“ Heus aquí esdevinguda realitat una de les nostres més cares il.lusions: publicar una revista de bibliofília. Una revista que sigui el llaç d’unió i el portanveu dels bibliòfils peninsulars i dels estrangers que s’interessin per les glòries d’aquesta forjadora de pobles que és la vella Ibèria.       No parlarem, com és costum en tot primer número de revista, dels projectes que tenim, puix que, només per a enumerar-los, necessitaríem totes les pàgines d’aquest número, i, encara, perquè, en lloc de parlar, preferim obrar i traduir els projectes en realitats. Per tal que això pugui acomplir-se serà necessari tanmateix el concurs de tots, i no solament aquell concurs material de la subscripció, ans, en primer terme, la colaboració directa. Tots aquells qui aquesta publicació pugui interessar són pregats, doncs, de comunicar-nos llurs suggestions i d’enviar-nos notícies o articles adients per a ésser-hi publicats.       Acollirem treballs en qualsevol de les llengües neollatines i també en anglès i en alemany.

   Tot confiant que un ajut múltiple ens permetrà de dur a terma els nostres fins, ens complaem a saludar la premsa i regraciem per endavant els bibliòfils i atres ‘homes de llibres’ d’Espanya i de l’estranger que voldran ajudar-nos.

       “Papyrus” de Josep Porter en el llibre  Els Llibres, Ed. Porter, B, 1973.Pp.27-28.

   "Els llibres no són cosa d’avui ni d’ahir: Josep Mª Mader tracta de les biblioteques d’abans del diluvi, i a la Biblioteca Nacional de París es conserva un papirus que té uns set mil anys i ja s’hi parla de les funcions d’un bibliotecari a Egipte. Si doncs tota la saviesa i tota la ximpleria humana es troben a través de tan copiosa producció bibliogràfica, no és certament exagerat parlar de mil i una col.lecions de llibres, cadascuna de tema diferent.       Els temes, doncs, són infinits, i aquesta varietat fa possible que cada bibliòfil triï la mena de llibres que s’acomodin amb els seus estudis, preferències o simples aficions, i per això tant el científic com el curiós han pogut satisfer a bastament els seus desitjos. La darrera nova que m’arriba del punt en què es troba actualment el col.leccionisme de llibres és que als EE.UU. ja fan edicions de bibliòfil de les novel.les policíaques.

       Com que l’itinerari que m’he traçat és molt llarg i són moltes les biblioteques que tinc intenció de visitar i no vull abusar gaire estona de la vostra gentilesa, el meu viatge bibliofílic haurà d’ésser necessàriament un viatge llampec. No em podré deturar gens en la contemplació dels volums que gelosament guarden els bibliòfils, com tampoc no citaré títols de llibres ni noms de possesors: em limitaré a asenyalar les especialitats més rellevants de cada col.lecció”.

  “Viatge d’un bibliòfil a través de mil i una col.leccions de llibres”, conferència dins Els Llibres de Josep Porter, Ed. Porter, B, 1973. Pp. 89.

Comments

És curiós observar que el llibreter de vell té mala fama...La fama d’estafadors ve pel nostre marge de beneficis. Precisament, tot llibre que comprem és nostre i no tornable a ningú, per què ningú no es responsabilitza d’allò que ens acaba de vendre, tant si els llibres no els compra ningú, tant si els llibres estan incomplets. Només entre els comerciants, i de vegades, si en compres un, i està incomplet, se’n fan responsables del que t’han venut”.  

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

 “ Pasados algunos años, surgió el comprador de libros de buena fe y movido sólo por un entusiasmo noble y desinteresado. Llamóse don Jaime Andreu y Pont, y no hay ciertamente bibliófilo de la generación actual que no recuerde su autoridad y su trato abierto y comunicativo. Empezó coleccionando grabados de autores catalanes. En su inexperiencia, arrancó portadas, viñetas, cabeceras, letras capitales y hasta colofones de libros raros, que quedaron así mutilados y sin valor alguno. Recorrió toda España, pagando a buen precio todo cuanto encontró disperso, y pudo reunir así una colección de grabados y de libros rica e interesante a la vez. Dice Antonio Palau, a este propósito: ‘Su casa, donde todo el mundo tenía acceso, era un mercado abierto a las compras, ventas y cambios, siempre a gusto del cliente. Y así, no faltó quien abusaba de las nobles cualidades de Jaime Andreu dándose el caso de siempre, entre la mayoría de los aficionados, de que siendo personas de una reputación inmaculada, incapaces de tocar al más leve interés del prójimo, tenían sus complacencias engañando al negociante. Y todo para que al mostrar satisfechos sus adquisiciones puedan alabarse de haberlas pescado baratas. Con Andreu se repetía a veces el siguiente ardid: un cliente cualquiera le compraba un libro y al siguiente día aquel se lo devolvía con el pretexto de que le faltaba una hoja, ( que el cliente había arrancado y retenía en poder suyo). El bueno de Andreu, devolvía el importe del libro, que quedaba como mercancía invendible en manos del vendedor. El cliente dejaba pasar algún tiempo, después del cual se presentaba  a Andreu, diciéndole: ‘Este libro no lo venderéis jamás, por ser defectuoso; si me lo cedéis por cinco pesetas, me quedaré con el’. Lo mismo ocurría si el comprador ofrecía solamente dos; el libro era ya suyo, y al regresar con él a su casa, le añadía la hoja sustraída, y así con poco dinero, lograba obtener un ejemplar rico y completo”.

Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.

Comments

             Poso una espelma, no es gaire, però 299.000 vlokaires m’han dit que també posaran una espelma perquè bufis ben fort, t’ajudarem tots i quan arribis al milió les tornarem a posar, i si cal , tornarem a bufar amb tu.

                                                                                        (PalliDiseny)

Comments

 

“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fonfre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762... essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música moibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.

             “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.

     “ El tener en nuestras manos la primera edición de un libro de un autor memorable es emocionante. Siempre recordaré cuando fui dueño de la primera edición de Azul... (1888) de Rubén Darío. Esa es otra historia. El libro debe ser venerado, y a pesar de la cibernética, el correo electrónico, y la red con sus múltiples raicillas, seguirá siendo el principal punto de referencia para el genuino conocimiento. Alabada sea la tinta; púrpura, roja, negra, en la nueva civilización del libro.

En el III Congreso Internacional de la Lengua, celebrado en Rosario, Argentina, el 20 de noviembre, 2004, José Saramago dijo:’ hagan lo que hagan la Internet y la computadora, no hay nada en el mundo que pueda sustituir al libro. ¿ Por qué? Porque sobre la página de un libro se puede llorar, pero no se puede llorar sobre el disco duro de la computadora’. El demiurgo Borges ya había dicho: ‘ De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación’.

   Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata.

Comments

          NO,           ,  NO

Compro l'Avui quasi cada dia, els diumenges no, alguns dimecres tampoc i algunes vegades compro El País, però ho faig perquè els altres diaris són més o menys per l'estil o pitjors i la major part són en castellà. El Punt el vaig deixar de comprar perquè criticaven a J. Losantos i al mateix temps posaven anuncis de la COPE. 

           Moltes coses d'aquest diari no m'agraden, moltes, i alguna cosa no la llegeixo, com la columna del SS que porta el títol a l'inrevés i que per cert últimament han sortit, crec que dues cartes a la Bústia posant-lo en el seu lloc, una és d'avui mateix .  

          El cas és que aquest diari te poques pàgines, la lletra és molt gran, els espais en blanc ocupen molt de lloc i de fotos quasi n'hi ha tantes com a El Periódico o més.  

          Avui el diari el conformen 44 pàgines, 16 pàgines escrites amb lletra normal, la resta són fotos, anuncis, espais en blanc, títols amb lletres gegantines, subtítols amb lletres una mica més petites, mapes i gràfics .  

          Per exemple els anuncis ocupen, al menys, nou pàgines, la Cartellera 6 pàgines amb la columna del SS inclosa, d'Economia hi ha 6 pàgines amb 1 i ½ de números de Borsa i coses semblants, de Comunicació hi ha 3 pàgines amb 2 i 4/5 parts parlant de televisió i menys de 1/5 part dedicada a la ràdio, etc., etc. 

           Ah¡, però avui es dijous i tenim el suplement Cultura, 20 pàgines més, quin goig, però entrem entrem i, quasi 9 pàgines són imatges vàries ( fotos, acudits, dibuixos, cromos, etc.) i la última és un anunci cultural, d'un llibre; i les pàgines escrites ho son amb grans títols, molts espais en blanc, i la lletra del 12 com a mínim.   

         I ja no em poso amb les classificacions de les crítiques de llibres, avui n'hi ha un amb 1 punt sobre 5, o sigui, segons l'Avui és un llibre Dolent i li dediquen quasi una pàgina amb foto inclosa.  

          Demà compraré l’Avui, més que res perquè el suplement Sortim és de les poques coses bones o al menys que a mi m’agraden d’aquest diari.  

          És la tercera vegada que escric en aquest vlok coses sobre l'Avui, m'agradaria escriure'n més, però parlant d'un diari millor, d'un Avui+ millor.  

        Ah¡ i una cosa que no ve al cas, però que em sembla curiosa, tan el senyor Joan Solà com el senyor Albert Pla Nualart ( aquest últim de vegades si i de vegades no) fan servir els dos signes d'interrogació per fer preguntes. ¿ Ningú diu res d'això?.        

    ( L’Avui.cat, líder absolut posa a la portada d’avui, ja m’ho miraré).

Comments

 

“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y Jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fondre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762... essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música mobibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.   

                      “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.

Comments

 

“ Un llibreter de vell ha de sentir una estima especial pels llibres, ha de tenir el neguit d’ampliar els seus coneixements i d’apreciar el material que li passa per les mans. Almenys C. No concep que algú que no ho senti així es pugui dedicar a aquesta professió- A ell mateix, un particular interès pels llibres el va fer decidir-se ‘ el fer saberut, el voler saber coses, el voler recuperar la història, els costums del passat, juntament a la meva estima pels llibres va ser decisori’. I així s’explica que quan es troba un exemplar molt buscat, se senti còmplice del col.leccionista i gaudeixin plegats de la troballa.? Sense aquestes característiques, difícilment un llibreter de vell tirarà endavant. Perquè has de lluitar molt, llegir molt, estar al cas de moltes coses i sense aquesta base es poden fer quatre coses puntuals, però res més’, afirma.Una opinió corroborada per MG ‘ és una professió que qui la fa en gaudeix. T’has d’estimar la feina, perquè la gent es pensa que compres un llibre i el poses en un prestatge i ja està. I no és així’. Efectivament, quan un llibreter comprova el seu estat, el neteja i l’arregla, el valora, fa un estudi sobre l’edició i es preocupa de saber si hi ha un mercat establert buscant-lo. Un munt d’hores invertides per amor a l’art, ja que de cap manera poden revertir en el preu de venda del llibre. Com diu G. ‘ aquesta és una professió que et dóna per anar vivint, però poca cosa més. No conec cap llibreter que s’hagi fet ric venent llibres de vell’”. 

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 8-9  

 “La impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres va imprimir El primer llibre d’ex-libris d’en Triadó (1906), obra cabdal de la impremta modernista. ‘L’Avenç, del 1891, està estretament lligat al moviment literari renovador del començament de segle i fou un centre d’irradiació del Modernisme literari. L’excel.lent impremta de Fidel Giró, fundada l’any 1886, publicà dins aquest segle algunes belles edicions, entre d’altres els vols. II i III de l’esmentada ‘Revista Ibèrica d’Ex-libris’, el Canigó, il.lustrat per Alexandre de Riquer ( 1902), Ayres del Montseny, amb reproduccions de pintures i vinyetes de Josep Triadó ( 1911), la bellíssima edició de Dafnis y Cloe; els dos volums de ‘Bibliofília’ (1914-1917) i altres edicions de Ramon Miquel y Planas”.  

  Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.182.

Comments

 

“ Un industrial, que tenia un taller de litografia i era home de gran posició econòmica i,  més, tenia una gran afecció a la relligadura, Hermengild Miralles, va fundar un taller de relligadura i cridà el daurador alsacià Pierre Schulz, que fou mobilitzat quan hi va haver la primera guerra europea i després se’n va perdre el rastre. Més endavant, Miralles va contractar el francès Pierre Guerin, que després va treballar pel seu compte i va morir a Barcelona.

Aquest fou l’iniciador dels tipus d’enquadernació d’art que hem esmentat: restauració d’estils antics i enquadernacions inspirades en l’art de l’època. Qui més s’ha dintingit en la recreació dels estil clàssics ha estat Ramon Miquel y Planas, home com us he dit molt erudit i gran coneixador del llibre de totes les èpoques, que va estudiar molt a fons els estils antics de la relligadura i va tenir una gran figura al seu costat, que fou Joaquim Figuerola, de qui us acabo de parlar, el qual dibuixava les seves enquadernacions. Va tenir també un excel.lent daurador, home molt modest, un senzill operari que treballava obscurament, com un obrer qualsevol, però que tenia molt bones mans. Em refereixo a Rafael Ventura, nom digne d’ésser recordat pels historiadors de la nostra relligadura moderna”.

   Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 186.

“ Todos los bibliófilos tienen tendencia a vivir en el pasado, pero deberían hacer el esfuerzo de comprar libros nuevos de autores nuevos antes de que aparezcan en los catálogos de los libreros de viejo. Y eso, evidentemente, implica leérselos. ¿ Hasta dónde debe llevarse el amor por determinados autores? ¿ Debe extenderse a coleccionar las siguientes ediciones de sus libros? No. Ocupan demasiado espacio. ¿ Debe coleccionarse la prosa de los poetas y la poesía de los prosistas? Sí, si está publicada en forma de libro. ¿ Deben coleccionarse sus contribuciones a libros de otros? Sí. ¿ Sus contribuciones en las publicaciones periódicas? En mi opinión sólo en el caso de los poetas. La prueba para nuestra devoción por un autor es si estamos preparados para coleccionar sus artículos periodísticos. La prueba de la devoción de un autor por sus coleccionistas es no afrecernos ninguno”.

                          “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000pp.90.

Comments

 

“ Contribueix a la perpetuació del llibre la bibliofília, que per definició fa edicions que es componen i es tiren per procediments manuals damunt papers de fils o d’altres matèries vegetals resistents, fabricats a la forma. Aquestes edicions, quan són bones, poden assolir la categoria de monument tipogràfic i contribueixen a mantenir en un bon nivell les arts gràfiques en general. Però aquestes edicions no arriben al gran públic tant pel seu preu com perquè agraden als bibliòfils les edicions de reduït nombre d’exemplars, fetes especialment per a ells. Això no obstant, la bibliofília acompleix una missió social, car, gràcies a col.leccionistes benemèrits, molts llibres valuosos no han sortit del país i després han estat donats generosament a biblioteques públiques”.  Article de Pere Bohigas en el Dossier dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.    “ La il.lustració de les edicions de bibliòfil exclou els procediments fotomecànics i ha contribuït favorablement al manteniment dels procediments tradicionals. Però la perfecció a què han arribat els procediments del gravat fotomecànic ha fet que a través d’aquests hagin arribat al públic en general obres de grans artistes i de grans il-lustradors. Catalunya ha comptat amb noms importants d’il.lustrador a principi d’aquest segle, com Padró, Manuel Moliné, Eusebi Planes, Josep Puiggarí, Pellicer, Pahissa, Apel.les Mestres, etc., i en el nostre temps Nogués, Obiols, Ricart entre molts d’altres.El llibre de bibliòfil és una llaminadura, i no solament el públic en general sinó també el lletraferit i els estudiosos necessiten una altra mena de llibre, compost mecànicament amb linotip o monotip i tirats amb la premsa cilíndrica o la rotativa. Aquestes màquines han fet més ràpida la fabricació del llibre i han fet baixar els preus. Pel que fa a la il.lustració avui s’utilitzen normalment gravats obtinguts per procediments fotomecànics susceptibles de tenir interès artístic, quan el tenen els originals que reprodueixen; quan són de caràcter documental tenen el valor que els dóna l’objectivitat de la fotografia. Per això aquests sistemes de gravat són els més adients per il.lustrar els llibres tècnics i científics”. Article de Pere Bohigas en el Dossier: dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.

Comments

“ Si bé per qualificar un objecte o un moble d’antiguitat, cal que aquest tingui més de cent anys, en el camp dels llibreters de vell ja es consideren d’interès els llibres editats durant la República ‘ perquè durant la Guerra Civil en van desaparèixer moltíssims i ara van molt buscats, diu C.

 La demanda, però, i segons explica el vicepresident del Gremi de llibreters de vell, és molt cíclic. Amb l’arribada de la democràcia i l’establiment de biblioteques públiques, el sector va experimentar un ressorgiment, perquè va haver d’abastar totes aquestes entitats. ‘Ara les biblioteques s’han anat omplint i les entitats també i si bé no estan encara saturades, sí que es troben en aquell punt gairebé límit, i si a sobre pateixen manca de recursos, ja són menys els clients potencials. Llavors ha de ser el client particular, però generalment ja té una certa edat i un munt de material recollit. Per tant, mentre no surti un nou bibliòfil, un nou comprador de llibres, la resta els tens saturats del que busquen’”.  

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 7.

 “ Lluís Millà, un altre dels pioners en la venda clandestina des del 1939 de llibres catalans d’abans de la guerra, m’insisteix en el fet que no totes les edicions numerades i en paper de fil de la primera postguerra podien en puritat considerar-se de bibliòfil, ateses llurs deficiències. Tanmateix hi havia una munió d’autèntiques joies bibliogràfiques, ben dissenyades, amb il.lustracions de qualitat i una exquisida ornamentació en els detalls. En aquella dècada, d’altra banda, es van fer negocis fabulosos, sobretot en el camp industrial, i es popularitzà anomenar-ho ‘estraperlo’. I aleshores es produí el fenòmen d’alguns nous rics que mai s’havien interessat pels llibres i menys encara pels de qualitat especial, que compraven les edicions de bibliòfil en castellà i algunes en català com a inversió o com a presumpció intel.lectual o artística. A la mateixa època, també segons Millà, es posaren de moda les enciclopèdies en diversos volums i relligadures sumptuoses.

No obstant això, una bona part dels qui compraven edicions de bibliòfil eren persones riques – industrials o de professions liberals, fins i tot clergues – i suficienment il.lustrades per a saber-les valorar com a producte artístic, i alhora comprenien que llur gest econòmic servia per a ajudar editors catalanistes – quan les edicions eren en castellà – que tractaven temes de ‘barcelonisme’ com a acte d’afirmació, ja que els primers cins o sis anys no es podia fer res més, llevat de les edicions clandestines, com les Elegies de Bierville  o les Poesies de Rubió i Ors.”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 323-324.

Comments

 

“ A un nivell una mica per sota d’aquests llibreters-impressors es trobava un grup de quatre o cinc mestres. Eren propietaris d’unes botigues amb un assortiment força important de llibres, però sobretot destaquen per protagonitzar, amb el grup anterior, la seva tasca d’editors, així com per participar en la majoria de les actives companyies d’impressió i de comerç de llibres i comèdies que sovintegen a la segona meitat del Set-cents. La resta de llibreters amb tenda pròpia – fins a un total d’entre vint i vint-i-cinc que hi va haver de mitjana en aquest període a la ciutat – disposaven d’un petit fons de llibres ( en alguns casos a la botiga ocupava, tan sols, un parell d’habitacions del pis on vivia el mestre), amb dos o tres centenars de títols destinats a un comerç d’abast local - ; es dedicaven, sobretot, a l’enquadernació i a la venda al detall de paper per escriure. Per últim, fins a completar la xifra d’entre trenta i quaranta confrares que integraven el gremi, trobem els anomenats fadrins o mestres sense tenda, que treballaven a la botiga d’un alte confrare”.

Comments

“ L’any 1899 es va fundar la impremta Oliva de Vilanova i el seu fundador hi va incorporar molt aviat els seus dos fills, Demetri i Víctor. Demetri era el gran; Víctor, que s’ocupà de l’aspecte industrial de la casa, tenia dos anys menys que el seu germà, i visqué entre el 1884 i el 1948. Faig especial esment de Víctor, que sobre- visqué a l’època del Modernisme, pel valor que té com a expositor dels principis d’aquest moviment.

Víctor Oliva havia estudiat a l’Escola Industrial de Terrassa; no li van agradar aquests estudis i es va llicenciar en Història a la Universitat de Barcelona; va viatjar bastant, i va estar a França, Anglaterra i Alemanya. Va fer una novel.la que porta un títol estrany i desconcertant, Eros Chris. Ell era també una mica desconcertant, de vegades. Els seus estudis històrics no són de gaire envergadura perquè ell no era pròpiament un investigador, però són interessants perquè eren encaminats a difondre uns certs principis d’art i a fer conèixer la cal.ligrafia i l’ornamentació antiga del llibre com a motiu de renovació de les arts gràfiques en el seu temps. El 1907 va publicar un Anuari Oliva, assaig de materialització d’un moment intel.lectual.”

     Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.180.     

“ Nuestros días ya no son para la bibliografía catalana lo que fueron aquellos tiempos de la Barcelona ochocentista. Bibliófilos y bibliólogos han formado legión gloriosa y experta, y aunque en las bibliotecas y colecciones extranjeras figuren las mejores joyas de nuestro caudal bibliográfico, no faltan en Barcelona entidades y particulares a quienes cabe la gloria de haber salvado y conservado lo mejor que salió de las prensas catalanas desde el siglo XV. Los compradores y vendedores de libros de hoy, ya no esperan el carretón del Cremallot vaciando su mercancía en la acera de ca’n Mero, pero han elevado y dignificado la ciencia bibliológica como en las grandes urbes extranjeras. Los Babra, Batlle, Palau, Bonay y cien otros vendedores expertos, son dignos de los Font de Rubinat, Bonsoms, Massó, Torrents, Oliva, Canibell, Faraudo, Doménech, Montaner, Miquel y Planas, Moliné y Brases, Pin y Soler, Viada y Lluch, Nicolau d’Olwer, conde de Lavern y demás bibliólogos gloria de Catalunya. Desde el curioso Assaig de bibliografia barcelonina, publicado en 1920 por Juan Batlle, para conmemorar las bodas de plata del establecimiento de su librería L’Arxiu, hasta el rico y concienzudo Recull de documents y Estudis del Archivo municipal histórico de Barcelona, que forma parte de la oficina de publicaciones históricas de nuestro ayuntamiento, puédese hoy afirmar que Barcelona aparece en este ramo de la ciencia bibliográfica como uno de los centros culturales más diligentes de Europa. La parte bibliológica de los ‘ Anuaris del Institut d’Estudis Catalans’ no es menos importante, y en todas estas publicaciones se nota un espíritu de resurrección y vindicación de la apatía dañosa y de la ignorancia destructora que tantos tesoros y rarezas destruyó en los días de la Barcelona ochocentista”.

                          Article de l’Arturo Masriera a La Vanguardia a la secció Artículos y Comentarios del dia 26 de juny de 1923.

Imatge: Ars Magna de Llull

Comments

“ El llibre ens ha transmès un dipòsit de coneixements i de dades a través del temps, que la Humanitat ha anat incrementant amb les aportacions de cada època. Si no hi hagués hagut el llibre, els nostres coneixements haurien estat molt pobres pel fet que la memòria de l’home és molt feble, i el progrés hauria estat insignificant.

Qualsevol cultura avançada esguarda alhora el passat i l’esdevenidor: el passat per aprofitar-ne tot allò que encara és vàlid per a nosaltres, i l’esdevenidor per tal d’obrir nous camins. Sense aquesta dinàmica ens hauríem esclerotitzat i el temps no hauria estat un element enriquidor sinó un factor de desgast.El llibre, doncs, amb una antiguitat que s’acosta als tres mil anys, té un valor testimonial insubstituïble: enriqueix la nostra experiència, la col.lectiva i la individual. El llibre és un mitjà, no l’únic, per adquirir experiència històrica, sense la qual l’home sempre fóra un infant, i, sense l’interès envers el futur que el llibre desvetlla.

L’home esdevindria un fòssil. Per això ens interessa conservar els llibres antics, per poder-hi acudir quan ens faci falta, i cal també que hi hagi persones que segueixin amb interès l’actualitat, perquè nosaltres a través d’elles sapiguen cap on anem i què hem de fer.El llibre, doncs, ens fa de mestre i de guia i per això hem de conservar-lo, sigui en dipòsits públics o en col.leccions particulars. Aquests també acompleixen una funció pública quan els propietaris no adquireixen els llibres per pur afany d’inversió i són conscients dels deures que tenen envers el públic erudit. A Catalunya per sort, hi ha hagut una bibliofília generosa, que ha enriquit desinteressadament les col.leccions públiques amb preicosos donatius”.

 Article de Pere Bohigas en el Dossier dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 26.   

 “ No hay ninguna satisfacción definitiva para la pasión por coleccionar libros, excepto que los preserva; aunque sabemos que en el fondo eso no es más que una quimera. El epígrafe más tierno, la dedicatoria más cálida, la fotografía más vivaz no pueden resucitar a los autores muertos. El bibliófilo no tiene más que caer enfermo a mudarse de casa varias veces para que sus posesiones adquieran una apariencia desoladora. Son su propio entusiasmo, ansiedad y codicia los que mantienen el orden y el buen estado de conservación; sin él la biblioteca es como una bodega de vinos raros enterrada bajo una avalancha. Qué deprimentes resultan esos lotes atados con cuerdas que vemos en las salas de subastas, qué aspecto tan diferente tendrán cuando hayan encontrado a su nuevo amo”. 

                   “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000.pp86-87.

       Marques d'impressors: Adam Petri, Aldo Manuzio, Arnao Guillem de Brocar, Giulio Accolti i Felix Baligault.

Comments

  Viendo esto me entran ganas de leer. ¿Quieres prestarme un libro?

Abans a les Fires del Llibre d'Ocasió Antic i Modern hi havia més gent, més llibreters, més llibres, més de tot, i editaven uns llibrets o unes fulles que estaven força bé. Aquest any, res de res, ni el pregó del dia de la inauguració.

 Lo ve usted, toda la vida sacrificándonos para que a nuestro hijo

no le faltara nada, y ahora nos sale con que quiere también un libro.

Un altra dia llibresc es el Dia del Llibre, anys enrere Día del

Libro, i fullejant ho que van editar els anys 1959 i 1962 he trobat dues coses que m'han semblat curioses, una, divertida, els acudits del senyor Mingote i l'altra estranya.

 Yo creía que en esa clase de tiendas no se fijaba nadie.

Els acudits aquí els teniu i encara que fan referència al Dia del Llibre dels anys 1959 i 1962, crec que per una Fira com la 58a. compleixen de la mateixa manera gairebé.

 Además de la Feria del Libro, van a poner una tómbola de libros.

Cada día hay más vicio.

I la cosa que he vist estranya és que l'any 1962 el Dia del llibre es va fer un 12 de maig, però ho expliquen i diuen: " Este año, el Día del Libro tendrá unos aspectos inéditos, que vale la pena tener en cuenta. Señalemos, ante todo, el cambio de fecha. El tradicional 23 de Abril coincidía con el lunes de Pascua, y para que el Día del Libro cumpliera la misión que le es propia era preciso desvincularlo de aquella festividad. Así apareció la decisión de llevar el Día del Libro al 12 de Mayo. Una decisión que responde a un hecho importantísimo: del 6 al 12 de mayo se celebra en Barcelona el XVI Congreso de la Unión Internacional de Editores".

 Este lo compré yo en una librería.

 Mi último libro viene a llenar un vacío...

He estat a la Fira dos dies, he remenat, he fullejat, he mirat, he comprat uns llibrets i, malgrat tot, he gaudit com sempre dels Llibres en aquestes Ocasions Antigues i Modernes.

      - ¡ Y has tenido que ser tú precisamente quien lo comprara¡

Desitjaria que l’any vinent en contes de 34-35 llibreries en vinguessin 40-50 o més, ja sé que és difícil, però anys enrere hi eren, m’agradaria molt que fos així, podria remenar, fullejar, mirar, tocar, i sí, comprar alguna coseta, malgrat que alguns llibreters miren amb no molt bona cara a vegades, i altres, si portes una bossa o un maletí amb cremalleres ja ets un sospitós, però passa poc, crec.

Comments

“ La màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, presidí totes les tasques d’Aguiló, bibliotecari de diverses importants biblioteques de tot l’Estat, fet que li va permetre un contacte estret amb els llibres impressos antics que considerava els màxims exponents de perfecció tipogràfica. La Biblioteca Catalana és la primera col.lecció de bibliòfil eixida sota el nou concepte de bibliofília pròpia de la darrera etapa vuitcentista”. 

 Article de Pilar Vélez: “ El ‘revival’ neogòtic en la bibliofília vuitcentista: Marià Aguiló i Fuster”  en el Dossier dedicat a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 38. 

    “ Quina diferència hi ha entre llibre de segona, llibre de saldo i llibre antic?Tot llibre que no es compra de nou és de segona mà. Els de saldo són aquells que neixen de liquidar existències que no han arribat al públic prèviament. Caldria distingir, i sempre d’una manera arbitrària, entre llibres de segona mà recents i antics. El llibre actual o recent faria referència a qualsevol obra que es pot comprar hui en dia, i que és la mateixa persona que l’ha adquirit la que el vén. Normalment, aquests títols tenen entre un i trenta anys. Passada aquesta barrera, no és fàcil. No és normal que un propietari de llibres anteriors als anys 1960 ó 1965 vinga a vendre-te’ls. Arriba un moment en el que, si les obres s’han passat a la teua casa 25 ó 30 anys, et té igual que en continuen deu més. Ja les vendran els teus hereus¡.

En resum, per llibre antic podem entendre llibres que passen la barrera dels 25 o 30 anys”.Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 33.

Comments

tinc plantada una flor,

el vent la tentineja,

fins fer arrivar la olor,

 si hi plantem una estelada,

no tindrem tant de dolor.

Comments

 El negoci del llibre antic, al llarg del temps, també ha estat una professió que ha estat en mans de nissagues familiars, com ara els Salvà o els Vindel...

A hores d’ara, al País Valencià, i a excepció d’una d’Alacant, no en conec cap. En realitat, els que queden són liquidadors del negoci familiar. Per exemple, hi ha llibreries que vénen llibres, però que no en compren; els pares sí que ho feien, però els successors es limiten a liquidar-ne les existències”. 

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

  “ Ningún libro prestado, aunque sea de una habitación a otra de la misma casa, vuelve en el mismo estado. Resulta menos desagradable negarse a prestar un libro ( ‘No me lo prestaría ni a mí mismo’, como solía decir Jonathan Edax) que tener que acosar a la gente para que te lo devuelvan, provocando una situación incómoda tanto para ellos como para ti. A la inversa, un bibliófilo nunca pide un libro prestado, ya que le resultaría intolerable tener que devolverlo. Tranquilamente anota el título y se lanza en su busca para comprarlo”. 

“La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000

Comments

 

“ Eudald Canivell va fondre nous tipus gòtics. Ell va tornar  a aquest tipus, la qual cosa venia ja de la tradició romàntica, d’Aguiló. Al final del segle passat i al començament de l’actual encara aquesta tradició arcaïtzant era molt viva. I precisament, potser, qui va influir més a conservar-la va ser Canivell. Aquest va publicar el 1904 un catàleg de Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo. Ho va imprimir a Vilanova en Joan Oliva i Milà. Veiem que Canivell també es lliga amb l’Oliva de Vilanova, però es lligà així mateix amb gairebé totes les grans impremtes de Catalunya, perquè era un home idealista, generós; penso que va viure i va morir pobrament; era més home amb ànima d’artista que no pas amb esperit industrial. Però va contribuir que una indústria  s’impregnés dels elements artístics de la seva època. Aquesta va ser la gran eficàcia de la seva acció.

Els tipus que va donar a conèixer Canivell en aquest catàleg són realment molt ben dibuixats, i van influir molt en la bibliografia del començament de segle. Canivell defensa l’ús del tipus gòtic ‘ per la seva excel.lència’, diu, i considera la seva resurrecció ‘una verdadera necesidad especialmente para ediciones de obras antiguas, ediciones de arte y ediciones de bibliófilo y para impresos de caràcter académico y solemne’. Si ara a nosaltres se’ns acut de publicar un llibre amb lletra gòtica ens diran que som uns arcaics i que vivim fora de temps, però al començament de segle això era un fet viu i encara va durar fins bastant entrat el segle”.

     Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.178.   

 “ La  influència de Canivell es manifesta, doncs, en la bibliofília de les dues primeres dècades del segle. La Societat Catalana de Bibliòfils que va viure del 1905 al 1912, va publicar obres principalment  medievals o del començament del segle XVI, amb tipus gòtics de Canivell o bé amb un tipus romà arcaïtzant que havia inventat l’Oliva de Vilanova. Aquesta bibliofília, avui, tot i que tingui aquest caràcter arcaïtzant, que no lliga amb l’esperit de l’art actual ni amb la nostre mentalitat, és excel.lent. Són unes impressions sobre paper magnífic. Al cap de setanta anys quest paper té la blancor de quan va ser imprès. La composició tipogràfica és perfecta, els tipus són ben dibuixats; les vinyetes, molt selectes. De manera que en tant que obres de bibliofília es poden presentar a tot arreu.

Avui tenim un altre concepte de la bibliofília. Nosaltres no mirem tan enrere, no som tan esclaus del passat, encar que potser el coneixem més bé que no el coneixien aquella gent. De la mateixa manera que no ens vestim de trobadors no emprem tipus gòtics. Però en tant que execució i bon gust aquelles edicions són modèliques”.

    Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 179.                                                  

Comments

 “ Malgrat la permanencia d’un fort analfabetisme, la cultura urbana barcelonina del segle XVI és una cultura de l’escrit i de l’imprès, en la qual la intensitat dels intercanvis era clarament desigual.

Des del centre fins a la periferia dels alfabetitzats, els llibreters, els notaris o els preveres van injectar canvis de sentit en la circulació dels impresos.

 Els llibreters, degut als seus interessos de mercat, van utilitzar els encants i les herències per realimentar els seus fons i, sobretot, els que anaven dirigits a les clienteles més assídues de les seves botigues : juristes i eclesiàstics. La insuficiència del mercat llibreter barceloní se suplia a través de xarxes de relacions ( vincles familiars, solidaritats horitzontals, llaços d’amistat o contactes comercials) en les quals s’atorgava al llibre un paper important com a senyal d’amistat o com a vaor de canvi”.  

Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 31.

Comments

 

“ Els anys 1939 i següents, m’assenyala Joaquim Estrems, foren molt amargs per al llibreter en català, atesa la prohibició total de publicar-ne i de vendre’n. Al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí, amb molta cautela, es podia trobar algun llibre català. Però el risc sotjava. Estrems m’explica, per exemple, que ell tenia una colla de subscriptors del tiratge de bibliòfil de la col.lecció “ La Mirada”. Del darrer volum, Poemes, de Clementina Arderiu, li’n quedava, quan Franco entrà a Barcelona el 1939, un dipòsit en un apartat a les Edicions proa del carrer de Pelai. Doncs bé, la policia se’ls va endur perquè calia – deien – destruir-los. Al cap d’algunes setmanes, el mateix Estrems els va trobar gairebé tots al mercat de llibre vell de Sant Antoni: la policia o la censura se’ls havien venut. Estrems els comprà i els serví als subscriptors que encara no els tenien”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 322-323.     

“ La filosofía del libro viejo. La observación de los volúmenes viejos puede ayudar al conocimiento del gusto del público en determinado período histórico. ¿ Qué libros franceses del siglo XVIII son los que más abundan en las librerías de lance? ( Rousseau, Florián, Fenelón, desde luego) ¿ Qué novelas son las que más se ven correspondientes a la primera mitad de la anterior centuria? ( Richardson, Chateaubriand, en primer término). Quien durante algunos años haya frecuentado los puestos de libros viejos seguramente habrá podido observar una cierta ley de constancia. Constancia, uniformidad en la aparición de cierto género de obras. Y, en cambio, rareza, escasez en cuanto a otras. La obra que escasea no es precisamente la vulgar; pero no es la obra literaria rara la que ha de servirnos para marcar la trayectoria en la psicología del público, sino la otra, la anodina. Y ya se ha hecho notar que acaso una historia literaria del gusto del público no debiera componerse del estudio de las obras maestras, sino del de las otras.

Madrileños, provincianos de paso en la Corte: visitad la feria de los libros. Los feriantes son amables, conciliadores; por pocas monedas podréis llevaros una obra que os entretenga. En todo caso, esparciréis una hora vuestro ánimo curioseando por los puestos. ( Pero esto último, si no compráis nada, no les conviene a los libreros).

  Article d’Azorín a l’ABC de 4 d’octubre de 1920.

Comments