   , B, 1978-1986; pp. 90-91.

( Imatge de " L'aprenent de bibliòfil" a Biblioteca Informacions, nº 24 de desembre de 2001.)

Comments

És potser el llibre on surten mes llibres, milions i milions, milions i milions i com posa a la contraportada és " un homenatge als llibres i al seu contingut, de lectura obligatòria per a lectors apassionats", i on " el lector realitza un fascinant viatge fins el màgic regne de la literatura, on la lectura es converteix en l'última aventura, on els llibres no només entretenen i diverteixen sinó que poden ferir, enverinar i fins i tot matar".

Comments